Marxàvem amb una tarda d'un sol especial i captivador cap a Sant Llorenç de Morunys tot sortint d'una rogenca Vilanova i la Geltrú on a Roc Roi ens esperava un caiac per portar especial. Al Foro Kayac de Mar s'havia convocat amb temps la 5a Hivernal de la Llosa del Cavall que es caracteritza per la trobada amb caiac al Pantà de la Llosa del Cavall en solstici d'hivern, de la mà d'en Francesc Sanchez al seu Sant Llorenç, qui també va realitzar una ruta tresc d'uns 20 quilòmetres per la vall del Lord que ens va permetre fer un recorregut espectacular.
L'arribada accidentada, o no, per part d'alguns a Sant Llorenç va ser divertida, no feia fred. L'expressió era com si es tractés de gent descol·locada que cercava el fred com estímul de l'aventura. Doncs sí. El producte més demandat a la cadena de botigues esportives Decathlon per tot participant en la trobada era la chauferette, un escalfador a base de saquetes amb carboni que escalfa les mans en unes hores. Era bàsic en cas de fred extrem per temperatures en què el glaç i la humitat mermen les facultats de les extremitats per on més perdem la calor i la sensació del tacte.
Els pronòstics de feia dies era de nevades, baixes temperatures i molt de fred. No va ser així, fred en feia però no pas tant.
L'ambient era distés a l'arribada al poble i al punt d'encontre el bar Bon Dia. Començàvem a intercanviar experiències, aventures, ganes i desitjos de l'endemà que ens esperava. Poc a poc ja hi érem tots i anàvem al nostre refugi nocturn tant ben preuat com el Pavelló Municipal. Una sala ens esperava ben calenta preparada amb taules, espai per acampada interior i serveis a la nostra disposició. Un pessebre per ser en dates de Nadal la decorava.
Acampàvem cadascú estenent el seu sac o suite especial per la pernoctada i els queviures emanaven de les nostres motxilles. Un sopar de germanor era el que ens esperava amb tot el que aportava cadascú, des del whisky de Canillo, la coca de la mama Lourdes, el ron, el pacharan, les mandarines... era un no parar. Els acudits van fer el preludi d'un bon son i no fins tard tots dintre els sacs i ben lligats.
El matí es va llevar amb una boira captivadora per a tots, prometia. La caravana d'aparcament de caiacs era digne de bon veure, faltava poc i esmorzats per salpar als interiors de la Vall. Caiac i trescadors agermanats en un punt de trobada on un recorregut guiat en el mapa i portats per la Núria R. Ciurana, ens portaria més tard tots a retrobar-nos.
El camí ens portava per racons de muntanya, trams de carretera, fonts i contemplacions de les més bella vall que volteja el pantà. No presentava dificultats ni gran desnivell, però el tram més divertit per a tots va ser la pujada al santuari de Santa Maria del Lord. Un sense acabar d'esglaons que ens portava a la cresta de la Mola. Allí la vista meravellosa i plena de cingleres que aguditzen dins les aigües, donaven una vista de contemplació. Un cop envoltat tot el seu mirador vàrem descendir fins al mirador de la Trona, on en un racó a baixada érem a peu d'un embarcador improvisat dels caiac. Allí ven dinar tots plegats compartint cava, torrons, galetes i pastes en un prenadal especial. Però la llum de dia és poca i havíem uns de salpar i d'altres tornar a trescar. La remuntada a les embarcacions no va ser accidentada, prova de l'experiència i bon tarannà dels agosarats ''kayuquis'', i pel que fa a la resta de caminadors, ven seguir pel camí de la Tossa de Vilallonga. Certament és un espai natural recomanat i històricament ple d'aventura i desventures de diverses èpoques.
L'arribada al poble altre cop al punt d'encontre del dia anterior va servir per acomiadar una jornada plena de companyerisme, amor a la natura, l'esportivitat de les activitats portades al lleure i recreació en un entorn francament recomanat. Un comiat fins la propera on serà difícil l'elecció entre terra ferma i l'aigua tranquil·la o una possible trencada de gel.
Feia tres dies que no corria des de la Cursa de la Pujada al Castell de Castelldefels, preparada pel que més m'agrada: la cursa i marxa de muntanya. Altra cop a l'entorn del Baix Gaià, on properament faré la segona edició de la Marxa dels Castells del Baix Gaià. Inscrita com atleta del Club Esportiu Calafell Runners. Una molt suau cursa amb un perfil de no gaire desnivell acumulat però amb unes pendents que marcaven un esforç.
La il·lusió està posada en fer la Vilatrail, una cursa de muntanya organitzada el Club Esportiu de Fondistes de Vilassar de Mar i la regidoria d'Esports de llur ajuntament. Un repte al que us convido anar-hi a la Serra de Marina, un encant del Maresme.
Com sempre arribant justa a temps i just el temps per un escalfament en què, per a mi les parts més febles com els bessons, quàdriceps, isquios, turmells... havien d'estar a punt. Les lesions cal evitar-les.
Havia molt ambient prop del village que ja feia olor al caliu de la brasa, moviment constant, fred imperceptible i un sol ben espatarrant. Dues sortides hi havia la de mitja marató i la petita de quasi 9 quilòmetres, la distància a la que jo estava inscrita. Per curiositat meva poques dones són les inscrites tot i que cada cop n'hi ha més addictes a aquesta disciplina.
Sota l'arc, tret de sortida i a córrer. De seguida deixem el petit tram urbà i ens endinsem a sender i camí de muntanya. Travessa entre camps, pujada subtil... tot va bé. De sobte, pel meu costat arrabassant una mainada, un nen i una nena rossos guapíssims. Com corrien. Es veia una essència especial, naturalitat, adaptació... menors a 10 anys. Em va alegrar; un futur. Les pujades algunes es feien duretes, perdies l'alè, acabaves fins hi tot caminant una mica, però no volia caminar!! no volia ni podia parar!!, ritme, el meu ritme... com un entrenament, aquesta era la meva clau i veure el meu fons. Les molèsties dels darrers dies no eren gens positives: el mal de cap, el mareig...
Les baixades eren de bravura, alguna pendent en què et deixaves anar, topaves amb alguna pedra, visualitzes el terreny, veus les arrels i el pas és llarg, ràpid; control de la respiració, no hi ha ofeg possible, ve la pujada i reprens el ritme altre cop, la cadència. Important control. Jo no portava música, m'escoltava a mi mateixa quasi sense sentir les passes del que venia darrera meu. Portava company de cursa, sembla mentida com pots anar aparellat sense aquell moment una competitivitat entre mig. Portàvem el mateix ritme, era un xicot més jove que jo i segons quina pujada ell no podia. Va quedar finalment enrere.
Tram perillós i ben senyalitzat, era el moment de creuar-se amb els corredors de la mitja. Els primers anàvem com un llampec. Els recordo suant, feia calor, el dia acompanyava tant que la roba sobrava. Avituallament refrescant, un bon glop d'isotònic. No feia gaire un voluntari ens anunciava la meitat de la cursa; si ets a la meitat, ja pots donar per acabada la teva cursa de ben segur. Si parava venia el mal de cap. Córrer i remuntar. Sense adonar-me faltava molt poc, ja es reconeixia el circular del circuit fet i tornar a passar pel mateix lloc d'inici. Pel costat passaven els corredors de la mitja i et veien al teu ritme que encara ells en ràpid et donaven ànims. Encoratjadora camaraderia i el plaer de compatir: l'entorn, les sensacions, el repte, l'esforç.
Feia
molts dies que no entrenava, molts. Però les ganes no falten quan vols
reprendre altra cop la dinàmica que de vegades la vida privada no ens
dóna o no sabem trobar-la. Però sempre, sempre, penso que després de
l'ofuscació ve la claredat. Era precisament un dia clar, un dia de cel
obert ideal en temperatura i per córrer. Un dia senyalat a la vila de
Castelldefels per ser les seves festes del solstici d'hivern i Festa
Major. Feia tard, anava justa, però el dorsal ja el tenia posat.
Acompanyada de les persones en estima en Richart i la meva filla qui
també faria la mini cursa.
Érem
bastants corredors, molts d'ells que repetien, jo el primer cop que la
feia. M'agrada aquell ambient especial que es crea a la sortida sota
l'arc. Tots escalfats, fent saltirons, crono en mà... a punt. Música
alguns a les oïdes per mantenir el ritme... jo ho portava pel sols fet
de no córrer en dies. El meu altre recurs és escoltar la respiració al
ritme de les meves passes.
Començava
la sortida, crono en marxa, saltirons sortejant la gent que es comença a
creuar, perill de caigudes i el terreny urbà es començava a elevar
suaument. La pendent torna a ser planera entre pinedes pel costat i
descobrint un Castelldefels per mi mai vist. Residencial, tranquil, mig
poble mig ciutat. I anàvem corrents quan de cop esdevé una gran baixada,
molt llarga i sinuosa que sense adonar-te era una pendent per
embalar-se a velocitat i aprofitar-la per al temps. Arribàvem al centre
passant ja entre rambles i el mercat Medieval que hi havia amb moltes
parades. Gent per totes bandes amb un despertar de la vila i els crits
d'ànim quan tornava a vindre la pujada. Sols una cosa em molestava:
l'olor del tabac que desprenia més d'un a bocana plena amb el fumarell
dels seus pulmons de nicotina i diòxid. Al igual que molest l'olor dels
carburants dels vehicles que segons com tampoc no resisteixo.
Altra
cop venia una lleugera pendent amb una llarga recta i sense adonar-me
que ja havia cursat els 4 quilòmetres. Perquè sempre el darrer
quilòmetre es fa llarg? Vols donar de sí i en aquell moment et
concentres i penses amb el sí puc, sí arribo, poc em resta. I venia un
revol de rotonda amb pujada sinuosa que cada cop era més pendent. No pas
exagerada, però se'm feia un castell... castell! ja arribava al
castell, no ho sabia! ja hi era. Corba a la dreta, pendent, esforç final
que no podia ni esprintar, pes a les cames, compte! avís al cos...
No
era un gran temps, 5 quilòmetres en 29´ 47''. No podia parlar. Em
faltava l'alè, notava la falta d'entrenament quan de cop arriba el mal
de cap intens, agulles a la part occipital i part a zona cervical. Un
paracetamol va solventar la molèstia i pal·liar que tampoc tinc hores
suficients de descans al cos...
L'esgotador dia a dia no podia tindre millor recompensa que un cap de setmana relaxant a mode d'escapada a la València natal d'Hipòlit Richart. Una proposta del tot agosarada pel que significa a nivell personal, però sense deixar de banda una estona turística i esportiva com la pràctica del nordic walking, en un entorn urbà de la ciutat convertit en un parc de tot terreny: la Ciutat de les Arts i les Ciències.
Un recorregut pel parc al llarg de tots els seus palaus on l'arquitectura moderna de Santiago Calatrava amb tota la seva dimensió delecta els plaers de la visió i on la ciència, la tecnologia i la natura cerquen la seva unió. Monumental arquitectura amb la lluentor de la transparència de l'aigua, on les seves tessel·les unides a un estil molt gaudinià i producte de la industria valenciana com la seva tradicional alfarera i ''taulells'', formen un mantell orgànic que folra la pell de la possible freda arquitectura amb els colors de la llum mediterrània, el blanc i el blau.
Caminar per sota les estructures amb els seus amples passejos ens feien sentir com un parell d'estranys personatges que caminàvem en filera al toc en terra del repicar dels bastons de nòrdic que hom contemplava entre estranyesa, admiració i el somriure del típic on és la neu i on són els esquís. Creuar el parc fent zig-zag pels seus camins de terra, passar per sota els ponts del vell Túria, passar la gespa... era una manera d'allargar la nostra passejada per un entorn on vèiem corredors, caminadors, bicicletes i famílies passejant pel sol llevantí que donava una excel.lent temperatura.
La nostra caminada circular pel parc de la Ciutat, ens va donar la bona idea de posar-la en pràctica altra cop a qui ens vulgui seguir en una agosarada i propera aventura que ens portaria també a fer l'Albufera magnífica per les seves aigües, flora i fauna que l'envolta, convertint-se en aquell entorn més conegut per alguns de nosaltres amb el ja famós ''Cañas y Barro''.
On amb el seu passeig final es pot delectar el més exigent paladar amb el tastet de l'All i Pebre més conegut famosament com una manera especial de cuinar l'anguila.
I arribar a les platges on es pot assaborir una manera especial la Clotxinada, els nostres més coneguts musclos amb un cuit al vapor especiat molt especial al paladar. Arrossos caldosos, autèntiques paelles valencianes i fideuàs que també formen part d'aquesta rica gastronomia valenciana tant mediterrània.
Algú s'apunta per un Sant Josep, veure el Tio Pep, la mascletà i el bell emotiu llagrimer de les Falleres?
