XXXI Pujada al Castell - Castelldefels, cursa

Feia molts dies que no entrenava, molts. Però les ganes no falten quan vols reprendre altra cop la dinàmica que de vegades la vida privada no ens dóna o no sabem trobar-la. Però sempre, sempre, penso que després de l'ofuscació ve la claredat. Era precisament un dia clar, un dia de cel obert ideal en temperatura i per córrer. Un dia senyalat a la vila de Castelldefels per ser les seves festes del solstici d'hivern i Festa Major. Feia tard, anava justa, però el dorsal ja el tenia posat. Acompanyada de les persones en estima en Richart i la meva filla qui també faria la mini cursa.
Érem bastants corredors, molts d'ells que repetien, jo el primer cop que la feia. M'agrada aquell ambient especial que es crea a la sortida sota l'arc. Tots escalfats, fent saltirons, crono en mà... a punt. Música alguns a les oïdes per mantenir el ritme... jo ho portava pel sols fet de no córrer en dies. El meu altre recurs és escoltar la respiració al ritme de les meves passes.
Començava la sortida, crono en marxa, saltirons sortejant la gent que es comença a creuar, perill de caigudes i el terreny urbà es començava a elevar suaument. La pendent torna a ser planera entre pinedes pel costat i descobrint un Castelldefels per mi mai vist. Residencial, tranquil, mig poble mig ciutat. I anàvem corrents quan de cop esdevé una gran baixada, molt llarga i sinuosa que sense adonar-te era una pendent per embalar-se a velocitat i aprofitar-la per al temps. Arribàvem al centre passant ja entre rambles i el mercat Medieval que hi havia amb moltes parades. Gent per totes bandes amb un despertar de la vila i els crits d'ànim quan tornava a vindre la pujada. Sols una cosa em molestava: l'olor del tabac que desprenia més d'un a bocana plena amb el fumarell dels seus pulmons de nicotina i diòxid. Al igual que molest l'olor dels carburants dels vehicles que segons com tampoc no resisteixo.

Altra cop venia una lleugera pendent amb una llarga recta i sense adonar-me que ja havia cursat els 4 quilòmetres. Perquè sempre el darrer quilòmetre es fa llarg? Vols donar de sí i en aquell moment et concentres i penses amb el sí puc, sí arribo, poc em resta. I venia un revol de rotonda amb pujada sinuosa que cada cop era més pendent. No pas exagerada, però se'm feia un castell... castell! ja arribava al castell, no ho sabia! ja hi era. Corba a la dreta, pendent, esforç final que no podia ni esprintar, pes a les cames, compte! avís al cos...
No era un gran temps, 5 quilòmetres en 29´ 47''. No podia parlar. Em faltava l'alè, notava la falta d'entrenament quan de cop arriba el mal de cap intens, agulles a la part occipital i part a zona cervical. Un paracetamol va solventar la molèstia i pal·liar que tampoc tinc hores suficients de descans al cos...
El millor, la meva benjamina. La seva mini cursa de 350 metres en pendent en 2' 44''; un temps prometedor. Satisfeta de que participi però pas forçar el seu inici, ja es veurà, ella decidirà...