domingo, 18 de noviembre de 2012

Baixada de tardor a l'Ebre en caiac

Els preparatius d'un matinar qualsevol per una diada "kayuqui'' són de mètode logístic calculat. Tenir tot preparat el dia abans és indispensable: la roba per l'activitat, la de recanvi, la càmera... i el teu propi caiac amb el seu equipament. Jo anava amb els meus mestres Ptiroco i Morgana. Abans de les 6 del matí ja teníem el caiac d'en Ptiroco alçat al vehicle i puntuals a les 6:15 estàvem amb Morgana carregant el seu.
La pluja era la nota discordant de la nit. Els aiguats de la nit anterior a Tarragona a la banda de Tortosa havien alertat a la família i amics que ens advertien del que semblava per a ells una agosarada aventura. La pluja és el de menys, penso, com quan plou a la mar i es torna tota ella una bassa d'oli, però, com diria Forrest Gump a la pel.lícula, seria terrible si plou "cap a munt, cap avall, de costat...''. Res no ens impedia anar a una trobada que per a mi era l'estrena de baixar per un riu. Provada l'experiència ja per mar tranquil i amb boira, embassament amb vent agregalat i ara l'Ebre.
El camí d'anada i per no deixar el costum de perdre'ns, va ser enriquit per la presència de la boira. Paisatge oníric ja passat Riudoms i vista la Mola, on cada cop que hi passo recordo la meva marxa dels 53 quilòmetres tan agosarada i divertida pels seus 3.300 metres de desnivell.
Arribàvem a Garcia i per petit que era el poble no trobàvem l'embarcador. Preguntem decididament a un bon home i ens redirigeix cap a l'embarcador i darrera nostre els cotxes que també cercaven el citat punt d'encontre.
Arribats al punt trobem l'ambient que malgrat la pluja qui més qui menys ja anava preparant el seu caiac. Salutacions a tots els coneguts i amics, presentacions noves, ambient distès, amical i algú encara amb el símptoma del son, potser d'una nit festiva prèvia. La rebuda amb convidada de galetes, sinó recordo malament era en Karly, i l'esperada coca vinguda de Vilassar d'en Josep Cros del seu forn, que ens va donar moment de dolçor i fer palesa la seva presència amb la gentilesa que ja el caracteritza delectant-nos sempre amb el seu art. Amb això ens ven arribar al poble a per un cafè i mantindre el cos en calent. La pluja encara no s'aturava malgrat ser fina i de plugim.


L'autocar per tornar als que havien baixat els vehicles cap a Benifallet i els operadors del lloguer dels caiac per a qui no en teníem ja hi eren quan tornàvem de poble. S'acostava l'hora de salpar de l'embarcador, i tot aquell llum de color i diversos estils de caiac feien un anar i tornar de la gent, riures, fotos i bellugadissos preparatius com el d'en Lluís recollint pel dinar a Miravet. Dels més novells als més veterans ens introduíem a la ribera de l'Ebre... semblava que la pluja condonava la seva presència. La tranquil·la aventura començava riu avall amb els nostres crits i riures per anar baixant que aviat esdevindrien també calma i silenci pel gaudi de l'entorn.

Les palejades pel llindà del riu ens endinsava en illes on les rodejaven i apareixia els meravellosos paratges que formen el parc de la Ribera de l'Ebre. La seva particular flora i la fauna, tot un entorn de verds, grocs, ocres i marrons com encant de la tardor. Frondosos boscos que van apareixent i que donava ganes de parar-hi i endinsar-se en alguns que semblaven fantasmagòrics. El vol de les aus que cerquen el refugi, on d'algunes es sentia el seu udol. L'elegant i esvelta garsa que tallava el vent o de sobte apareixia per un revolt de la ribera o en bandada volant pel damunt i venint de front. Pinars, fagedes, arrels penjant dels arbres, matolls diversos, figues de moro... colors amens a la tardor. L'aigua del riu amb aquella verdor de les algues que anaven rodant l'embarcació o enredant-se amb la palada. Tels verds que com estores apareixien pels laterals exempt de corrents. L'ensurt d'aigua en moviment provocat pel salt d'algun peix de gran mida, segons em van dir un possible silur, eren quasi constants com les seves lliscants corredisses a pocs metres meu.

domingo, 4 de noviembre de 2012

Port Desventura


Aquella matinada era una com de tantes de la meva quotidiana jornada pel fet de llevar-se molt aviat. Llevar-nos a les 5.30 am per anar al voluntariat de la Cursa Solidària de Port Aventura, esdeveniment a mans de Running Solutions.
Pensàvem que no ens faria tan mal temps... però no va ser pas així; la pluja ens va començar a acompanyar a mode de plugim. Un plugim suau però constant que deixava els seus tolls arreu.
Un cop arribats a les 7:30 del matí l'organització ens va començar a distribuir en posicions estratègiques: punts de control de cruïlles o desviaments, avituallaments, recollida de xip... Amb el servei de portar-nos als punts estratègics del circuit en vehicle ens van anar situant. La cursa solidària començava a les 9 del matí i encara hi havia algun degoteig.
La meva posició estava quasi a peu del solitari llavors Dragon Khan que funcionava autòmat i buit com el Shambala. Salutacions de bon matí als treballadors del parc, l'anada i tornada dels petits camions que venien a fer les seves tasques rutinàries de vending, bugaderia... i preguntant si es podia creuar la cinta que barrava el pas. A tots ells i amb la meva alegria especial, ajudant en el seu passi i la seva seguretat. La cursa ja havia començat i el terra era ben moll, l'aigua ja era intermitent, suportable i acompanyada per alguna tímida escletxa de sol i núvol al cel... De sobte apareix el parell de fotògrafs amb la motocicleta anunciant-me que ja arribaven els corredors i que venien bastant a tota pressa. Mentre, en el nostre particular grup de wathsapp que vaig crear, anàvem controlant les nostres situacions, sempre generat amb la idea d'alertar de qualsevol incidència o batre algun moment de solitud a raó d'una experiència anterior.
Aparegué el primer corredor i darrera d'ell tres més, però la velocitat va ser traïda pel lliscant terra al fer corba tancada i a mode d'efecte dominó queien un darrera l'altra amb el perill del xoc contra un fanal del parc. Les lliscades anaven seguint i en vista de la situació i primant la seguretat de l'atleta, vaig decidir-me a advertir a tot corredor a mesura que passaven pel meu pas amb l'alerta del perill que corrien.

Molts d'ells agraïts amb un gest de dit amunt, altres responent en veu d'alè perdut un gràcies i alguns que amb els cascs posats no s'assabentaven si no era pel meu tret gesticular. I així fins acabar tot el grup de corredors vaig quedar sola en aquell punt interior al parc. El grup informava que la cursa finalitzava i on tenien ja feina era a avituallament de meta.
La meva experiència i intuïció va fer arribar-me a la cruïlla de les afores del recinte, àrees completament de servei, a veure si hi havia l'altra voluntària que havien deixat prop meu. No hi era. La llunyania em mostrava el quilòmetre 5 on també hi havia avituallament d'aigua, els vaig xiular i em vaig apropar. Aparegué el vehicle que ens havia deixat però conduit per altre xofer. Aquí ja venia la premonició de la gran errada. Aviso a un voluntari que ens recullen i que de ben segur vindrien a per ell. Amb l'esperança que així fóra, passava el temps i nosaltres ja de recollida en el punt neuràlgic del village, no apareixia.
Ja a nivell privat, comunicant-nos, vaig demanar ens fes la descripció del seu entorn per indicar a l'organització on era. Em vaig posar en contacte amb el responsable que en principi ens havia situat a cada punt. La seva promesa d'enviar a d'altra persona a recollir-lo era palesa. Però el temps passava i aparegué l'altre conductor tot dient que havia fet el circuit i que no havia vist ningú.
Mentre l'organització anava a la seva amb l'esdeveniment, el meu bon amic Fernando feia estona m'havia ofert anar-lo a buscar. Però no em donava la real gana d'assumir tanta responsabilitat, ja era massa reiteratiu en altres voluntariats l'abandó en zones de persones que s'oferien a una tasca per ells gratificant, fins a un punt.
Va passar més de l'hora i quart, plovia. I amb el descendís de l'organització vaig prendre la paraula al meu amic i ven anar a la cerca del voluntari deixat per descuit. El vehicle que suposadament l'estava buscant era aparcat encara al lloc on feia mitja hora que jo l'havia vist. Això em va indignar. Ja no savia a qui creure.

Si om coneix el Parc de la Desventura, el village estava situat al costat de l'entrada de l'aparcament i el gran auditori o centre de convencions. Arrancàvem el cotxe i ens ven arribar fins el Hotel el Paso on ens estava esperant indignadíssimament i amb la seva armilla reflectant el voluntari. Volia parlar amb el responsable de tot plegat, o un dels responsables i en aquell moment només en coneixíem un. Val més no dir-ne el nom. Intentant es calmés i en arribar a localitzar el personatge dins del recinte on degut a la pluja es va muntar a mode improvisat la cursa infantil, s'adreçà a ell i sense improperis però llençant-li l'armilla a la cara, va amonestar el seu sentiment d'abandó i indignació.
Els voluntaris som això... oferts per una causa, una cosa que ens ompla, esdeveniments en què ens sentim partícips ajudant, col·laborant, animant... però som persones. A títol personal tan és el que em puguin oferir, jo amb poc em conformo. Però em supera la condició que com a persones podem ser descuidades per una mala organització, despreocupació o valorant el factor sorpresa o el ja s'espavilaran. Estic en contra de descuidar al voluntari que lleva hores de la seva vida amb el fet de sentir-se bé amb sí mateix i a qui ajuda, deixant-lo al desempar segons època del fred, la calor, la distància i la impossibilitat sinó d'anar a peu en quilòmetres al punt d'origen.
Som persones i cuidem de les persones. I em fa ràbia com es vanaglorien dels seus encerts organitzatius i èxit de les proves anunciats a mitjans de comunicació. Caldria esmenar si més no, les gràcies als voluntaris, de tant en tant que no estaria pas malament i més per l'Associació a la que pertanyo, on hi seré fins que pugui, però sense fer més voluntariats a favor de Running Solutions, per a mi i els meus amics i companys un gran respecte.