Cursa de Muntanya la Riera de Gaià

Feia tres dies que no corria des de la Cursa de la Pujada al Castell de Castelldefels, preparada pel que més m'agrada: la cursa i marxa de muntanya. Altra cop a l'entorn del Baix Gaià, on properament faré la segona edició de la Marxa dels Castells del Baix Gaià. Inscrita com atleta del Club Esportiu Calafell Runners. Una molt suau cursa amb un perfil de no gaire desnivell acumulat però amb unes pendents que marcaven un esforç.
La il·lusió està posada en fer la Vilatrail, una cursa de muntanya organitzada el Club Esportiu de Fondistes de Vilassar de Mar i la regidoria d'Esports de llur ajuntament. Un repte al que us convido anar-hi a la Serra de Marina, un encant del Maresme.
Com sempre arribant justa a temps i just el temps per un escalfament en què, per a mi les parts més febles com els bessons, quàdriceps, isquios, turmells... havien d'estar a punt. Les lesions cal evitar-les. 

Havia molt ambient prop del village que ja feia olor al caliu de la brasa, moviment constant, fred imperceptible i un sol ben espatarrant. Dues sortides hi havia la de mitja marató i la petita de quasi 9 quilòmetres, la distància a la que jo estava inscrita. Per curiositat meva poques dones són les inscrites tot i que cada cop n'hi ha més addictes a aquesta disciplina.
Sota l'arc, tret de sortida i a córrer. De seguida deixem el petit tram urbà i ens endinsem a sender i camí de muntanya. Travessa entre camps, pujada subtil... tot va bé. De sobte, pel meu costat arrabassant una mainada, un nen i una nena rossos guapíssims. Com corrien. Es veia una essència especial, naturalitat, adaptació... menors a 10 anys. Em va alegrar; un futur. Les pujades algunes es feien duretes, perdies l'alè, acabaves fins hi tot caminant una mica, però no volia caminar!! no volia ni podia parar!!, ritme, el meu ritme... com un entrenament, aquesta era la meva clau i veure el meu fons. Les molèsties dels darrers dies no eren gens positives: el mal de cap, el mareig...
Les baixades eren de bravura, alguna pendent en què et deixaves anar, topaves amb alguna pedra, visualitzes el terreny, veus les arrels i el pas és llarg, ràpid; control de la respiració, no hi ha ofeg possible, ve la pujada i reprens el ritme altre cop, la cadència. Important control. Jo no portava música, m'escoltava a mi mateixa quasi sense sentir les passes del que venia darrera meu. Portava company de cursa, sembla mentida com pots anar aparellat sense aquell moment una competitivitat entre mig. Portàvem el mateix ritme, era un xicot més jove que jo i segons quina pujada ell no podia. Va quedar finalment enrere.
Tram perillós i ben senyalitzat, era el moment de creuar-se amb els corredors de la mitja. Els primers anàvem com un llampec. Els recordo suant, feia calor, el dia acompanyava tant que la roba sobrava. Avituallament refrescant, un bon glop d'isotònic. No feia gaire un voluntari ens anunciava la meitat de la cursa; si ets a la meitat, ja pots donar per acabada la teva cursa de ben segur. Si parava venia el mal de cap. Córrer i remuntar. Sense adonar-me faltava molt poc, ja es reconeixia el circular del circuit fet i tornar a passar pel mateix lloc d'inici. Pel costat passaven els corredors de la mitja i et veien al teu ritme que encara ells en ràpid et donaven ànims. Encoratjadora camaraderia i el plaer de compatir: l'entorn, les sensacions, el repte, l'esforç.

El tram de muntanya s'acava, volta a uns camps i lleugera remuntada per sortir al tram urbà que et conduïa a la meta final. Esforç, apretar el pas, ritme, esprintar!!! Passava sota l'arc amb un somriure, el temps oficial de 1 hora! No m'ho creia, pensava fer-ne més de temps per la falta d'entrenament. Aquella alegria i il·lusió va ser compartida amb qui m'esperava, en Richart. 

De sobte darrera meu algú em crida, era la Núria! Vinguda des de Tarragona, la Tàrraco de Lux i ànima que estima aquest esport. Va participar també a la cursa i vingué a promocionar la UTBCN, la Ultra Trail de Barcelona que es fa a Sitges, de la qual ella porta el voluntariat. Per la meva sorpresa anava acompanyada dels dos nens que corrien, casualitat! Però una admiració saber què feien allí els seus pares i l'esperit d'on venia.

Una cursa inoblidable i per repetir-la, i més tenint en compte la companyia i els amics trobats en ella. Recomanada! Bon avituallament, ruta marcada, voluntariat, organització i... la butifarra al final. Ara a per la Vilatrail!