Desvirtualizando Selfierunners

Todo empieza siempre un viernes... en este caso sin mis bastones, caminando con mis chicos de Junts en Acció. La emoción está servida con un paquete que llega a casa de la mano de mi Anchel, creo que las imágenes ya valen más que mil palabras.

Caminada por las arenas de Vilanova i la Geltrí, con Junts en Acció.

Llega un regalo... me faltan palabras para todo.

Arrancamos en el amanecer camino del Cadí. El camino se hace corto, pues es harto conocido por mi. Cruzar muchas comarcas y ver como cambia el paisaje, es el eterno encanto del trayecto. Más aún con Montserrat y sus montañas que tanto encanto tienen.

Llegamos al refugio de Vents del Cadí. Empieza la  desvirtualización de los Selfierunners, merecido grupo en Facebook de la mano de Carles Aguilar y que Fran Izquierdo tomó la palabra de Mónica Tejeda en el concepto "desvirtuar" la foto y hacerla realidad. Qué mejor lugar, entorno... que el Macís del Cadí. Por todos amada y respetada la montaña, nos sentimos emocionados ante tal encuentro.

Un abrazo funde las dos Mónica... conocemos a Marcelo Wooley formando el Saucony Team! Victor Greypel (ja ja ja la que lia con su nombre este elitista deportista), Fran conoce a Anchel... que más podíamos pedir. Que hay quien no podía venir a la cita y otros tuvieron otra elección... la próxima será.

Palitoselfie antes de salir. (Foto de Fran Izquierdo)

Pues nada... empieza la aventura por el recorrido del PR125 a pocos metros de pie del refugio. ¡Todo sube! ¡Como no! Vamos subiendo por senderos que van cubriendo de sombra el camino. Pero a pocos metros ya empiezas a dislumbrar el majestuoso Pedraforca. No sin mis bastones... esa montaña es mágica, pero las que la rodean tienen su gran encanto y emoción.

Fran explicándonos la zona y no ha mucho tiempo la hizo en nocturna.

Se empieza a divisar el Pedraforca.

Selfie de Mónica's (Foto de Mónica Tejeda).

Ascendemos hasta el Cap de la Boixassa (1.825 m.). Una subida sin sombra donde el mayor arbusto el boj (boix), que segun Fran y como buen guia del Parque Natural Cadí-Moixeró nos indicó, referencia su nombre, era lo más abundante en la flora. Ligera brisa de aire caliente que casi no te dejaba respirar. El agua fría y helada que llevaba en el depósito de la mochila estaba bien fresca... Fran va en cabeza, le sigue Mónica, Marcelo, Anchel y yo. Las vistas ya son espectaculares y falta poco para llegar al falso pico. Una vez llegamos queda pocos metros... Go! remate y ya estamos en la cima. Extenuante vista, emociones, sensaciones... todo compartido. Momentos congelados en instantáneas fotográficas pero imborrables en la memoria. Nos falta Victor... pero está a recaudo de sus hijas, por cierto... encantadoras niñas. Momento natural el de fundirse con el entorno cuando Fran, Marcelo y Anchel desnudos se someten a la contemplación de las montañas. 

Selfie en el falso pico.

Llegando a la cima (Foto de Fran Izquierdo).

Anchel como embajador de Corredores del Ebro, haciendo honores.

Panorámica que cabe en la retina y en el corazón. Pedraforca, Comabona i Pic de la Moixa.

Los 1.825 metros coronados.

Selfie que no puede faltar (Foto de Fran Izquierdo).

Descendemos por la collada hasta llegar a l'Avenc de la Font del Faig, donde bebemos su fresca agua y seguimos por el camino que queda a pie del Refugio Sant Jordi. Marcelo y Mónica se abrazan al gigante árbol. Tomamos de bajada corriendo el camino siguiendo lo que ahora es torrente en la Vall del Pendís y que surge luego como los Empedrats. Ahí vamos... un GO! Pero cuando llegamos a los Empedrats hay que descender las gigantescas rocas que nos llevan a la poza y fantástica cascada del Salt dels Empedrats. En poco más del kilómetro descendemos más de 500 metros de desnivel.

El paso es estrecho... pero ver el Pendís y su collado es estremecedor.

Preciosa foto hasta con Lluna tan fotogénica.

Llega el momento del baño... refrescante, fría agua. Pero ese momento es grande! Se entra, se sale, se aguanta... Retomamos el camino, pues ya falta poco para llegar al refugio y a una hora más disonante como pasadas las tres y media del mediodía. ¿Pero quién tenía prisa? Ni prisa hay para comer que aun queda el deleite de bañarse a pie del refugio. Luego sí... Vamos a comer y luego una tarde tranquila de charla, cervezas... juntando de nuevo la cena no sin antes el bendito baño. Para mi aguas frías... otro día, me baño entera, no sé!

Sorteando toda dificultad (Foto de Anchel Subirás).

Cuidadín no sea la Sauconychás (Foto de Anchel Subirás)

Llegando a pies de la Roca Tallada pels Empedrats.

Anchel contempla la vista a pie de las rocas que cruzan este fondo.

Refrescante baño en las aguas frías de la poza.

La caída de la cascada de agua espectacular.

La cena un momento de unión de hablar, de reír, soñar... La noche ya cercana y un mañana que vendrá sin prisa alguna.

Víctor madrugó y marchó a entrenar. Se hizo una buena vertical hasta el Coll de Pendís... que sí nano!! Que para hacer grandes retos, hay que entrenar por estos territorios. Y Víctor como deportista que es... lo hace muy bien.

Nos levantamos tarde y desayunamos Anchel y yo, acompañados de Marcelo en la que nos contamos nuestras vivencias, experiencias, sensaciones, puntos de vista... del mundo de la naturaleza y el trail.

Víctor, Mónica y las niñas marchan de paseo, no sin antes Mónica también ha salido a trotar.

Fran está hoy altamente ocupado con los quehaceres del refugio, pues se espera un día muy activo. Así que... como no hay prisa, ya tarde, como pasadas ya la una del mediodía, nos ponemos las zapas, equipación mínima y salimos a trotar. La dirección elegida es l'Adou de Bastareny. Aquí los kilómetros son cortos, pero las pendientes en positivo se notan. 

Les guío y me equivoco de camino. Chicos! Por aquí no es... Damos  la media vuelta y nos cruzamos antes con un numeroso equipo de trailrunners de un club que volvían de su entreno. ¿A dónde vais a esta hora? ya nos había dicho Mónica. Eso es... disfrutar. Me doy cuenta y volvemos. Anchel y Marcelo vuelan en bajada. Yo me quedo más atrás a trote más lento, pues una llaga en el talón me está afectando y mucho de dolor. Luego me doy cuenta que la tenía en carne viva. Pero yo...sigo. Vuelta al cruce, recuerdo que era seguir la pista para arriba, tal como mencionó Fran. Sinuosa pista tobogán... je je je ¡Venga chicos... GO! Les voy alcanzando, pero la llaga...ahí está. Mejor la callo en silencio, no pasa nada. Voy corriendo con mis bastones de nordic... floto y no me impacto tanto. Me aligera la molestia. Nos adentramos hacia l'Adou... ese ruido del agua, la cascada, el frescor del camino. Inmortalizamos ese momento y nos dirigimos al origen de l'Adou donde el agua emerge del subsuelo como fuente de magia. Agua fresca que bebemos y rellenamos en los bidones. Esto no tiene precio. 

La cascada de l'Adou, donde se aprovechaba su fuerza con un viejo molino. (Foto de Anchel Subirás)

Emerge el agua debajo las rocas (Foto de Anchel Subirás).

(Foto de Anchel Subirás).

Selfie en l'Adou de Bastareny (Foto de Anchel Subirás).

Recorrido realizado y desnivel.

Damos la vuelta, regresamos ya... vamos hacia el refugio trotando de nuevo, habiendo hecho un entrenillo de poco más de 6 km con 815 metros aculumados. Bueno para soportar un calor notable y antes de comer, remojarse en la fresca agua a pie del refugio. Un lugar de remanso de paz, contemplativo y lleno de fauna diversa y colorida como son las mágicas libélulas, Es como un bosque encantado...  Comemos con Fran, se escuchan los gritos de Mónica bañándose en las aguas a lo lejos, risas, charla de nuevo... parecía que no nos queríamos ir. Estábamos todos como en casa, en la casa de Fran. Sentirse así, ver que el reloj va dando cuentas, pensar en marcharse, era como que no encajaba en nuestros planes. Pero teníamos todos que irnos... así que empezamos el desfile de despedida, un hasta pronto, un hasta ahora y un hasta siempre. No ha sido una despedida, es algo que sigue... y es realidad. Un Go! amigos!

Despedida... yaaaa? (Foto de Marcelo Wooley).

Muchas gracias Fran por todas tus atenciones, a Jordi que te acompaña, la incondicional Lluna y tu generosa amistad. Un bon amic! Muchas gracias chicos... algo nuevo emerge en nuestros caminos y que entre atajos, juntos vamos a sortear en el sendero de la amistad... un GO! Un petonàs!

Y a mi vida... que te quiero! Gracias Marcelo por tus brillantes fotos también. Viéndolas... sobran palabras.

37a Cursa del Corte Inglés... retorn a la ciutat!

Versión en castellano.

No podia ser d'altra manera, ho havia de fer i aquest cop, com la primera vegada, acompanyada. Vaig participar per primer cop a la celebrada 20a edició de la Cursa del Corte Inglés. Tot un mèrit... Edat, sobreprès... temps? Més de dues hores!!! Caram! Qui ho havia de dir!

Han passat els anys, les circumstàncies i la darrera 22a edició en què vaig participar.

Aquest cop és diferent. Raons em porten en principi a fer-la i amb qui. Raons com que és la meva ciutat natal, veure els barris de la meva àvia, gaudir de l'ambient, fer un passeig pels carrers que no deixen de ser venes i nervis de la ciutat de Barcelona. Amb qui? No escollit a l'atzar i vingut des de Saragossa, el meu Anchel Subirás, la meva parella i home de la meva vida que estimo com mai. Tal mostra, va ser la sorpresa de "Dame tus datos...corre!", era evident... l'inscric a una cursa per a mi assequible, memorial i especial. És una festa a la ciutat.

Arriba el dia. Matinem, esmorzem i el pare ens porta a l'estació de Vilanova i la Geltrú. Prenem el tren de les 7:38 i veiem des del tren el bucolisme de les Costes de Garraf, el tèrbol matinar i l'arribada a Passeig de Gràcia ben ràpida. Ja hem trobat gent coneguda pel camí... però la trobada era important amb l'Eva Longas i el seu fill Ian. Quin desesper! Gent amunt i avall, tanques, control d'organització, donar volta fins per la Ronda Sant Pere cantonada amb Passeig de Gràcia. Quin plaer! Tota la ronda per nosaltres... quin gust trepitjar l'asfalt que abans hi passava el meu nostàlgic Vespino quan tornava de l'institut a la Barceloneta. Records que ja afloraven...

Trobada! Quins nervis! Com estem tots plegats! L'Eva molt emocionada perquè l'Ian, el seu fill, s'havia inscrit a darrera hora per acompanyar a la seva mare i amb la carregosa motxilla del que fos menester.

Anchel... envoltat de molts corredors! "Cariño, hoy no venimos a hacer tiempo, venimos a pasear." -li vaig dir-. Era conscient, molta gent per córrer i no es podia. Tot envoltat de persones de totes les edats i condicions. L'ambient era inminent. Megafonia i speaker, música, crits de la gent... alguns fins com si anéssin a córrer una Marató o fer un Garmin BCN amb "manguitos", compressors (per 10 km!!), malles compressives i pantaló curt!! Pero... qué me estás contando!! Ande vasssssssss! Hi ha de tot a la vinya del senyor!

Són passades les 9:35 i des d'aquella cantonada sembla que ens movem. GO! Riures amb Eva i l'Ian... a veure qui avançava a qui. Pugem l'ampli Passeig de Gràcia i en creuar la Gran Via crits, tapís de control, càmeres i fotògrafs damunt de grues, serveis sanitaris, mainada, gent gran, caminadors... tothom era allà. El saber que érem més de 81.000 corredors no tenia preu. Anirem fent, aquí no avança ni Déu!

Tombem al carrer Aragó, sembla que passem a bastants i a plaça Letamendi s'anuncia el quilòmetre 1. Un quilòmetre? I ara! Tothom aplaudint! Ambient distès de riures, aplaudiments, crits, anem!

S'estreny el carrer, anem drets cap a Avinguda Tarragona. Passem una entranyable parella de més de 70 anys, agafats de la ma, dorsal posat, vestits còmodes... em va emocionar més que el primer quilòmetre i vaig dir: "Mira, así contigo en unos años". Ho tenim clar... si no correm, caminarem junts.

Contemplo les cruïlles de l'Eixample, m'acosto al barri de la meva àvia... anem avançant. "No! Por la acera no!!!". Respectem el recorregut, tracem bé les corbes... vull gaudir de l'ample dels carrers, de l'asfalt especial de la ciutat que a divergència de la meva ciutat... pocs clots té.

Bombers de Barcelona ens esperen al final del carrer Aragó amb cotxes, enfilats al damunt i aplaudint-nos... els aplaudeixo, m'emociono... a la vorera tenen la seva clàssica mànega per mullar-nos amb difusor. "No! Por la acera no! Por el medio...el centro" -torno a cridar-. Passem per davant de l'escultura de Joan Miró La Dona i l'Ocell al Parc de l'Escorxador. 

Enfilem avinguda Tarragona, ja es veu la plaça de braus Las Arenas a  tocar de la Plaça Espanya.

Déu! Falta ben poc!! Poc per? La meva temuda pujada a l'Estadi Olímpic. Perdoneu... fa 15 anys la feia caminant.

Li vaig explicant a l'Anchel tots els edificis emblemàtics que anem trobant, escultures, arquitectures diverses, història de la ciutat que vaig ben aprendre a l'escola i de família.

Plaça Espanya i la seva font amb peveter a gas, l'Avinguda Maria Cristina lluïa amb les seves fonts que un cop passades les torres bessones d'estil venecià, t'encenia l'ambient a les venes... el cor em fugia. Veia el Palau Nacional al fons i al girar davant l'emblemàtic edifici del CosmoCaixa vaig dir "La marabunta!". Una desfilada de samarretes de colors que ja enfilaven cap al Poble Espanyol. "Atención! Ya llegamos a la Puerta de Ávila!".

Pugem l'avinguda Francesc Ferrer i Guàrdia trobant-me gent que ja no podia, jovenalla sense alè, un pare amb família empenyent-los, una mare i un pare amb samarreta d'una trail espitjant els seus fills i un home amb una bicicleta adaptada fent la pujada amb la força d'ànim i les seves mans movent el manillar... "Vingaaaa, que ja hi som!" - li vaig dir-. Empenta! Calia empenta! Avituallament a la Plaça Sant Jordi, a vessar de voluntaris. Recullo l'aigua: "Felicitats per la vostra tasca! Moltes gràcies!". M'emociono altre cop. He estat voluntària i coordinat voluntaris; són una gran estructura en un esdeveniment i a agraïr per sempre, cuidar com l'atleta i protegir com fan ells per als corredors.

Pujada... sembla que no puc. Anchel va més que sobrat i no em deixa enrere. Quasi no dic paraula, ell no para! Però me n'alegra molt que l'està gaudint i per les vistes ja del Tibidabo, Collserola, Horta... La gent va alentint, jo sembla que vaig pujant, no m'aturo. Ara veig la pujada suau però que em costa. No he entrenat en molts dies. L'aigua no me la bec tota, la mesuro a glops i em llenço pel clatell part d'ella.

Dies... dies en què m'han acompanyat la família, el meu Anchel, els amics... en una situació personal que cal passar, cal afrontar, valorar, sobrepassar i seguir endavant. Mira, anem endavant!

Carrer dels Jocs del 92: "Ahora vamos a recoger cadáveres!" -diu l'Anchel- i certament que molts no poden. Tropesso amb una dona i quasi perdo el ritme... ostres! Va! Amunt i no t'aturis! Pugem el Passeig Olímpic i entrem a l'Estadi Olímpic Lluís Companys. La gent no respecta espais i zones verdes, es passen el recorregut, retallen les cantonades... Culleres! Però es recondueixen a l'ample i estret de l'entrada on passem el tapet del control de xip i marquem el 5,9 km. Crits i brams de celebració, veus a megafonía que no eren el mític Constantino Romero "Atletes, benvinguts a l'Estadi". Era altra veu i amb indicacions ben actuals com el fet de "No us atureu a les pistes. Us podeu fer el Selfie, però procureu seguir..." (o una cosa semblant). 

Quina emoció... quasi ploro. Trepitjar les pistes de relleu perfeccionista del tartan. Ningú quasi sap córrer pels carrers. Vuit d'amplada que semblaven poc. Selfie que fem com podem, riem i ens adonem de la pantalla de l'Estadi que ens diu som 81.014 corredors. Passadís de sortida i cap a l'Avinguda de l'Estadi de pujada i baixem per Passeig de Santa Madrona on recordo el "Baixant de la Font del Gat" i el canto.

Es sentia un repicar de timbals, tambors... una Batukada! Ens esperaven per sota el Museu d'Etnologia a peu dels Jardins Labiral. Quin ritme! Senzill i pausat en el ritme dels corredors. Aplaudiments i crits a una Batukada que portava la samarreta de l'estrena del programa el mateix diumenge a la nit a TV3 de "El Mur" que tracta sobre uns escollits per finalitzar una marató, la Zurich de Barcelona.

Prenc bon ritme... i anem amb Anchel comentant les fabuloses vistes de la ciutat des de Montjuïc. Arribem al carrer Lleida. L'emblemàtic edifici dels Bombers on sempre esperàven amb les mànegues al juny quan es feia la cursa, el veig en restauració. Em va emocionar... i més un corredor que passa pel meu costat i em diu "Mònica, venga Mònica!!". No sé qui era i li ho comento a Anchel, però clar, la meva vella samarreta del Club porta el meu nom darrere. 

Em sento embalada, segur anàvem per sota de 5'. Quina llàstima per a mi amb poc entrenament... haguérem fet menys temps segur!. "Has cogido ritmo!" - em diu Anchel-. Sí... cert. Em sentia còmode des d'abans suposo km 7. Arribem al quilòmetre 9 al carrer Floridablanca. Aplaudeixo, ningú ho fa! Animo a una noia que acompanyava algú més adult en cadira de rodes i l'empenyia: "Ànim! Vinga! Això ja està fet!". L'aplaudiment era mutu. Voluntaris també aplaudits. Em concentro en la meva respiració.

L'Anchel i jo anem avançant a tot de gent en un moment... no m'ho creia ni jo. M'espantava i no sé per què. Culleres! Massa temps sense fer una cursa potser. Vaig minvar el ritme... i a Ronda Sant Antoni passem el tercer tapet del crono, carai! Ja em conformo si arribo abans d'una hora i mitja, és un passeig!

Carrer Pelai, l'arc al final. Ample com és el carrer una àvia el creua i quasi l'atropellem "Senyoraaaa però on va?" -li dic- i un noi darrere meu que riu. Correm tot el que dóna el cos... quasi em quedo sense aire. Vinga! Arc de Pelai que no és meta i anuncia que resten 300 metres, els més llargs del món!!! Ni en una marxa de 53 km m'havia passat aquesta magnitud! 

Ja arribem! 150... 100... 50 metres! Ens agafem de la mà tots dos... i creuem junts l'arribada. Recupero ràpid, ens abracem, i contemplem una plaça Catalunya on davant nostre sols han passat 7077 corredors. No està malament!!! 1 hora 14 minuts reals. Què més es pot demanar?

Anchel vingut de més de 300 km a una cursa especial i festiva, era el primer cop que anava amb tants corredors i representant el seu Club Corredores del Ebro. Jo... que no sé com definir aquesta cursa tan emotiva i la primera que corro amb ell. O entreno o em mata... Ens queda molt per fer i molt per viure. Un GO! en tota regla!

Raquetes a Porté Puymorens... de tot Cor!

Enlace de la versión en castellano.

Selfie del grup (Foto de Fran Izquierdo).

Llevar-se aviat no importa, dormir poquet... bé, es nota quan acabes la jornada. Però tornar a viure les sensacions de la neu amb nevada i en un indret tan espectacular com Porté Puymorens, no té preu.

Em llevo a les 4:30 am i surto de casa passades les 5:30. Arribo a la zona d'aparcament de Bagà de la Font del Sofre a les 7:14, tal com havíem quedat amb en Fran Izquierdo que tornava a organitzar aquesta trobada. Allí al meu costat, estava en Massa... home! Quina ilu!

Sortim i anem plegats a una fresca temperatura de -3 graus a un bar del poble. Entrem i prenem un tallat, no sense atendre la broma de dir-vos que em sentia observada... je je je el bar estava plegat de caçadors.

Puntuals tornem a l'aparcament on ja venen tota la resta de la colla, entre ells del Cor de Muntanya, en Fran, la Marta que venien del refugi de Vents del Cadí, l'Òscar, l'Edu, la Raquel, la Cristina, la Cati i la seva família... i prenem el camí cap a Puigcerdà. Allí en diversos punts de trobada anem remuntant fins a dirigir-nos a Porté.

L'aventura ja és servida, s'han de posar cadenes als cotxes abans d'enfilar-nos cap a Latour de Querol. Tenim uns experts en la matèria, en especial l'Edu. Un vehicle s'atura i ens informa que el port estava tancat a l'altura del túnel de Puymorens (E9 N20) degut a un allaut. No ens afectava fins a Porté, però això prometia una pujada amb gruix de neu a la carretera. I així anem pujant amb una nevada lleugera... alguns cotxes ja s'han quedat pel voral de la carretera, els anem passant i arribem a Porté al lloc de trobada. El temps canvia i augmenta el vent i la nevada. Ja hi érem i es decideix el grup de 21 persones al Bar Catherine, aprofitar de fer la sortida igualment canviant el recorregut per la vall i fer-lo segur. Evidentment el seny hi és i tot sota la responsabilitat de cadascú la fem. Érem en bones mans en una sortida ben amical, això sí.

Un cop els que han llogat les raquetes les ben enfunden, sortim i prenem el camí cap al càmping la Rivìère i ja ens endinsem a l'aventura nevada. Planera que després es va enfilant i on en arribar a una bifurcació del camí entrem al bosc que acompanya la Vall de Querol. L'entorn és magnífic nevat... potser acompanya més les imatges que unes paraules bucòliques sobre el mateix. Sobretot quan anem fent el recorregut al costat de l'estany glaçat... el pont ple de neu ens fa dubtar on posar el peu i per l'hora ja tardana, donem la mitja volta de retorn a Porté on tenim els cotxes.

Carretera del Coll de Puymorens.

Quasi no ens veiem.

Enfilant-nos de camí al costat del camping.

Cavalls en pastura.

Quantitats de neu arreu,

L'aigua cap a Querol que ompla els estanys.

Les selfies no poden faltar!!! Cristina, Raquel i jo.

La tornada més plena encara de riures... !!! Doncs ens quedem la Raquel, la Cristina, l'Oscar, l'Edu, la Marta i jo, gaudint de l'entorn... Aturada, quina mena de trigar! L'Edu i la Marta no venen. En Fran ens espera i ens diu que hi havia problemes tècnics amb les raquetes de l'Edu i la nostra Marta, experta guia de muntanya i bellíssima persona, porta eines per reparar-les però l'Edu ha de tornar amb les botes ben posades. Això ens permet que com a grup més endarrerit ens divertim com a nens. No deixant de perdre el ja tradicional bany a la neu que consisteix a deixar-se caure d'esquena i fer l'àngel damunt d'ella.

La Marta Farré, una excel·lent guia, persona i amiga.

Cada racó té la seva espectacular postal.

Fent l'Àngel (Foto d'Eduard de les Muntanyes).

A l'Edu el vàrem enterrar a la neu.

La Cris i l'Oscar, on el constant riure la feia tornar a veure la gravetat.

Un clam ben lliure! Què li passa a l'Edu?

Sembla que aquí hi ha un vehicle.

Passejant per Porté.

Les taulades espectaculars,

Que van donar pas... a alguna teatralització. 

De retorn i reagrupament, final de la travessa.

Els riures, les bromes, les fotos, la repetició de la jugada, continuen fins a arribar al càmping. Seguim el camí per desar raquetes als cotxes i fer el comiat al bar on ens esperaven tots. Un comiat que com sempre deixa bon regust al gaudi de la trobada, amics i sortida que sempre promet aventura, i per no perdre el costum en el seu quart any la repetida nevada i vent.

Moltes gràcies Fran per aquesta nova trobada!! He gaudit dels amics que com tu, són els bons amics.

Sempre m'ompla de joia aquestes trobades en què gaudeixo d'un entorn i una activitat que compartim de manera tan especial. S'ho val!

La meva tornada a casa va ser molt lleugera, dues hores de camí pensant amb tots aquells que m'estimen i m'ho demostren, també jo els demostro que l'estimo. No sé... començo a viure unes sensacions que fa temps no vivia i això per a mi no té preu.