viernes, 14 de diciembre de 2012

5a Hivernal la Llosa del Cavall - Caiac&Tresc

Marxàvem amb una tarda d'un sol especial i captivador cap a Sant Llorenç de Morunys tot sortint d'una rogenca Vilanova i la Geltrú on a Roc Roi ens esperava un caiac per portar especial. Al Foro Kayac de Mar s'havia convocat amb temps la 5a Hivernal de la Llosa del Cavall que es caracteritza per la trobada amb caiac al Pantà de la Llosa del Cavall en solstici d'hivern, de la mà d'en Francesc Sanchez al seu Sant Llorenç, qui també va realitzar una ruta tresc d'uns 20 quilòmetres per la vall del Lord que ens va permetre fer un recorregut espectacular.


L'arribada accidentada, o no, per part d'alguns a Sant Llorenç va ser divertida, no feia fred. L'expressió era com si es tractés de gent descol·locada que cercava el fred com estímul de l'aventura. Doncs sí. El producte més demandat a la cadena de botigues esportives Decathlon per tot participant en la trobada era la chauferette, un escalfador a base de saquetes amb carboni que escalfa les mans en unes hores. Era bàsic en cas de fred extrem per temperatures en què el glaç i la humitat mermen les facultats de les extremitats per on més perdem la calor i la sensació del tacte.
Els pronòstics de feia dies era de nevades, baixes temperatures i molt de fred. No va ser així, fred en feia però no pas tant.
L'ambient era distés a l'arribada al poble i al punt d'encontre el bar Bon Dia. Començàvem a intercanviar experiències, aventures, ganes i desitjos de l'endemà que ens esperava. Poc a poc ja hi érem tots i anàvem al nostre refugi nocturn tant ben preuat com el Pavelló Municipal. Una sala ens esperava ben calenta preparada amb taules, espai per acampada interior i serveis a la nostra disposició. Un pessebre per ser en dates de Nadal la decorava.

Acampàvem cadascú estenent el seu sac o suite especial per la pernoctada i els queviures emanaven de les nostres motxilles. Un sopar de germanor era el que ens esperava amb tot el que aportava cadascú, des del whisky de Canillo, la coca de la mama Lourdes, el ron, el pacharan, les mandarines... era un no parar. Els acudits van fer el preludi d'un bon son i no fins tard tots dintre els sacs i ben lligats.
El matí es va llevar amb una boira captivadora per a tots, prometia. La caravana d'aparcament de caiacs era digne de bon veure, faltava poc i esmorzats per salpar als interiors de la Vall. Caiac i trescadors agermanats en un punt de trobada on un recorregut guiat en el mapa i portats per la Núria R. Ciurana, ens portaria més tard tots a retrobar-nos.


El camí ens portava per racons de muntanya, trams de carretera, fonts i contemplacions de les més bella vall que volteja el pantà. No presentava dificultats ni gran desnivell, però el tram més divertit per a tots va ser la pujada al santuari de Santa Maria del Lord. Un sense acabar d'esglaons que ens portava a la cresta de la Mola. Allí la vista meravellosa i plena de cingleres que aguditzen dins les aigües, donaven una vista de contemplació. Un cop envoltat tot el seu mirador vàrem descendir fins al mirador de la Trona, on en un racó a baixada érem a peu d'un embarcador improvisat dels caiac. Allí ven dinar tots plegats compartint cava, torrons, galetes i pastes en un prenadal especial. Però la llum de dia és poca i havíem uns de salpar i d'altres tornar a trescar. La remuntada a les embarcacions no va ser accidentada, prova de l'experiència i bon tarannà dels agosarats ''kayuquis'', i pel que fa a la resta de caminadors, ven seguir pel camí de la Tossa de Vilallonga. Certament és un espai natural recomanat i històricament ple d'aventura i desventures de diverses èpoques.

L'arribada al poble altre cop al punt d'encontre del dia anterior va servir per acomiadar una jornada plena de companyerisme, amor a la natura, l'esportivitat de les activitats portades al lleure i recreació en un entorn francament recomanat. Un comiat fins la propera on serà difícil l'elecció entre terra ferma i l'aigua tranquil·la o una possible trencada de gel. 

domingo, 9 de diciembre de 2012

Cursa de Muntanya la Riera de Gaià



Feia tres dies que no corria des de la Cursa de la Pujada al Castell de Castelldefels, preparada pel que més m'agrada: la cursa i marxa de muntanya. Altra cop a l'entorn del Baix Gaià, on properament faré la segona edició de la Marxa dels Castells del Baix Gaià. Inscrita com atleta del Club Esportiu Calafell Runners. Una molt suau cursa amb un perfil de no gaire desnivell acumulat però amb unes pendents que marcaven un esforç.
La il·lusió està posada en fer la Vilatrail, una cursa de muntanya organitzada el Club Esportiu de Fondistes de Vilassar de Mar i la regidoria d'Esports de llur ajuntament. Un repte al que us convido anar-hi a la Serra de Marina, un encant del Maresme.
Com sempre arribant justa a temps i just el temps per un escalfament en què, per a mi les parts més febles com els bessons, quàdriceps, isquios, turmells... havien d'estar a punt. Les lesions cal evitar-les. 
Havia molt ambient prop del village que ja feia olor al caliu de la brasa, moviment constant, fred imperceptible i un sol ben espatarrant. Dues sortides hi havia la de mitja marató i la petita de quasi 9 quilòmetres, la distància a la que jo estava inscrita. Per curiositat meva poques dones són les inscrites tot i que cada cop n'hi ha més addictes a aquesta disciplina.
Sota l'arc, tret de sortida i a córrer. De seguida deixem el petit tram urbà i ens endinsem a sender i camí de muntanya. Travessa entre camps, pujada subtil... tot va bé. De sobte, pel meu costat arrabassant una mainada, un nen i una nena rossos guapíssims. Com corrien. Es veia una essència especial, naturalitat, adaptació... menors a 10 anys. Em va alegrar; un futur. Les pujades algunes es feien duretes, perdies l'alè, acabaves fins hi tot caminant una mica, però no volia caminar!! no volia ni podia parar!!, ritme, el meu ritme... com un entrenament, aquesta era la meva clau i veure el meu fons. Les molèsties dels darrers dies no eren gens positives: el mal de cap, el mareig...
Les baixades eren de bravura, alguna pendent en què et deixaves anar, topaves amb alguna pedra, visualitzes el terreny, veus les arrels i el pas és llarg, ràpid; control de la respiració, no hi ha ofeg possible, ve la pujada i reprens el ritme altre cop, la cadència. Important control. Jo no portava música, m'escoltava a mi mateixa quasi sense sentir les passes del que venia darrera meu. Portava company de cursa, sembla mentida com pots anar aparellat sense aquell moment una competitivitat entre mig. Portàvem el mateix ritme, era un xicot més jove que jo i segons quina pujada ell no podia. Va quedar finalment enrere.
Tram perillós i ben senyalitzat, era el moment de creuar-se amb els corredors de la mitja. Els primers anàvem com un llampec. Els recordo suant, feia calor, el dia acompanyava tant que la roba sobrava. Avituallament refrescant, un bon glop d'isotònic. No feia gaire un voluntari ens anunciava la meitat de la cursa; si ets a la meitat, ja pots donar per acabada la teva cursa de ben segur. Si parava venia el mal de cap. Córrer i remuntar. Sense adonar-me faltava molt poc, ja es reconeixia el circular del circuit fet i tornar a passar pel mateix lloc d'inici. Pel costat passaven els corredors de la mitja i et veien al teu ritme que encara ells en ràpid et donaven ànims. Encoratjadora camaraderia i el plaer de compatir: l'entorn, les sensacions, el repte, l'esforç.

jueves, 6 de diciembre de 2012

XXXI Pujada al Castell - Castelldefels, cursa





Feia molts dies que no entrenava, molts. Però les ganes no falten quan vols reprendre altra cop la dinàmica que de vegades la vida privada no ens dóna o no sabem trobar-la. Però sempre, sempre, penso que després de l'ofuscació ve la claredat. Era precisament un dia clar, un dia de cel obert ideal en temperatura i per córrer. Un dia senyalat a la vila de Castelldefels per ser les seves festes del solstici d'hivern i Festa Major. Feia tard, anava justa, però el dorsal ja el tenia posat. Acompanyada de les persones en estima en Richart i la meva filla qui també faria la mini cursa.
Érem bastants corredors, molts d'ells que repetien, jo el primer cop que la feia. M'agrada aquell ambient especial que es crea a la sortida sota l'arc. Tots escalfats, fent saltirons, crono en mà... a punt. Música alguns a les oïdes per mantenir el ritme... jo ho portava pel sols fet de no córrer en dies. El meu altre recurs és escoltar la respiració al ritme de les meves passes.
Començava la sortida, crono en marxa, saltirons sortejant la gent que es comença a creuar, perill de caigudes i el terreny urbà es començava a elevar suaument. La pendent torna a ser planera entre pinedes pel costat i descobrint un Castelldefels per mi mai vist. Residencial, tranquil, mig poble mig ciutat. I anàvem corrents quan de cop esdevé una gran baixada, molt llarga i sinuosa que sense adonar-te era una pendent per embalar-se a velocitat i aprofitar-la per al temps. Arribàvem al centre passant ja entre rambles i el mercat Medieval que hi havia amb moltes parades. Gent per totes bandes amb un despertar de la vila i els crits d'ànim quan tornava a vindre la pujada. Sols una cosa em molestava: l'olor del tabac que desprenia més d'un a bocana plena amb el fumarell dels seus pulmons de nicotina i diòxid. Al igual que molest l'olor dels carburants dels vehicles que segons com tampoc no resisteixo.

Altra cop venia una lleugera pendent amb una llarga recta i sense adonar-me que ja havia cursat els 4 quilòmetres. Perquè sempre el darrer quilòmetre es fa llarg? Vols donar de sí i en aquell moment et concentres i penses amb el sí puc, sí arribo, poc em resta. I venia un revol de rotonda amb pujada sinuosa que cada cop era més pendent. No pas exagerada, però se'm feia un castell... castell! ja arribava al castell, no ho sabia! ja hi era. Corba a la dreta, pendent, esforç final que no podia ni esprintar, pes a les cames, compte! avís al cos...
No era un gran temps, 5 quilòmetres en 29´ 47''. No podia parlar. Em faltava l'alè, notava la falta d'entrenament quan de cop arriba el mal de cap intens, agulles a la part occipital i part a zona cervical. Un paracetamol va solventar la molèstia i pal·liar que tampoc tinc hores suficients de descans al cos...

sábado, 1 de diciembre de 2012

Nordic Walking a València d'una escapada

L'esgotador dia a dia no podia tindre millor recompensa que un cap de setmana relaxant a mode d'escapada a la València natal d'Hipòlit Richart. Una proposta del tot agosarada pel que significa a nivell personal, però sense deixar de banda una estona turística i esportiva com la pràctica del nordic walking, en un entorn urbà de la ciutat convertit en un parc de tot terreny: la Ciutat de les Arts i les Ciències. 

Un recorregut pel parc al llarg de tots els seus palaus on l'arquitectura moderna de Santiago Calatrava amb tota la seva dimensió delecta els plaers de la visió i on la ciència, la tecnologia i la natura cerquen la seva unió. Monumental arquitectura amb la lluentor de la transparència de l'aigua, on les seves tessel·les unides a un estil molt gaudinià i producte de la industria valenciana com la seva tradicional alfarera i ''taulells'', formen un mantell orgànic que folra la pell de la possible freda arquitectura amb els colors de la llum mediterrània, el blanc i el blau. Caminar per sota les estructures amb els seus amples passejos ens feien sentir com un parell d'estranys personatges que caminàvem en filera al toc en terra del repicar dels bastons de nòrdic que hom contemplava entre estranyesa, admiració i el somriure del típic on és la neu i on són els esquís. Creuar el parc fent zig-zag pels seus camins de terra, passar per sota els ponts del vell Túria, passar la gespa... era una manera d'allargar la nostra passejada per un entorn on vèiem corredors, caminadors, bicicletes i famílies passejant pel sol llevantí que donava una excel.lent temperatura. 

La nostra caminada circular pel parc de la Ciutat, ens va donar la bona idea de posar-la en pràctica altra cop a qui ens vulgui seguir en una agosarada i propera aventura que ens portaria també a fer l'Albufera magnífica per les seves aigües, flora i fauna que l'envolta, convertint-se en aquell entorn més conegut per alguns de nosaltres amb el ja famós ''Cañas y Barro''. 


On amb el seu passeig final es pot delectar el més exigent paladar amb el tastet de l'All i Pebre més conegut famosament com una manera especial de cuinar l'anguila. 

I arribar a les platges on es pot assaborir una manera especial la Clotxinada, els nostres més coneguts musclos amb un cuit al vapor especiat molt especial al paladar. Arrossos caldosos, autèntiques paelles valencianes i fideuàs que també formen part d'aquesta rica gastronomia valenciana tant mediterrània. Algú s'apunta per un Sant Josep, veure el Tio Pep, la mascletà i el bell emotiu llagrimer de les Falleres?

domingo, 18 de noviembre de 2012

Baixada de tardor a l'Ebre en caiac

Els preparatius d'un matinar qualsevol per una diada "kayuqui'' són de mètode logístic calculat. Tenir tot preparat el dia abans és indispensable: la roba per l'activitat, la de recanvi, la càmera... i el teu propi caiac amb el seu equipament. Jo anava amb els meus mestres Ptiroco i Morgana. Abans de les 6 del matí ja teníem el caiac d'en Ptiroco alçat al vehicle i puntuals a les 6:15 estàvem amb Morgana carregant el seu.
La pluja era la nota discordant de la nit. Els aiguats de la nit anterior a Tarragona a la banda de Tortosa havien alertat a la família i amics que ens advertien del que semblava per a ells una agosarada aventura. La pluja és el de menys, penso, com quan plou a la mar i es torna tota ella una bassa d'oli, però, com diria Forrest Gump a la pel.lícula, seria terrible si plou "cap a munt, cap avall, de costat...''. Res no ens impedia anar a una trobada que per a mi era l'estrena de baixar per un riu. Provada l'experiència ja per mar tranquil i amb boira, embassament amb vent agregalat i ara l'Ebre.
El camí d'anada i per no deixar el costum de perdre'ns, va ser enriquit per la presència de la boira. Paisatge oníric ja passat Riudoms i vista la Mola, on cada cop que hi passo recordo la meva marxa dels 53 quilòmetres tan agosarada i divertida pels seus 3.300 metres de desnivell.
Arribàvem a Garcia i per petit que era el poble no trobàvem l'embarcador. Preguntem decididament a un bon home i ens redirigeix cap a l'embarcador i darrera nostre els cotxes que també cercaven el citat punt d'encontre.
Arribats al punt trobem l'ambient que malgrat la pluja qui més qui menys ja anava preparant el seu caiac. Salutacions a tots els coneguts i amics, presentacions noves, ambient distès, amical i algú encara amb el símptoma del son, potser d'una nit festiva prèvia. La rebuda amb convidada de galetes, sinó recordo malament era en Karly, i l'esperada coca vinguda de Vilassar d'en Josep Cros del seu forn, que ens va donar moment de dolçor i fer palesa la seva presència amb la gentilesa que ja el caracteritza delectant-nos sempre amb el seu art. Amb això ens ven arribar al poble a per un cafè i mantindre el cos en calent. La pluja encara no s'aturava malgrat ser fina i de plugim.


L'autocar per tornar als que havien baixat els vehicles cap a Benifallet i els operadors del lloguer dels caiac per a qui no en teníem ja hi eren quan tornàvem de poble. S'acostava l'hora de salpar de l'embarcador, i tot aquell llum de color i diversos estils de caiac feien un anar i tornar de la gent, riures, fotos i bellugadissos preparatius com el d'en Lluís recollint pel dinar a Miravet. Dels més novells als més veterans ens introduíem a la ribera de l'Ebre... semblava que la pluja condonava la seva presència. La tranquil·la aventura començava riu avall amb els nostres crits i riures per anar baixant que aviat esdevindrien també calma i silenci pel gaudi de l'entorn.

Les palejades pel llindà del riu ens endinsava en illes on les rodejaven i apareixia els meravellosos paratges que formen el parc de la Ribera de l'Ebre. La seva particular flora i la fauna, tot un entorn de verds, grocs, ocres i marrons com encant de la tardor. Frondosos boscos que van apareixent i que donava ganes de parar-hi i endinsar-se en alguns que semblaven fantasmagòrics. El vol de les aus que cerquen el refugi, on d'algunes es sentia el seu udol. L'elegant i esvelta garsa que tallava el vent o de sobte apareixia per un revolt de la ribera o en bandada volant pel damunt i venint de front. Pinars, fagedes, arrels penjant dels arbres, matolls diversos, figues de moro... colors amens a la tardor. L'aigua del riu amb aquella verdor de les algues que anaven rodant l'embarcació o enredant-se amb la palada. Tels verds que com estores apareixien pels laterals exempt de corrents. L'ensurt d'aigua en moviment provocat pel salt d'algun peix de gran mida, segons em van dir un possible silur, eren quasi constants com les seves lliscants corredisses a pocs metres meu.

domingo, 4 de noviembre de 2012

Port Desventura


Aquella matinada era una com de tantes de la meva quotidiana jornada pel fet de llevar-se molt aviat. Llevar-nos a les 5.30 am per anar al voluntariat de la Cursa Solidària de Port Aventura, esdeveniment a mans de Running Solutions.
Pensàvem que no ens faria tan mal temps... però no va ser pas així; la pluja ens va començar a acompanyar a mode de plugim. Un plugim suau però constant que deixava els seus tolls arreu.
Un cop arribats a les 7:30 del matí l'organització ens va començar a distribuir en posicions estratègiques: punts de control de cruïlles o desviaments, avituallaments, recollida de xip... Amb el servei de portar-nos als punts estratègics del circuit en vehicle ens van anar situant. La cursa solidària començava a les 9 del matí i encara hi havia algun degoteig.
La meva posició estava quasi a peu del solitari llavors Dragon Khan que funcionava autòmat i buit com el Shambala. Salutacions de bon matí als treballadors del parc, l'anada i tornada dels petits camions que venien a fer les seves tasques rutinàries de vending, bugaderia... i preguntant si es podia creuar la cinta que barrava el pas. A tots ells i amb la meva alegria especial, ajudant en el seu passi i la seva seguretat. La cursa ja havia començat i el terra era ben moll, l'aigua ja era intermitent, suportable i acompanyada per alguna tímida escletxa de sol i núvol al cel... De sobte apareix el parell de fotògrafs amb la motocicleta anunciant-me que ja arribaven els corredors i que venien bastant a tota pressa. Mentre, en el nostre particular grup de wathsapp que vaig crear, anàvem controlant les nostres situacions, sempre generat amb la idea d'alertar de qualsevol incidència o batre algun moment de solitud a raó d'una experiència anterior.
Aparegué el primer corredor i darrera d'ell tres més, però la velocitat va ser traïda pel lliscant terra al fer corba tancada i a mode d'efecte dominó queien un darrera l'altra amb el perill del xoc contra un fanal del parc. Les lliscades anaven seguint i en vista de la situació i primant la seguretat de l'atleta, vaig decidir-me a advertir a tot corredor a mesura que passaven pel meu pas amb l'alerta del perill que corrien.

Molts d'ells agraïts amb un gest de dit amunt, altres responent en veu d'alè perdut un gràcies i alguns que amb els cascs posats no s'assabentaven si no era pel meu tret gesticular. I així fins acabar tot el grup de corredors vaig quedar sola en aquell punt interior al parc. El grup informava que la cursa finalitzava i on tenien ja feina era a avituallament de meta.
La meva experiència i intuïció va fer arribar-me a la cruïlla de les afores del recinte, àrees completament de servei, a veure si hi havia l'altra voluntària que havien deixat prop meu. No hi era. La llunyania em mostrava el quilòmetre 5 on també hi havia avituallament d'aigua, els vaig xiular i em vaig apropar. Aparegué el vehicle que ens havia deixat però conduit per altre xofer. Aquí ja venia la premonició de la gran errada. Aviso a un voluntari que ens recullen i que de ben segur vindrien a per ell. Amb l'esperança que així fóra, passava el temps i nosaltres ja de recollida en el punt neuràlgic del village, no apareixia.
Ja a nivell privat, comunicant-nos, vaig demanar ens fes la descripció del seu entorn per indicar a l'organització on era. Em vaig posar en contacte amb el responsable que en principi ens havia situat a cada punt. La seva promesa d'enviar a d'altra persona a recollir-lo era palesa. Però el temps passava i aparegué l'altre conductor tot dient que havia fet el circuit i que no havia vist ningú.
Mentre l'organització anava a la seva amb l'esdeveniment, el meu bon amic Fernando feia estona m'havia ofert anar-lo a buscar. Però no em donava la real gana d'assumir tanta responsabilitat, ja era massa reiteratiu en altres voluntariats l'abandó en zones de persones que s'oferien a una tasca per ells gratificant, fins a un punt.
Va passar més de l'hora i quart, plovia. I amb el descendís de l'organització vaig prendre la paraula al meu amic i ven anar a la cerca del voluntari deixat per descuit. El vehicle que suposadament l'estava buscant era aparcat encara al lloc on feia mitja hora que jo l'havia vist. Això em va indignar. Ja no savia a qui creure.

Si om coneix el Parc de la Desventura, el village estava situat al costat de l'entrada de l'aparcament i el gran auditori o centre de convencions. Arrancàvem el cotxe i ens ven arribar fins el Hotel el Paso on ens estava esperant indignadíssimament i amb la seva armilla reflectant el voluntari. Volia parlar amb el responsable de tot plegat, o un dels responsables i en aquell moment només en coneixíem un. Val més no dir-ne el nom. Intentant es calmés i en arribar a localitzar el personatge dins del recinte on degut a la pluja es va muntar a mode improvisat la cursa infantil, s'adreçà a ell i sense improperis però llençant-li l'armilla a la cara, va amonestar el seu sentiment d'abandó i indignació.
Els voluntaris som això... oferts per una causa, una cosa que ens ompla, esdeveniments en què ens sentim partícips ajudant, col·laborant, animant... però som persones. A títol personal tan és el que em puguin oferir, jo amb poc em conformo. Però em supera la condició que com a persones podem ser descuidades per una mala organització, despreocupació o valorant el factor sorpresa o el ja s'espavilaran. Estic en contra de descuidar al voluntari que lleva hores de la seva vida amb el fet de sentir-se bé amb sí mateix i a qui ajuda, deixant-lo al desempar segons època del fred, la calor, la distància i la impossibilitat sinó d'anar a peu en quilòmetres al punt d'origen.
Som persones i cuidem de les persones. I em fa ràbia com es vanaglorien dels seus encerts organitzatius i èxit de les proves anunciats a mitjans de comunicació. Caldria esmenar si més no, les gràcies als voluntaris, de tant en tant que no estaria pas malament i més per l'Associació a la que pertanyo, on hi seré fins que pugui, però sense fer més voluntariats a favor de Running Solutions, per a mi i els meus amics i companys un gran respecte.

sábado, 27 de octubre de 2012

Aniversari i homenatge al Comabona

Era un dia especial, d'aquells esperats ja feia temps des d'agost. Era una bona idea tornar a retrobar altra vegada un grup de persones tant excel·lents com aquelles... partint de la base el seu amor per la natura, les nostres aficions i activitats esportives. El que ara esdevé un grup d'amics com "Cor de muntanya", participants de curses, trails, ultratrails i marxes de muntanya.
Tota la setmana pendents de la climatologia, de la trobada i del que significava per cadascú de nosaltres aquest encontre que es convertia també en un homenatge que no esperàvem en el nostre destí, l'homenatge a la Teresa Farriol que ens va deixar a Cavalls de Vent.
Vaig passar la nit al refugi de Lluís Estasen amb en Rafa Gómez i en Richart. Divertida anada en què un cop a peu de pista del mirador de Gresolet, ens endinsaven en la foscor del bosc cercant l'entrada al refugi que estava indicada en una senyalització de fusta tot dient-nos que a 200 metres muntanya a munt hi era.
Sense pensar-ho pujàvem amb el llum del meu frontal i l'aplicació del mòbil d'en Rafa. Escales en forma de pedra i després d'arrels d'arbre que sorgien com teranyines als nostres peus amb la barreja del fang dels dies de pluja. Arribàvem dalt i érem rebuts per en Jordi, conegut com el Punky, i la Roser, la seva dona, que són els guardes del refugi. Els llums s'apagaren i sopàvem amb el que desprenia l'alot. El divertiment de canviar-se i pujar a dormir a les estances amb lliteres on el malson ensordidor d'un roncar punyia l’oïda d’algú, aviat a mi em va fer dormir i a d'altres no tant. Aventura assegurada.

El matinar de ben dora ens acompanyava un esmorzar i sortir a veure com poc a poc el sol feia la seva presència. La resta del grup ja anava arribant a peu del mirador. Nosaltres estàvem amb un confós puja i baixa de refugi a peu de cotxe fins que el telèfon va anunciar la nostra retardada espera i la ja iniciada marxa per la pista cami que dues vegades al matí ja havíem visitat. Ven fer la baixada per una altra banda que no era drasera i estàvem intentant agafar el grup que ja estàvem distanciats més d'un quilòmetre. Amb el pes de les motxilles avançàvem ràpidament, excepte l'ultralleuger d'en Rafa que els va ben atrapar a Collell. A peu del camí del Coll de les Bassotes va fer reagrupament en Fran Izquierdo, cap de l'iniciat-iva. La meva gran sorpresa va ser la nostra rebuda i en especial dedicatòria al meu aniversari, felicitant-me i cantant-me l'aniversari feliç a més de fer-me ballar una sardana que tots plegats ven acabar fent rotllana. Les emocions eren servides i tot just acabades de començar.
Començava l'enfiladís cap a Prat Berló i així fins arribar a un petit planer on ven fer un petit moç i el retrat de grup esperat i divertit. La motxilla de moment no s'alleugerava. Tornem a reprendre el pas i avancem a Serra Pedregosa fins arribar al pas de la Coma de Cortils on ja comença l'emoció, record i sentiments. La llargada del grup i dispersió fa que a toc de xiulet ens reagrupem en una parada completament especial. Era el moment de l'homenatge. Ens acompanyava el fill de la Teresa en Bernat Sust i el seu oncle Jordi Sust; vàrem agafar pedres i formar un 3 i una A, un abreujada i jeroglífica representació del seu nom, guarnida de flors que cadascú de nosaltres havíem pujat fins al camí on va deixar el seu darrer alè. Acompanyà unes breus paraules d'en Fran en que recalcà la fortalesa, frescor i esperit de la Teresa i un escrit de la Rosa Amoròs que va fer tancament a l'acte íntim i emotiu en el seu record.


I allí a la vora ven fer el nostre àpat en que ja desemborsant la motxilla ven treure galetes, coques, llaminadures, vi ranci i moscatell com acompanyament calorífic que ens acompanyaria fins el cim del Comabona. Vaig treure les meves espelmes d'aniversari, els meus 41 anys celebrats en una bona alçada i en un bon lloc el Cadí, em semblava molt diferent a la resta dels meus anys complerts anteriorment. Sempre ha de ser diferent... i allò era la nota de color del moment, l'alegria de cadascú de nosaltres ens acompanyaria fins acabat el dia. Un regal ben especial de la Rosa Amorós, una postal en què un retrat meu envoltada de natura i fet per les seves harmonioses dots artístiques, es va convertir en altra nota alegre de la jornada.

Ven seguir el camí fins arribar a Pas de Gosolans, allí la pendent ja ens conduïa més amunt, arribàvem al Comabona, tot i abans fent parada on tots meravellats pel paisatge ven fèiem les fotografies de rigor a Collet d’Aguiló.
El vent cada cop era més contundent, ens tombava. Algun núvol decoratiu semblava amenaçador i la sensació de fred era present. Ens havíem d'afanyar en la pujada que ja era endarrerida. I així ven arribar al cim del Comabona. Més fotos van anar redecorant la nostra vida, tant en grup com a títol individual damunt del punt geogràfic. Si et miraves als peus tenies les muntanyes i una alçada de respecte majúscul que et feia sentir el món sota teu, un respecte a la gran magnitud de la natura, immensa...
Ven començar a descendre i alguns del grup van optar per anar a ''trote'' a aquell tram de baixada magnífic de la muntanya que anava marcant el sender de tornada per la Rasa de Cortils. Una tornada distesa per la conversa i jo en cua ralentitzada per la molèstia que m'ocasionava les meves botes rígides Salomon; trobava a faltar les meves Adichás. Preocupada en especial per la xicota d'en Jordi amb molèsties als genolls. La seva agoserada aventura va fer que baixéssim ja plegades a conversar una renglera de fèmines, entre elles també la Marisa, sobre les nostres aficions esportives, pràctiques, vivències i d'altres patiments. Així fins a peu del refugi abans d'arribar al mirador on varen decidir pujar dalt a prendre alguna cosa calenta. Jo per la meva banda donava per acabat aquell emotiu i alegre ''entrenillo'' a la Serra del Cadí, a peu del Pedraforca i la seva pujada al Comabona, part del recorregut de Cavalls de Vent.

Una experiència de terreny d'alta muntanya, prepirinenca i plena de tècnica per l'orografia del terreny. Un entrenament per a mi especial... 2.548 metres no es pugen cada dia. La Marxa del Garraf s'acostava, però això ja és altra història. Altra cosa ens esperava i era la tornada a casa, ens havia deixat tot plegat bon sabor de boca.Tornarem a seguir i de ben segur amb l’esperit de Cavalls de Vent.

lunes, 15 de octubre de 2012

con AVOCA, en el Nordic Walking Champion Series

La meva participació com a voluntària en l'Associació de Voluntaris de Calafell (AVOCA), portada a terme i coordinada per en Miguel Pareja, és per a mi des del setembre de 2011 una de les tasques que més m'omple en ajudar als altres. La participació aquesta vegada ha estat en la cursa de Nordic Walking organitzada per Nordic Walking Series de la mà d'Alessia Bertolino i Toni Duart, a les platges de Comarruga al Vendrell. Amb les distàncies de 10, 21 i 42 quilòmetres.
Preparats per a la prova de distància de 10 i 21 quilòmetres

Els voluntaris ajudant de bon matí en les tasques d'acotar el terreny, clavar les tanques, montar els avituallaments, l'arc de sortida, el petit village, l'esmorzar solidari... Solidari.
La solidaritat de la marxa era per la bona causa de la recaptació de fons per ASPANOGI, una Associació de pares i mares de nens oncològics de Guipúscoa, on les inscripcions i l'Esmorzar Solidari han estat l'ajut econòmic per a aquesta entitat.
Una jornada intensa tant pel seu inici en el muntatge de la mateixa com pel tema esportiu i emotiu de la cursa. Uns voluntaris en que donen el millor de sí mateixos i on tots plegats formem part d'una família especial amb el llaç que ens uneix de l'amistat. Un viure de les emocions, en ajudar a provocar el somriure, a donar ànims a tot atleta i una bufada fresca que ajuda a assolir el seu repte o acompanyar el seu patiment i fer-lo més lleuger. I això és el que ven fer tots plegats.


La nostra complicitat i l'amistat ens fa encara més forts davant esdeveniments d'aquesta mena, doncs vàrem veure una desfilada d'amics amants del nòrdic donant el millor de sí mateixos en aquesta cursa. Els nervis previs als escalfaments i el començar de la cursa... ja va ser l'esclat de la jornada que viuriem de manera intensa... i ja no dic quan em vaig dirigir al que seria el lloc de voluntària definitiu de tot el dia, doncs de manera accidental per anunciar pel micròfon els esmorzars... ja m'hi vaig quedar com a speaker, de manera improvisada i accidental, convertint-me en animadora i retransmissora de les voltes que es feien al circuit. Calia, doncs per la forma que tenia era molt fàcil perdre la noció de la distància. Vaig comptar amb l'ajut d’en Curro, vingut de Màlaga i de la Federació Andalusa d'Atletisme, que m'indicava com llegir les voltes de la pantalla i poder dir pel seu nom a tot marxador. Així va esdevindre l'animació, anunci de carpes, cerca de claus... i un tarannar de fins a sis hores i pico que van passar molt ràpidament. Animant els meus amics de nòrdic deixant-me la veu va valdre la pena, anunciant la seva arribada com a finishers i veure com després marxaven contents de la seva pròpia gesta o bé recollien els seus trofeus que tan merescudament havien guanyat.
Es torni a repetir... tornarà a valdre per a tot i tots!

Us deixo enllaç del video que ho resumeix tot de Jessica González...




martes, 9 de octubre de 2012

Trenkakames 2012, repte inacavat amb victòria



Portava una setmana de descans. Pensava que només calia centrar-me en el perfil del Trenka. I al meu mode de veure va ser bastant encertat. La falta d'entrenament físic també venia donat per la disparitat de coses que tant apreten la meva vida, però la mental havia de ser-hi.

Vaig poguer dormir i descansar tota la setmana amb una mitja diària de set hores. Una dieta rica en carbohidrats, molt de peix, amanida, verdura, fruita i làctics. Tot estava a punt, la bossa d'aigua de la motxilla, botiquí, els guants, els bastons, frontal, material reflectant...

I el matí començava tranquil. Anàvem amb la família cap al Vendrell, al punt de sortida de la Lira Vendrellenca a buscar els dorsals. A en Rafael Gómez, el meu company, li van donar el dorsal número 5 i a mi un il·lusionat 33. La tensió ja es començava a notar, repassàvem tot el material i ens acomiadàvem dels nostres. Quins nervis. L'ambient ja acompanyava amb les cares conegudes i salutacions, el desitjar-nos sort. Sort. Ja hi era la sort... pel sols fet de ser-hi, havíem arribat a un somni. Un somni que no havia de ser pas malson. Darrera l'arc de sortida esperant, es sent una veu de l'organització demanant atenció i donant pas al minut de silenci que es va fer en nom de Juan Pérez Llepe i de la Teresa Farriol. El plor de l'emoció m'esclatà, en Rafa m'abraçava, en Toni Duart el tenia al costat... ens acompanyaria en tota la travessa l'esperit de l'homenatge i per a mi tancar un dol.

Vem fer la sortida del poble amb aquell toc de gralles i els esclats patriòtics dels visca Catalunya, visca la terra lliure. La sensació era festiva i alegre. Veure les unitats disposades de seguretat com Mossos d'Esquadra, Policia Local, helicòpter del RACC, Protecció Civil del Vendrell... et feia assumir on t'havies ficat. Era una marxa i dura, ho sabíem i conscients fins a un cert punt que fins més endavant no ven ser plenament conscients.

De la sortida del poble tot d'una ja arribàvem a Sant Vicenç de Calders i aquells carrers de pujades verticals on al final d'una d'elles ja ens esperava el primer dels passos de control. Així fins endinsar-nos a la serra de Pedregosa on les vistes es comença a divisar de lluny la Serra del Montmell i anem gaudint dels espais de les vinyes. La calor començava a fer de les seves i cada cop era més canicular, de tal manera que a cada font trobada ens remullàvem el cap i tot el que podíem. La pujada d'Albinyana a l'Ermita era d'una forta pujada que a bon ritme vaig fer de tirada, però amb una calor i sol intensos que a l'oferiment del tub de protector solar no vaig dir que no i em vaig untar. L'esmorzar de sòlid d'entrepà, acompanyat de fruita com el meló, plàtan, refresc de cola i la càrrega d'aigua, donaven suficient energia per aguantar el que vindria. De l'Ermita prenem la marxa fins a el Xalet de l'Alemany i uns quilòmetres en descens on no tornàvem a pujar fins l'enfiladís Masarbonès. Allí amb la calor ens ven refrescar la gran majoria a la font del poble i emplenar ampolles o les bosses de les motxilles. Jo la vaig omplir i em vaig penedir eternament d'haver-ho fet doncs al primer glop m'adono del seu regust a clor. Em va provocar tanta angúnia que tenia por de les nàusees... La calor cada cop era més intensa, però les sensacions bones, doncs les ganes no faltaven tot i que el ritme amb la calor disminuïa, ja eren les 14:41 hores en arribar a Masllorenç, on amb aquell no parar i el crit de "vengaaaa nenaaaa" no vaig canviar ni l'aigua de la bossa de la motxilla. El migdia era intens en la seva calor i fins després no vem saber que ja hi havia molta gent que abandonava en l'intent. La duresa s'incrementaria en un tres i no res. Els quilòmetres es feien llargs i això que encara no hi havia el dur ascens a la carena que encara faltava, dons en una hora i vint-i-sis minuts vem pujar sis quilòmetres fins a Mas d'en Bosc ja havent passat Rodonyà... i venia l'esperat ascens. Tampoc vaig canviar l'aigua i feia xarrups tot d'una escopint. Era de molt malt gust l'aigua i els avituallaments líquids que havíem passat sols prenia el refresc de cola que era com un revifar. Aquí a Mas d'en Bosc ens esperava l'àpat del migdia amb entrepà, truita de patates, meló, plàtan, fruits secs, cervesa, refresc i aigua. La gent s'estirava pel terra fent estiraments, a aquelles alçades! pensava entre mi, que faran després! Jo anava menjant i anava estirant les meves articulacions. Calculo no haver estat ni cinc minuts en l'aturada... però el "venga nena" tornava a fer ressò. Jo volia menjar tranquil·lament i tornar arrencar, i hi ha qui arrencava amb el menjar a la boca.

La calor més forta encara i ja començava l'ascens, aquella verticalitat esperada de més de cinc quilòmetres que tant en ment tenia. Els sis quilòmetres fins el proper control ens va costar dues hores i vint-i-dos minuts aproximadament. Ja havíem arribat a L'Església de Sant Miquel, el quilòmetre 33 de la marxa. Un quilometratge esperat doncs poc faltava per fer la meitat del camí. Vem preguntar a quina hora havia passat el primer marxador i ens van dir que a les 14 hores. Òndia! tampoc anàvem pas malament. Ara venia el moment de pujar a peu des de L'església cap a l'Ermita, ni 500 metres, on un altre petit control vem passar. Les meves sensacions eren bones excepte en Rafa que ja feia estona patia. A mi em van aparèixer les primeres rampes. Una al bessó i a la part cuadríceps de la cama esquerra. Així que tot aquell tram de grimpada va ser una mica lenta fins arribar a la cresta de la carena. La carena tan característica pel seu rocà i precipici, les seves vistes que a peu deixàvem la Juncosa del Montmell, l'àrea recreativa, L'església i l'Ermita. Tot d'una ja estàvem a peu de la creu. La creu del Montmell i 500 metres més per arribar a la Talaia. El sol ja feia un parell d'hores que no el notàvem, la brisa de tant en tant venia, però sense adonar-nos d'un mantell de la boira que ja era damunt nostre i un "corre vamos!" es va sentir. Per a mi era magnífic! Aquella boira que ens envoltava, i de sobte, damunt del pic més alt del perfil dels 861 metres, es convertia en una densa capa sota els nostres peus. Eren les 19:15 hores, havíem trigat quaranta cinc minuts en pujar. L'emoció ens tallava les paraules. "Rafa ya estamos! ya estamos!". Aquí un cop a soles vem fer els honors que havíem de fer al nostre amic Juan. Jo plorava, l'emoció va durar uns minuts i en Rafa la va acompanyar amb uns crits perduts en el silenci dient el que sentia. Fetes les fotos de rigor amb l'ajut d'un parell de marxadors començàvem llavors a baixar. El descens era pur divertimento, ja ho coneixíem dels cops que hi hem anat, però dos trams eren amb ajut de cordes, com si d'esglaons de pedra es tractessin. Una divertida tartera amb el crit de "¿cómo se baja esto?" i així fins arribar a la part boscosa de la Torrossolla, on la gran baixada de quasi tres quilòmetres ja estava enfosquida per la boira i en Rafa va reprendre temps i velocitat deixant-me enrere. També pel sols fet que havia de fer parada tècnica física, més coneguda com el pixar pins, i que em va fer córrer pel bosc, que ja coneixia, gairebé un quilòmetre fins que no el vaig trobar a el Codony on ja era fosc i teníem els frontals i reflectants posats. Amb un "pero nenaaaa, on erat's?". Darrera nostre just venia el parell de nois que ens van fer la foto a la Talaia, els de la samarreta de la Cursa dels Bombers que després no sé com anàvem davant nostre. Allà a Codony i fosc ja, vem perdre l'oremus de les hores... falta d'hàbit de caminar de nit, possiblement, i veure com es disminueix el ritme del pas i comença la tensió per no saber realment ni on ets ni el teu entorn.

L'efecte nocturn ens va fer prendre sis quilòmetres per nosaltres eterns. Errada de no portar cap rellotge o crono penso que va ser contraproduent. La fatiga fins el quilòmetre 44. Ja havíem fet la meitat!. Però les pujades lleugeres sinuoses del Coll de Querol ens feien sentir que qualsevol pedra es ressentís al nostre cos. A mi amb la maratoniana distància molèstia a les caderes i càrrega lumbar. De sobte es talla el camí i una pujada vertical de ni 50 metres s'obre front nostre. "Se oyen voces... ¡hay luz!", van ser les paraules d'en Rafa. Era avituallament líquid i punt de control, el sisè. Hi havia un parell de nois joves que demanaven l'abandó, nosaltres ja érem a un pas. Els nostres sis eterns quilòmetres en un silenci i algun cop de pedra, em va donar molt a pensar. Molt. Vaig entendre les meves sensacions, les sensacions dels que havien fet la marxa, abandonat i repetir-la fins superar-la. Ho vaig entendre tot. Em vaig qüestionar què hi feia jo allí fins hi tot. Si valia més la pena un patir de moment suportable i que es convertiria en insuportable. Aquells nanos també estaven en igual o pitjor situació i van deixar el seu dorsal per abandonar al Pla de Manlleu on els recollirien els seus familiars. Vem decidir continuar. El dorsal per nosaltres una cosa tant preuada... preferíem deixar-ho de manera oficial a Aiguaviva. Vem preguntar quina hora era i quan ens van dir que només eren les deu de la nit, ens vem mirar atònits, pensàvem que era gairebé les dues o les tres de la matinada, a l'igual que la sensació del ni fred ni calor. Així que vem seguir fins la Selma i va vindre la baixada agraïda fins el Pla de Manlleu on encara algú que d'altre a la fresca ens saludà amb un bona nit i ànims. Faltava la pujada a l'Ermita de Sant Miquel on vem apretar el ritme. En Rafa semblava posseït i algú que d'altre ens deia "caram! quin ritme!". Però jo no em trobava bé. Entre la situació, els pensaments, la pressa no sé a què... em va donar angúnia i un nus a l'estómac que si seguíem així jo treia les meves primeres farinetes. Vaig cridar-lo un parell de cops, però amb la música a l'oïda no em sentia. Jo havia d'afluixar, ja era angoixa. Saviem que passada l'Ermita sols restava un quilòmetre i mig i ja arribàvem a Aiguaviva. Es veia entre les boirines el rogenc de la lumínica del poble, no valia la pena córrer, quin absurd. Així que vaig disminuir. En una hora i quaranta minuts els darrers vuit quilòmetres eren fets. Vem entregar els dorsals... adéu al seté control. Només ens faltaven 5 controls per acabar. Però a la pregunta de "nena que fem?", la resposta era clara. Ho deixem. I allí es va acabar el Trenkakames amb trucades a la família per dir que ens vinguessin a buscar al Vendrell que en una hora ja hi érem. Un sopar al caliu dels tendalls muntats per l'ocasió amb un entrepà calent de botifarra i tot el que calgués, fins la porrona de vi. A mi se'm treia la gana però em va passar l'angúnia. Hi havia gent que també abandonava. El ni fred ni calor era humitat que ja calava als ossos. Tenia esgarrifances. Una bona dona ens va baixar al Vendrell amb el seu 4x4 i li vem expressar el nostre content amb l'organització, la duresa i nom de la marxa ben guanyada i que els melons d'avituallament eren boníssims. Acabava. Prou. No plor. No lamentació, això vindrà després amb la reflexió i les conclusions que en treu cadascú. Les meves són òbvies i un NO rotund a Ronda. Però una retirada a temps sempre és una gran victòria.

La família d'en Rafa era a Vendrell esperant-lo amb els braços oberts i un anem cap a casa. A mi m'esperava en Richart per cuidar-me i un missatge del meu pare a cura de la meva filla amb un "Has tingut seny. has fet allò que tu volies a la teva ment. Descansa, ton pare, petons".