Aniversari i homenatge al Comabona

Era un dia especial, d'aquells esperats ja feia temps des d'agost. Era una bona idea tornar a retrobar altra vegada un grup de persones tant excel·lents com aquelles... partint de la base el seu amor per la natura, les nostres aficions i activitats esportives. El que ara esdevé un grup d'amics com "Cor de muntanya", participants de curses, trails, ultratrails i marxes de muntanya.
Tota la setmana pendents de la climatologia, de la trobada i del que significava per cadascú de nosaltres aquest encontre que es convertia també en un homenatge que no esperàvem en el nostre destí, l'homenatge a la Teresa Farriol que ens va deixar a Cavalls de Vent.
Vaig passar la nit al refugi de Lluís Estasen amb en Rafa Gómez i en Richart. Divertida anada en què un cop a peu de pista del mirador de Gresolet, ens endinsaven en la foscor del bosc cercant l'entrada al refugi que estava indicada en una senyalització de fusta tot dient-nos que a 200 metres muntanya a munt hi era.

Sense pensar-ho pujàvem amb el llum del meu frontal i l'aplicació del mòbil d'en Rafa. Escales en forma de pedra i després d'arrels d'arbre que sorgien com teranyines als nostres peus amb la barreja del fang dels dies de pluja. Arribàvem dalt i érem rebuts per en Jordi, conegut com el Punky, i la Roser, la seva dona, que són els guardes del refugi. Els llums s'apagaren i sopàvem amb el que desprenia l'alot. El divertiment de canviar-se i pujar a dormir a les estances amb lliteres on el malson ensordidor d'un roncar punyia l’oïda d’algú, aviat a mi em va fer dormir i a d'altres no tant. Aventura assegurada.

El matinar de ben dora ens acompanyava un esmorzar i sortir a veure com poc a poc el sol feia la seva presència. La resta del grup ja anava arribant a peu del mirador. Nosaltres estàvem amb un confós puja i baixa de refugi a peu de cotxe fins que el telèfon va anunciar la nostra retardada espera i la ja iniciada marxa per la pista cami que dues vegades al matí ja havíem visitat. Ven fer la baixada per una altra banda que no era drasera i estàvem intentant agafar el grup que ja estàvem distanciats més d'un quilòmetre. Amb el pes de les motxilles avançàvem ràpidament, excepte l'ultralleuger d'en Rafa que els va ben atrapar a Collell. A peu del camí del Coll de les Bassotes va fer reagrupament en Fran Izquierdo, cap de l'iniciat-iva. La meva gran sorpresa va ser la nostra rebuda i en especial dedicatòria al meu aniversari, felicitant-me i cantant-me l'aniversari feliç a més de fer-me ballar una sardana que tots plegats ven acabar fent rotllana. Les emocions eren servides i tot just acabades de començar.
Començava l'enfiladís cap a Prat Berló i així fins arribar a un petit planer on ven fer un petit moç i el retrat de grup esperat i divertit. La motxilla de moment no s'alleugerava. Tornem a reprendre el pas i avancem a Serra Pedregosa fins arribar al pas de la Coma de Cortils on ja comença l'emoció, record i sentiments. La llargada del grup i dispersió fa que a toc de xiulet ens reagrupem en una parada completament especial. Era el moment de l'homenatge. Ens acompanyava el fill de la Teresa en Bernat Sust i el seu oncle Jordi Sust; vàrem agafar pedres i formar un 3 i una A, un abreujada i jeroglífica representació del seu nom, guarnida de flors que cadascú de nosaltres havíem pujat fins al camí on va deixar el seu darrer alè. Acompanyà unes breus paraules d'en Fran en que recalcà la fortalesa, frescor i esperit de la Teresa i un escrit de la Rosa Amoròs que va fer tancament a l'acte íntim i emotiu en el seu record.

I allí a la vora ven fer el nostre àpat en que ja desemborsant la motxilla ven treure galetes, coques, llaminadures, vi ranci i moscatell com acompanyament calorífic que ens acompanyaria fins el cim del Comabona. Vaig treure les meves espelmes d'aniversari, els meus 41 anys celebrats en una bona alçada i en un bon lloc el Cadí, em semblava molt diferent a la resta dels meus anys complerts anteriorment. Sempre ha de ser diferent... i allò era la nota de color del moment, l'alegria de cadascú de nosaltres ens acompanyaria fins acabat el dia. Un regal ben especial de la Rosa Amorós, una postal en què un retrat meu envoltada de natura i fet per les seves harmonioses dots artístiques, es va convertir en altra nota alegre de la jornada.

Ven seguir el camí fins arribar a Pas de Gosolans, allí la pendent ja ens conduïa més amunt, arribàvem al Comabona, tot i abans fent parada on tots meravellats pel paisatge ven fèiem les fotografies de rigor a Collet d’Aguiló.
El vent cada cop era més contundent, ens tombava. Algun núvol decoratiu semblava amenaçador i la sensació de fred era present. Ens havíem d'afanyar en la pujada que ja era endarrerida. I així ven arribar al cim del Comabona. Més fotos van anar redecorant la nostra vida, tant en grup com a títol individual damunt del punt geogràfic. Si et miraves als peus tenies les muntanyes i una alçada de respecte majúscul que et feia sentir el món sota teu, un respecte a la gran magnitud de la natura, immensa...
Ven començar a descendre i alguns del grup van optar per anar a ''trote'' a aquell tram de baixada magnífic de la muntanya que anava marcant el sender de tornada per la Rasa de Cortils. Una tornada distesa per la conversa i jo en cua ralentitzada per la molèstia que m'ocasionava les meves botes rígides Salomon; trobava a faltar les meves Adichás. Preocupada en especial per la xicota d'en Jordi amb molèsties als genolls. La seva agoserada aventura va fer que baixéssim ja plegades a conversar una renglera de fèmines, entre elles també la Marisa, sobre les nostres aficions esportives, pràctiques, vivències i d'altres patiments. Així fins a peu del refugi abans d'arribar al mirador on varen decidir pujar dalt a prendre alguna cosa calenta. Jo per la meva banda donava per acabat aquell emotiu i alegre ''entrenillo'' a la Serra del Cadí, a peu del Pedraforca i la seva pujada al Comabona, part del recorregut de Cavalls de Vent.

Una experiència de terreny d'alta muntanya, prepirinenca i plena de tècnica per l'orografia del terreny. Un entrenament per a mi especial... 2.548 metres no es pugen cada dia. La Marxa del Garraf s'acostava, però això ja és altra història. Altra cosa ens esperava i era la tornada a casa, ens havia deixat tot plegat bon sabor de boca.Tornarem a seguir i de ben segur amb l’esperit de Cavalls de Vent.