Portava una setmana de descans. Pensava que només calia centrar-me en el perfil del Trenka. I al meu mode de veure va ser bastant encertat. La falta d'entrenament físic també venia donat per la disparitat de coses que tant apreten la meva vida, però la mental havia de ser-hi.Vaig poguer dormir i descansar tota la setmana amb una mitja diària de set hores. Una dieta rica en carbohidrats, molt de peix, amanida, verdura, fruita i làctics. Tot estava a punt, la bossa d'aigua de la motxilla, botiquí, els guants, els bastons, frontal, material reflectant...
I el matí començava tranquil. Anàvem amb la família cap al Vendrell, al punt de sortida de la Lira Vendrellenca a buscar els dorsals. A en Rafael Gómez, el meu company, li van donar el dorsal número 5 i a mi un il·lusionat 33. La tensió ja es començava a notar, repassàvem tot el material i ens acomiadàvem dels nostres. Quins nervis. L'ambient ja acompanyava amb les cares conegudes i salutacions, el desitjar-nos sort. Sort. Ja hi era la sort... pel sols fet de ser-hi, havíem arribat a un somni. Un somni que no havia de ser pas malson. Darrera l'arc de sortida esperant, es sent una veu de l'organització demanant atenció i donant pas al minut de silenci que es va fer en nom de Juan Pérez Llepe i de la Teresa Farriol. El plor de l'emoció m'esclatà, en Rafa m'abraçava, en Toni Duart el tenia al costat... ens acompanyaria en tota la travessa l'esperit de l'homenatge i per a mi tancar un dol.
Vem fer la sortida del poble amb aquell toc de gralles i els esclats patriòtics dels visca Catalunya, visca la terra lliure. La sensació era festiva i alegre. Veure les unitats disposades de seguretat com Mossos d'Esquadra, Policia Local, helicòpter del RACC, Protecció Civil del Vendrell... et feia assumir on t'havies ficat. Era una marxa i dura, ho sabíem i conscients fins a un cert punt que fins més endavant no ven ser plenament conscients.
De la sortida del poble tot d'una ja arribàvem a Sant Vicenç de Calders i aquells carrers de pujades verticals on al final d'una d'elles ja ens esperava el primer dels passos de control. Així fins endinsar-nos a la serra de Pedregosa on les vistes es comença a divisar de lluny la Serra del Montmell i anem gaudint dels espais de les vinyes. La calor començava a fer de les seves i cada cop era més canicular, de tal manera que a cada font trobada ens remullàvem el cap i tot el que podíem. La pujada d'Albinyana a l'Ermita era d'una forta pujada que a bon ritme vaig fer de tirada, però amb una calor i sol intensos que a l'oferiment del tub de protector solar no vaig dir que no i em vaig untar. L'esmorzar de sòlid d'entrepà, acompanyat de fruita com el meló, plàtan, refresc de cola i la càrrega d'aigua, donaven suficient energia per aguantar el que vindria. De l'Ermita prenem la marxa fins a el Xalet de l'Alemany i uns quilòmetres en descens on no tornàvem a pujar fins l'enfiladís Masarbonès. Allí amb la calor ens ven refrescar la gran majoria a la font del poble i emplenar ampolles o les bosses de les motxilles. Jo la vaig omplir i em vaig penedir eternament d'haver-ho fet doncs al primer glop m'adono del seu regust a clor. Em va provocar tanta angúnia que tenia por de les nàusees... La calor cada cop era més intensa, però les sensacions bones, doncs les ganes no faltaven tot i que el ritme amb la calor disminuïa, ja eren les 14:41 hores en arribar a Masllorenç, on amb aquell no parar i el crit de "vengaaaa nenaaaa" no vaig canviar ni l'aigua de la bossa de la motxilla. El migdia era intens en la seva calor i fins després no vem saber que ja hi havia molta gent que abandonava en l'intent. La duresa s'incrementaria en un tres i no res. Els quilòmetres es feien llargs i això que encara no hi havia el dur ascens a la carena que encara faltava, dons en una hora i vint-i-sis minuts vem pujar sis quilòmetres fins a Mas d'en Bosc ja havent passat Rodonyà... i venia l'esperat ascens. Tampoc vaig canviar l'aigua i feia xarrups tot d'una escopint. Era de molt malt gust l'aigua i els avituallaments líquids que havíem passat sols prenia el refresc de cola que era com un revifar. Aquí a Mas d'en Bosc ens esperava l'àpat del migdia amb entrepà, truita de patates, meló, plàtan, fruits secs, cervesa, refresc i aigua. La gent s'estirava pel terra fent estiraments, a aquelles alçades! pensava entre mi, que faran després! Jo anava menjant i anava estirant les meves articulacions. Calculo no haver estat ni cinc minuts en l'aturada... però el "venga nena" tornava a fer ressò. Jo volia menjar tranquil·lament i tornar arrencar, i hi ha qui arrencava amb el menjar a la boca.
La calor més forta encara i ja començava l'ascens, aquella verticalitat esperada de més de cinc quilòmetres que tant en ment tenia. Els sis quilòmetres fins el proper control ens va costar dues hores i vint-i-dos minuts aproximadament. Ja havíem arribat a L'Església de Sant Miquel, el quilòmetre 33 de la marxa. Un quilometratge esperat doncs poc faltava per fer la meitat del camí. Vem preguntar a quina hora havia passat el primer marxador i ens van dir que a les 14 hores. Òndia! tampoc anàvem pas malament. Ara venia el moment de pujar a peu des de L'església cap a l'Ermita, ni 500 metres, on un altre petit control vem passar. Les meves sensacions eren bones excepte en Rafa que ja feia estona patia. A mi em van aparèixer les primeres rampes. Una al bessó i a la part cuadríceps de la cama esquerra. Així que tot aquell tram de grimpada va ser una mica lenta fins arribar a la cresta de la carena. La carena tan característica pel seu rocà i precipici, les seves vistes que a peu deixàvem la Juncosa del Montmell, l'àrea recreativa, L'església i l'Ermita. Tot d'una ja estàvem a peu de la creu. La creu del Montmell i 500 metres més per arribar a la Talaia. El sol ja feia un parell d'hores que no el notàvem, la brisa de tant en tant venia, però sense adonar-nos d'un mantell de la boira que ja era damunt nostre i un "corre vamos!" es va sentir. Per a mi era magnífic! Aquella boira que ens envoltava, i de sobte, damunt del pic més alt del perfil dels 861 metres, es convertia en una densa capa sota els nostres peus. Eren les 19:15 hores, havíem trigat quaranta cinc minuts en pujar. L'emoció ens tallava les paraules. "Rafa ya estamos! ya estamos!". Aquí un cop a soles vem fer els honors que havíem de fer al nostre amic Juan. Jo plorava, l'emoció va durar uns minuts i en Rafa la va acompanyar amb uns crits perduts en el silenci dient el que sentia. Fetes les fotos de rigor amb l'ajut d'un parell de marxadors començàvem llavors a baixar. El descens era pur divertimento, ja ho coneixíem dels cops que hi hem anat, però dos trams eren amb ajut de cordes, com si d'esglaons de pedra es tractessin. Una divertida tartera amb el crit de "¿cómo se baja esto?" i així fins arribar a la part boscosa de la Torrossolla, on la gran baixada de quasi tres quilòmetres ja estava enfosquida per la boira i en Rafa va reprendre temps i velocitat deixant-me enrere. També pel sols fet que havia de fer parada tècnica física, més coneguda com el pixar pins, i que em va fer córrer pel bosc, que ja coneixia, gairebé un quilòmetre fins que no el vaig trobar a el Codony on ja era fosc i teníem els frontals i reflectants posats. Amb un "pero nenaaaa, on erat's?". Darrera nostre just venia el parell de nois que ens van fer la foto a la Talaia, els de la samarreta de la Cursa dels Bombers que després no sé com anàvem davant nostre. Allà a Codony i fosc ja, vem perdre l'oremus de les hores... falta d'hàbit de caminar de nit, possiblement, i veure com es disminueix el ritme del pas i comença la tensió per no saber realment ni on ets ni el teu entorn.
L'efecte nocturn ens va fer prendre sis quilòmetres per nosaltres eterns. Errada de no portar cap rellotge o crono penso que va ser contraproduent. La fatiga fins el quilòmetre 44. Ja havíem fet la meitat!. Però les pujades lleugeres sinuoses del Coll de Querol ens feien sentir que qualsevol pedra es ressentís al nostre cos. A mi amb la maratoniana distància molèstia a les caderes i càrrega lumbar. De sobte es talla el camí i una pujada vertical de ni 50 metres s'obre front nostre. "Se oyen voces... ¡hay luz!", van ser les paraules d'en Rafa. Era avituallament líquid i punt de control, el sisè. Hi havia un parell de nois joves que demanaven l'abandó, nosaltres ja érem a un pas. Els nostres sis eterns quilòmetres en un silenci i algun cop de pedra, em va donar molt a pensar. Molt. Vaig entendre les meves sensacions, les sensacions dels que havien fet la marxa, abandonat i repetir-la fins superar-la. Ho vaig entendre tot. Em vaig qüestionar què hi feia jo allí fins hi tot. Si valia més la pena un patir de moment suportable i que es convertiria en insuportable. Aquells nanos també estaven en igual o pitjor situació i van deixar el seu dorsal per abandonar al Pla de Manlleu on els recollirien els seus familiars. Vem decidir continuar. El dorsal per nosaltres una cosa tant preuada... preferíem deixar-ho de manera oficial a Aiguaviva. Vem preguntar quina hora era i quan ens van dir que només eren les deu de la nit, ens vem mirar atònits, pensàvem que era gairebé les dues o les tres de la matinada, a l'igual que la sensació del ni fred ni calor. Així que vem seguir fins la Selma i va vindre la baixada agraïda fins el Pla de Manlleu on encara algú que d'altre a la fresca ens saludà amb un bona nit i ànims. Faltava la pujada a l'Ermita de Sant Miquel on vem apretar el ritme. En Rafa semblava posseït i algú que d'altre ens deia "caram! quin ritme!". Però jo no em trobava bé. Entre la situació, els pensaments, la pressa no sé a què... em va donar angúnia i un nus a l'estómac que si seguíem així jo treia les meves primeres farinetes. Vaig cridar-lo un parell de cops, però amb la música a l'oïda no em sentia. Jo havia d'afluixar, ja era angoixa. Saviem que passada l'Ermita sols restava un quilòmetre i mig i ja arribàvem a Aiguaviva. Es veia entre les boirines el rogenc de la lumínica del poble, no valia la pena córrer, quin absurd. Així que vaig disminuir. En una hora i quaranta minuts els darrers vuit quilòmetres eren fets. Vem entregar els dorsals... adéu al seté control. Només ens faltaven 5 controls per acabar. Però a la pregunta de "nena que fem?", la resposta era clara. Ho deixem. I allí es va acabar el Trenkakames amb trucades a la família per dir que ens vinguessin a buscar al Vendrell que en una hora ja hi érem. Un sopar al caliu dels tendalls muntats per l'ocasió amb un entrepà calent de botifarra i tot el que calgués, fins la porrona de vi. A mi se'm treia la gana però em va passar l'angúnia. Hi havia gent que també abandonava. El ni fred ni calor era humitat que ja calava als ossos. Tenia esgarrifances. Una bona dona ens va baixar al Vendrell amb el seu 4x4 i li vem expressar el nostre content amb l'organització, la duresa i nom de la marxa ben guanyada i que els melons d'avituallament eren boníssims. Acabava. Prou. No plor. No lamentació, això vindrà després amb la reflexió i les conclusions que en treu cadascú. Les meves són òbvies i un NO rotund a Ronda. Però una retirada a temps sempre és una gran victòria.
La família d'en Rafa era a Vendrell esperant-lo amb els braços oberts i un anem cap a casa. A mi m'esperava en Richart per cuidar-me i un missatge del meu pare a cura de la meva filla amb un "Has tingut seny. has fet allò que tu volies a la teva ment. Descansa, ton pare, petons".
