jueves, 22 de agosto de 2013

Desànim

Desànim i llàstima provoca trobar-se d'aquesta manera. Els canvis d'humor, el malestar físic, l'angoixa i neguit. Veure's d'aquesta manera i en un estat continuo de plor i autodesqualificació, o fins i tot, d'autolesionar-me, són senyals que alguna cosa em passa. No vull pensar en el pitjor i és quan necessites ajuda. Ajuda de qui? Quan tens aquesta extranya idea d'allunyar-te del món sabent que hi ha gent al voltant que t'estima. Em faig mal jo mateixa i als demés. Però vull veure el llum de l'esperança, que sols tocant molt dins del meu fons, de ben segur podré veure. Haig de trobar-ho. No és grat i la salut no m'acompanya. Avui tres abraçades són les que m'acompanyen: el pare, qui pregunta al seu entorn mèdic què em passa i avui m'abraçava en el plor. La meva filla, tendre cor que m'abraça tot dient: t'he vist plorar mama. I en Richart, la meva parella, que mostra el seu amor i en un desesper d'ajudar i no saber com, pren cop de pedal per veure'm.
No vull deixar de banda el suport d'algun amic que ho mostra a la distància. Ja sorgirà el llum. Ja vindrà.

miércoles, 21 de agosto de 2013

Ruta de les V Ermites per a Voluntaris


El matí era ben solejat i a costes del Garraf la temperatura a les 7:15 del matí ja era de 22 graus. Prometia el seu augment. Ja estàvem avisats per l'organització de portar força aigua i que podríem repondre les bosses que portem a l'esquena o bidons. Cal ser previsor i anar ben hidratat portant també aigua en abundància i com si veritablement de la marxa es tractés, un bon sopar i esmorzar adients. Quan es fan aquestes distàncies i més, important cuidar el nostre cos.

Així que ens trobem un bon grup portats per en Jesús Camacho, seguint tota ordre i trac de David Teixidó, i portats per la coordinadora dels voluntaris Núria Ciurana. Cap a les 8:15 aproximadament, emprenem la marxa sortint a la carretera i pas de rotonda per endinsar-nos ja en el marc de l'escenari.
El grup abans de sortir (Foto: Núria Ciurana)















El fet de pujar comença suau, arrecerats en pista a l'ombra dels pins meandrant, i algun saltiró ja comença fins que apareix un altre ferm als nostres peus en forma de pedra i tartera de pujada, passes d'un pendent del 9% al 15%, això, als 3 primers quilòmetres.
Comença la pujada a sols 3 km la més forta en tartera

Bon ritme es porta, sols començar, clar que el nostre no era més un tema de ritme, sinó de previsió d'arribada per la calor. Vam arribar a un mirador espectacular, un punt de vigilància del parc a la nostra esquena ''S-Sierra'' i la formosa vista d'una serralada del Parc de Collserola amb el seu skyline de Barcelona, resseguida per un Baix Llobregat amb el delta del riu ben visible, la serralada de Begues i a la dreta la seva veïna Garraf, un altre terreny de similars característiques.

Comença el descens tècnic entre roca i matolls fins a sortir a pista altra cop passada una bifurcació. El baixàvem a bon ritme, un de 6 km/h de mitjana. Pels més atrevits serà una baixada més de salt i tècnica d'''escales''. El descens continua amb un tram de pujada cap a l'Ermita de Sant Miquel. Fins prop de Bruguers tot és descens, acostant-nos a l'Ermita Mare de Déu de Bruguers on ja tot tornarà a ser de pujada i, on finalment, arribem a l'Ermita de Can Amat.

Fer-se la foto a la roca foradada, inevitable.



Hem passat també per la roca foradada on no és de menys pujar-nos i fer-nos alguna foto amb aquell espai i vista, així com la baixada intensa dels esglaons d'una roca vermella, estem en part dins del GR. 92 del Mediterrani.

Corriols que conviden!

L'ascens comença amb un tram de meandres intensos de pujada, on la calor es comença a notar en aquells 5 quilòmetres, no essent encara les 12 del migdia. Arribem al dipòsit i tombem cap a la dreta, fem una petita aturada per reposar els líquids al cos de les nostres reserves encara amb aigua congelada. Barreta, plàtan i beguda isotònica, la calor estava servida en un tram de poca ombra per la seva amplada de la pista.

Convidaven del tot! (Foto: Núria Ciurana)
Cal distingir que no hi ha avituallaments per la nostra marxa i reconeixement de la mateixa, així que, important l'aturada tècnica. Seguim amb suaus desnivells fins a arribar a peu de l'Ermita del Roser, havent pujades i baixades de petita i mitjana intensitat, on algú que d'altre se li escapa les cames i corre. Res ens queda per arribar a Sant Climent, un rés de baixada fins a arribar de pista a tram urbà per una rotonda situada al carrer de la Creu, baixant pels carrers i endinsant-nos al poble on fem un petit recés, ja són passades dos quarts de dotze del matí i prenem sòlid i líquid.

La Núria refrescada!

A la plaça hi ha una font on omplenem les reserves i remullem gorres o bé algú que d'altre quasi senser. Però calia fer-ho.
L'aturada ens treu un quart d'hora aproximadament i seguim sortint del poble per la seva banda nord seguint una pista i endinsant-nos en camí on ens espera 3 km intensos de pujada. La suada és forta i el cansament, segons com pels menys entrenats, comença a sorgir amb els seus efectes. Un quilòmetre en descens ens donarà un respir, però passat can Bruguera l'ascens novament i per trams amb l'ombra de l'arbrat. Anem paral·lels al camí de Begues a Torrelles, la pujada és dura a la roca del Barret, falta poc per acabar, o això sembla! Doncs sí, a escaig quilòmetre i uns metres més d'acabar, un fort pendent cap a una torre elèctrica, apareix com si es tractés d'unes grans escalinates. Jo personalment, desisteixo pujar-hi!! No feia una setmana que les meves forces defallien per la calor, acusades amb hipotensió i en febre. Però això és altra història i perduda pel meu món del bloc. Vaig prendre l'assistència motoritzada que ens havia aparegut prop de la roca del Barret de la mà de David Teixidó acompanyat per en Manuel Santacruz, que ens oferiren aigua fresca i isotònic, no em veia en força i sacrifici per fer-ho. Però, val a reconèixer que és un encantador circuit tècnic, ple de corriols, pistes, roca... una genialitat de la mitja muntanya amb un traçat excel·lent vist per uns amants de la mateixa, i això, es nota.
Per acabar amb salvetat i aquesta petita ''trampeta'', em torno a unir amb el grup, doncs després de la pujada, ve una baixada! Reprenent tot el corriol ple de silvestres móres que ens portarà a pista i a endinsar-nos fins a l'arribada de l'Ermita de Sant Cristòfol de Begues. Allí la nostra finish i foto de grup a la creu de terme.

(Foto: Núria Ciurana)


Hem acabat un recorregut en un temps de 6 hores. Un perfil exigent i tècnic, amb paratges espectaculars com pistes, corriols i unes excel·lents vistes. Felicitar a l'organització per aquesta experiència i que el seu èxit és assegurat! La seva ''germana gran'' les X Ermites, molt més exigent, promet el repte de molts que la facin per primer cop i el plaer dels qui la repeteixen.
Ens tornem a veure!












Els primers quilòmetres, pujada suau.


A peu de la torre de vigilància, parc de Collserola


Reagrupació per gaudir de les vistes (Foto: Núria Ciurana)


Una petita mostra de les vistes, per anar i veure-ho!









martes, 20 de agosto de 2013

L'espera...

Aquella sensació i la calor... No hi pensava pas que podia tornar a passar. Portava dies preparant-me en l'àmbit nutricional i d'hidratació, seguint els consells mèdics i deixant de banda la iniciativa pròpia de prendre algun complement vitamínic, tot i demanar consell a esportistes.
Però havia de passar. Després de la meva aturada de 12 dies, havent fet un recorregut de 24 km en 6 hores i finalitzat un migdia, havia de recaure.


Quan vaig arribar a casa aquell dijous 15 prop de dos quarts de quatre de la tarda, la missió era clara: dutxa i un bon àpat per recuperar. La dutxa va acabar amb aigua freda a raig per tonificar els músculs com els bessons i els quàdriceps on notava ja una sobrecàrrega tot i haver fet estiraments.
El dinar era clar: hamburguesa mixta de carn acompanyada de verdura saltejada amb pernil, amanida, 500 ml de suc de tomàquet amb pastanaga, cogombre i ceba. Més de tres quarts de litre d'aigua.
La tensió estava bé i mesurada, per si de cas. Contenta i satisfeta amb la jornada marxava a dormir, però la matinada es despertava amb molèsties a les cervicals i mal de cap. Canviava de costat per provar si marxava els efectes i res. Em llevo amb la sensació d'angúnia, mal de cap i el pitjor, la febre. Febre altra cop. Això no és normal. Em marejo una mica, comprovo la tensió i altre cop hipotensa.
Em maleeixo a mi mateixa com un mal senyal, alguna cosa no funciona. Vaig consumir el dia abans quasi 4 litres de liquid en tot el dia, fruita a mitja tarda i un bon sopar de truita amb pa amb tomàquet.
Prenc paracetamol i la febre baixa, així com el dolor muscular minva. Però ve el cap de setmana i em vull recuperar, por a sortir, aquesta és la realitat de la meva inseguretat a la reacció del meu cos. Així que acabo en mans de la doctora que ja m'havia atès i un cop em revisa em diu seriosament: ''Et vols dedicar professionalment o per afició?''. Anda, la pregunta! Era clara la resposta que fos com fos, jo el que no vull és deixar una activitat que m'agrada. Em va dir que era per la seva intensitat. A resultats i dubtes de la doctora de tres diverses possibilitats per descartar el pitjor (que encara no m'ha quedat clar), decideix fer una analítica exhaustiva: sals, electròlits, creatinines vàries... amb orina 24 hores i analítica de sang; caldrà saber també perquè els meus sucres solen ser de nivell molt baix. En definitiva veure que cap òrgan com ronyons estigui en disfunció i que per disfunció d'electròlits cap múscul o òrgans com el cervell o coronari puguin estar afectats. Per descartar el pitjor, però que la calor és la causant d'aquests efectes patits.
La veritat em té, trèmula, però és la manera de sortir d'aquesta incertesa i buscar-ne la solució que ja va donar els primers símptomes el desembre de 2012. Espero a partir de dilluns 26 saber-ne els resultats.

Ritme suau


Estava núvol i valia la pena sortir. Un matí en què agafo la meva menuda i marxem al més proper que tenim, els boscos. Boscos segons com amagats. Limítrofes entre Vilanova i la Geltrú i Sant Pere de Ribes. Comença l'andança paral·lela al camí que ens porta a Montgròs, masies diverses o el mateix Puigmoltó.




Camins a entrar de PR en sòl urbà... deixats!
Estem vorejant un camí que ens portarà a Mas Solers. Aquest corriol és al costat del bosc i de les vinyes conreades. Abans, passat el camí de xifrers, hem passat un altre conreu de vinyes i terreny ple de fonollar. Els cargolins són ben presents i també algun rusc d'abelles construït entre fonolls secs que quasi no es veu...

Seguim el corriol i els esbarzers ja hi són amb unes móres ben grosses que anem recollint, i d'altres, són ben menudes. Fem una bona selecció. Al llarg dels esbarzers anem amb cura, ja que aranyes espectaculars donen pas a l'observació i altres insectes que anem veient volar: xinxes de camp, abelles, mosques... com també la diversa flora.


Curiosa i gran aranya espectacular
Com una mena de mimosa perfurmada, però amb punxes!

Arribem enfront de Solers i ens endinsem al seu bosquet, a veure si veiem les ovelles, però avui, tot i ser núvol, són al seu estable i escoltem el seu bramar.
Baixem fins a un terreny de vinyes, que sense malmetre, passem pel camí deixat pel tractor que treballa la terra. Donem la volta i una veu feminal amb dos nens ens crida. La saludem i seguim el recorregut, les meves cordes vocals no volen respondre amb un crit.

Vinyes a peu de Bosc Solers


Ens endinsem al bosc que talla el conreu. Som al costat d'un petit rierol pel qual baixa aigua. És el torrent de Solers que creuem com una aventura més. No conec el camí i la meva orientació és el d'anar paral·lels al camí asfaltat de Solers que veig no gaire lluny.

Creuem un camp de carabasses, ara entenc el crit de la senyora, es devia pensar que érem uns bàrbars del conreu. Si així fos, no aniria amb jersei de color groc fluorescent.
Ens tornem a posar per bosc i ja em situo. Fem paradeta per menjar-nos un plàtan i hidratar-nos. Una paradeta ben feta, tot i núvol, envoltada de pineda.

Torrent de Solers

Bosc camí de Solers a Xoriguera


Sortim del bosc i estem al camí que ens portaria a Can Xoriguera. Seguim cap a la dreta i anem pel bosc ja paral·leles al camí asfaltat que porta d'av. Garraf a Mas Solers. Estem fent una ruta circular que ens retorna al camí del costat de la variant i que, si seguíssim, porta a la Ronda Ibèrica. Nosaltres el deixarem en un trencall que ens porta més avall de Vilanoveta i porta a Masia Nova.

Rusc d'abelles. Aneu en compte! No es veuen!


Abans, però, una abella m'ha picat a la cama, no m'adono d'un petit rusc que hi ha al costat d'un esbarzer. Ens dóna la sortida! Aguanto i em toco la cama tot traient una petita punxa. Sortosament no és res. Ja som a casa.
Després d'una becaina per part de la Júlia, ens posem a cuinar la nostra collita de móres. Passem part de la tarda a la cuina elaborant gelea (o gelatina) de móres i la melmelada.




A més de móres, temps de figues!
Us passem la recepta pel gaudi de la mateixa:

Segons la collita, el doble en sucre per fer la melmelada:

360 grams de móres silvestres
350 grams de sucre
suc de mitja llimona
mig canó de canella
aigua per cobrir i un xic més (per la gelea)










Quin color va prenent! i l'olor!
Si separeu per la gelea el xic més d'aigua, si no, cobert just d'aigua el sucre i les móres. Deixar reduir fins a veure com es torna espès. Podeu ajudar-vos del braç elèctric i espessir a foc baix. Quan el teniu, posar en un pot de vidre que quedi cobert fins dalt. Tapeu bé. Posem una olla on col·locarem el pot fermat i cobert d'aigua fins a sota la tapadora, portem a ebullició i deixem bullir uns 25 minuts. Apagar el foc i no treure el pot fins que l'aigua sigui ben freda. La tapadora del pot haurà quedat sense aire, i si la premeu, no farà pas soroll. Si així fóra, ha quedat aire, premeu amb els dits, i si no fa soroll, garantida pel seu consum.
Ja teniu la melmelada per aquest hivern! Bon profit!



Per la gelea:

Mentre bull separem aproximadament 500 ml. del suc que van fent les móres i el sucre.
A banda desfem un sobre de gelatina amb una mica d'aigua freda,
Traiem el suc de color que hem separat i afegim fóra del foc la gelatina.
Remanem ben remanat i separem en gots de vidre petits o d'altres recipients menuts per a refredar.
Posem a la nevera 5 o 6 hores.
Els gots es poden desmotllar amb un ganivet o bé passant-lo per l'aixeta.

El podeu menjar sol o acompanyat amb nata o formatge fresc amb fruits secs.

Una delícia de la natura!

martes, 6 de agosto de 2013

Tornar a començar

Editant l'entrada d'aquest bloc, moltes coses venen a la ment. Paraules que suggereixen les conegudes etiquetes. La conclusió és clara: renéixer. D'un temps ençà, com molta gent del meu voltant, han patit canvis. Canvis en què, dins el que he pogut, els he donat la meva mà, el meu ànim, parer i empatia. Posar-se a la pell d'un altre no és fàcil, però de vegades, cal.
Ha arribat un moment a la meva vida que m'ha tocat i algú optés per a mi. I així esperava jo, algú que com jo, tingués el mateix enteniment, el fet de compartir, aconsellar, consolar...estima.
Ben pocs ho fan i d'altres amb els dits de la mà puc contar-hi. No entra en el meu diccionari la paraula decepció. He vessat llàgrimes per aquells que m'han fet fóra del seu camí, plorat per aquells amb què ara tot els va més o menys bé i es giren, o continuen amb la vida girada i no em diuen res.
Cal veure un món paral·lel al del bloc i que hom hi va, havent gaudit com molts d'ell, Facebook. Però s'ha convertit en el fals món de mira que bé estic, mira per on vaig, mira com... entrant en l'oblit allò de: i tu, com estàs? Perquè estem per nosaltres mateixos i no veiem res en els altres. Fals món on "compartir" imatges esfereïdores d'un nen amb malaltia, un animal maltractat, un llaç a favor de... quan no veiem la realitat del suposat "amic" que ens envolta o de qui podríem compartir el seu estat i fer-ne solidaritat o protesta. Hi ha qui comparteix la seva llaga esportiva o "ferida de guerra" en un entrenament. Ara, què has de fer? suïcidar-te directament per cridar l'atenció. L'atenció, ara és atesa sovint, pel silenci que l'envolta. Un silenci de covardia, por, falta d'enteniment i al·lineació, un "millor no dic res, no em mullo". Fàcil és, com bé deia, compartir una imatge de frases que mai gosem siguin nostres, però ens identifiquem i les donem com nostres. No sabem expressar? No sabem dir? Potser cal tornar a l'origen. On res existia de tot això.
Ni Facebook, ni wathsapp, del qual ja essent jo com a ésser estrany, no vull ni parlar-ne, tot i donar-me utilitat i gaudi. Line, un dels seus Apps opositors, és el desert a l'espera de la ironia: hola, tu per aquí!
L'origen: aquells diaris on escrivíem i hem perdut la bona lletra, la trucada de telèfon amb aquella veu llunyana... Això qui encara pugui trucar o... qui pugui enviar un...missatge? Uix! Quin embolic!
Tornem-hi si cal per un bon canvi i com a canvi modern, el bloc: sigui llavors la porta oberta al què està passant.
On són els valors de les persones? L'amistat, humilitat, compartir, amor... On?
Perquè amagar? "Mira aquest què ha posat a Face!"... I? On rau el problema? En quina vergonya? La facilitat d'atacar-nos amb aquests mitjans...però, i una mirada als ulls?
Penso llavors que el bloc pot ser més lliure i intel·lecte, disconforme a mesura del que cada dia vol l'engresquin i, si ets dels bons que engresques, tingues per segur que tal puges, tal baixes. La gent és així.
Si hem de tornar a l'origen... una mica de solitud i centrar-se, oblidar aquests tercers que no t'enyoren ni els ja diverteixes... i es deien amics.
Saludable és aquell qui et respongui, aquell que t'admiri alguna cosa, et valora i ho diu.
El que no... potser li passa alguna de molt grossa i si amb tu no la comparteix, hi ha quelcom que el fa enrere de la teva valentia i enteniment.
Tornar als orígens, la natura. Què sabia, com tot a la vida, posa les coses al seu lloc.
Valkyria segueix lluitant a la seva vida personal, els seus reptes (pocs per disort esportius), però segueix sent persona. No crec ningú es plantegi aquest raonament, ni sigui esbombat, però quin gustàs d'algú com jo, tornar als orígens, cercar la meva salut danyada, la dels meus estimats i seguir amb qui m'estima.
Això, no té preu. El preu de la integritat de ser o no envejat, estimat o odiat... però no podrà amb el meu esperit guerrer malgrat caure i tornar-me a llevar amb veu o sense, que remuntant als seus orígens, ara novament educada.
La salut s'hi val, i tornem a viure en solitari un entrenament, una natura que alliçona, una ànima al cor que ens estima.
I tu? Tornes a l'origen? Com diu la cançó: "volver al orígen no es retroceder, quizá sea andar hacia el saber...". Mouving!