Baixada de tardor a l'Ebre en caiac

Els preparatius d'un matinar qualsevol per una diada "kayuqui'' són de mètode logístic calculat. Tenir tot preparat el dia abans és indispensable: la roba per l'activitat, la de recanvi, la càmera... i el teu propi caiac amb el seu equipament. Jo anava amb els meus mestres Ptiroco i Morgana. Abans de les 6 del matí ja teníem el caiac d'en Ptiroco alçat al vehicle i puntuals a les 6:15 estàvem amb Morgana carregant el seu.
La pluja era la nota discordant de la nit. Els aiguats de la nit anterior a Tarragona a la banda de Tortosa havien alertat a la família i amics que ens advertien del que semblava per a ells una agosarada aventura. La pluja és el de menys, penso, com quan plou a la mar i es torna tota ella una bassa d'oli, però, com diria Forrest Gump a la pel.lícula, seria terrible si plou "cap a munt, cap avall, de costat...''. Res no ens impedia anar a una trobada que per a mi era l'estrena de baixar per un riu. Provada l'experiència ja per mar tranquil i amb boira, embassament amb vent agregalat i ara l'Ebre.
El camí d'anada i per no deixar el costum de perdre'ns, va ser enriquit per la presència de la boira. Paisatge oníric ja passat Riudoms i vista la Mola, on cada cop que hi passo recordo la meva marxa dels 53 quilòmetres tan agosarada i divertida pels seus 3.300 metres de desnivell.
Arribàvem a Garcia i per petit que era el poble no trobàvem l'embarcador. Preguntem decididament a un bon home i ens redirigeix cap a l'embarcador i darrera nostre els cotxes que també cercaven el citat punt d'encontre.
Arribats al punt trobem l'ambient que malgrat la pluja qui més qui menys ja anava preparant el seu caiac. Salutacions a tots els coneguts i amics, presentacions noves, ambient distès, amical i algú encara amb el símptoma del son, potser d'una nit festiva prèvia. La rebuda amb convidada de galetes, sinó recordo malament era en Karly, i l'esperada coca vinguda de Vilassar d'en Josep Cros del seu forn, que ens va donar moment de dolçor i fer palesa la seva presència amb la gentilesa que ja el caracteritza delectant-nos sempre amb el seu art. Amb això ens ven arribar al poble a per un cafè i mantindre el cos en calent. La pluja encara no s'aturava malgrat ser fina i de plugim.

L'autocar per tornar als que havien baixat els vehicles cap a Benifallet i els operadors del lloguer dels caiac per a qui no en teníem ja hi eren quan tornàvem de poble. S'acostava l'hora de salpar de l'embarcador, i tot aquell llum de color i diversos estils de caiac feien un anar i tornar de la gent, riures, fotos i bellugadissos preparatius com el d'en Lluís recollint pel dinar a Miravet. Dels més novells als més veterans ens introduíem a la ribera de l'Ebre... semblava que la pluja condonava la seva presència. La tranquil·la aventura començava riu avall amb els nostres crits i riures per anar baixant que aviat esdevindrien també calma i silenci pel gaudi de l'entorn.
Les palejades pel llindà del riu ens endinsava en illes on les rodejaven i apareixia els meravellosos paratges que formen el parc de la Ribera de l'Ebre. La seva particular flora i la fauna, tot un entorn de verds, grocs, ocres i marrons com encant de la tardor. Frondosos boscos que van apareixent i que donava ganes de parar-hi i endinsar-se en alguns que semblaven fantasmagòrics. El vol de les aus que cerquen el refugi, on d'algunes es sentia el seu udol. L'elegant i esvelta garsa que tallava el vent o de sobte apareixia per un revolt de la ribera o en bandada volant pel damunt i venint de front. Pinars, fagedes, arrels penjant dels arbres, matolls diversos, figues de moro... colors amens a la tardor. L'aigua del riu amb aquella verdor de les algues que anaven rodant l'embarcació o enredant-se amb la palada. Tels verds que com estores apareixien pels laterals exempt de corrents. L'ensurt d'aigua en moviment provocat pel salt d'algun peix de gran mida, segons em van dir un possible silur, eren quasi constants com les seves lliscants corredisses a pocs metres meu.
Els meandres eren com divertits corriols on anava apareixent algun petit corrent. Allí al voltant de les illes era qüestió de saber aplicar la tècnica del gir amb la pala, mantindre l'equilibri i deixar-se portar segons com. Vàrem passar fins hi tot per sota dels troncs que estaven estesos damunt de l'aigua i com aràcnids formaven uns arcs que temptaven a passar-hi fins doblegar-se.
La calor m'anava ofegant, vaig augmentar el paleig encara no sé ni perquè, no sé quanta estona vaig passar. Era aquella armilla que pujava cap a munt i em sentia com les xemeneies de la Pedrera, o bé era l'impermeable junt amb la jaqueta més les dues samarretes tècniques. Era completament angoixant. Vaig acostar-me a Ptiroco i demanar ajuda. Vaig cometre l'errada de no portar aigua i em calia, també ja tenia gana, la coca d'en Josep Cros ja l'havia cremat!. Finalment amb tot la vestimenta treta, vaig seguir al meu ritme que defallia però decidit. Un meandre més i ja es veia el castell de Miravet. A la riba hi havia l'embarcador on ven anar enfilant els caiacs, uns ajudant als altres. Vaig comptar amb l'ajut dels fills de la Pilar Alonso i just arribava ella, on amb quatre instruccions va saber enfilar-se a l'embarcador. L'important era no bolcar.

I ara venia el gran moment de l'àpat pels que havíem concertat la fideuà... semblava no sortir el recompte, però amb un apreta per aquí i estira per allà, ven dinar tots plegats. Hi havia força gana. La gran amanida pal·liava la falta d'hidratació i la fideuà rematava la pèrdua dels carbohidrats que juntament amb el gelat de postre augmentava la calorífica per seguir palejant.
 
La baixada era diferent, canviava el paisatge. Sols tornar a embarcar i seguir de Miravet cap avall, apareixien sengleres damunt de l'aigua, pinedes i faig. El corrent et portava, les boies algunes les veies amb la força de l'aigua que no semblava pas tant, apareixia brisa fresca, el camí s'estrenyia en un parell de meandres més avall. 

Ven passar el vell molí àrab amb la juguesca de sortejar-lo per dintre amb els caiacs. I així anant seguint i contemplant la ribera amb la seva natura tant captivadora. El riu s'eixamplava altra vegada. Era magnífic, tot passar per altre pont que era de carretera, contemplar la seva altura i magnitud, i tu, la teva petita posició però un gran privilegi en la presència, era d'un embriagador plaer i més amb els gotellim que queien del pont a gran alçada damunt del riu. No sé perquè, però el darrer tram es va fer molt curt, ràpid, tranquil... potser perquè vaig gaudir també de bona companyia. Les muntanyes eren visibles cims que anaven envaint el riu. Quedava davant nostre els Ports i el seu parc natural.

El cel era obert de clarianes, però a la plegada minvà la claror del dia, no podia ser, allò s'acabava. Ja era els voltants de dos quarts de cinc. Amb la instrucció de cenyir-me a l'esquerra de la ribera per anar cap a l'embarcador, vaig collar la palejada per entrar amb embranzida i anar contra el corrent, però el corrent et duia i amb un esforç més ja estava a la rampa de l'embarcador assistida per Flipper. Darrera meu Ptiroco. 

Així ens ven retrobar plegats, deixar els caiacs de lloguer on molt amablement l'operador Lluís ens convidava a pastissets de Benifallet i començar a replegar embarcacions cap als vehicles, canviar-nos de roba i aquell moment etern però que no voldries acabés: el comiat. Salutacions, petons, records, abraçades i somriures quedaven fins el proper encontre, on de ben segur gaudirem tant o més.
Agraïment especial a Fisher Fran, més conegut per Fran Maresme, pel seu saber estar en tot; a Jordi Curià també un apassionat; a Jordi Hernandez i el toc d’humor dels seus amics; a Pilar Alonso, mare aventurera i pacient; Manel Martin, ja m’agradaria tindre el teu domini; Núria Avellà, pel teu atreviment, esperit aventurer i alegria; Flipper i Bianca, el duo perfecte amb els seus consells i receptaris; Morgana, un complement de l’aventura amb qui compartir experiències; Ptiroco, el meu mestre especial, sense tu, no hi fora ni hagués conegut aquesta gran família del món del caiac.

Podeu trobar l'enllaç de les fotos aquí