Port Desventura

Aquella matinada era una com de tantes de la meva quotidiana jornada pel fet de llevar-se molt aviat. Llevar-nos a les 5.30 am per anar al voluntariat de la Cursa Solidària de Port Aventura, esdeveniment a mans de Running Solutions.
Pensàvem que no ens faria tan mal temps... però no va ser pas així; la pluja ens va començar a acompanyar a mode de plugim. Un plugim suau però constant que deixava els seus tolls arreu.
Un cop arribats a les 7:30 del matí l'organització ens va començar a distribuir en posicions estratègiques: punts de control de cruïlles o desviaments, avituallaments, recollida de xip... Amb el servei de portar-nos als punts estratègics del circuit en vehicle ens van anar situant. La cursa solidària començava a les 9 del matí i encara hi havia algun degoteig.
La meva posició estava quasi a peu del solitari llavors Dragon Khan que funcionava autòmat i buit com el Shambala. Salutacions de bon matí als treballadors del parc, l'anada i tornada dels petits camions que venien a fer les seves tasques rutinàries de vending, bugaderia... i preguntant si es podia creuar la cinta que barrava el pas. A tots ells i amb la meva alegria especial, ajudant en el seu passi i la seva seguretat. La cursa ja havia començat i el terra era ben moll, l'aigua ja era intermitent, suportable i acompanyada per alguna tímida escletxa de sol i núvol al cel... De sobte apareix el parell de fotògrafs amb la motocicleta anunciant-me que ja arribaven els corredors i que venien bastant a tota pressa. Mentre, en el nostre particular grup de wathsapp que vaig crear, anàvem controlant les nostres situacions, sempre generat amb la idea d'alertar de qualsevol incidència o batre algun moment de solitud a raó d'una experiència anterior.
Aparegué el primer corredor i darrera d'ell tres més, però la velocitat va ser traïda pel lliscant terra al fer corba tancada i a mode d'efecte dominó queien un darrera l'altra amb el perill del xoc contra un fanal del parc. Les lliscades anaven seguint i en vista de la situació i primant la seguretat de l'atleta, vaig decidir-me a advertir a tot corredor a mesura que passaven pel meu pas amb l'alerta del perill que corrien.

Molts d'ells agraïts amb un gest de dit amunt, altres responent en veu d'alè perdut un gràcies i alguns que amb els cascs posats no s'assabentaven si no era pel meu tret gesticular. I així fins acabar tot el grup de corredors vaig quedar sola en aquell punt interior al parc. El grup informava que la cursa finalitzava i on tenien ja feina era a avituallament de meta.
La meva experiència i intuïció va fer arribar-me a la cruïlla de les afores del recinte, àrees completament de servei, a veure si hi havia l'altra voluntària que havien deixat prop meu. No hi era. La llunyania em mostrava el quilòmetre 5 on també hi havia avituallament d'aigua, els vaig xiular i em vaig apropar. Aparegué el vehicle que ens havia deixat però conduit per altre xofer. Aquí ja venia la premonició de la gran errada. Aviso a un voluntari que ens recullen i que de ben segur vindrien a per ell. Amb l'esperança que així fóra, passava el temps i nosaltres ja de recollida en el punt neuràlgic del village, no apareixia.
Ja a nivell privat, comunicant-nos, vaig demanar ens fes la descripció del seu entorn per indicar a l'organització on era. Em vaig posar en contacte amb el responsable que en principi ens havia situat a cada punt. La seva promesa d'enviar a d'altra persona a recollir-lo era palesa. Però el temps passava i aparegué l'altre conductor tot dient que havia fet el circuit i que no havia vist ningú.
Mentre l'organització anava a la seva amb l'esdeveniment, el meu bon amic Fernando feia estona m'havia ofert anar-lo a buscar. Però no em donava la real gana d'assumir tanta responsabilitat, ja era massa reiteratiu en altres voluntariats l'abandó en zones de persones que s'oferien a una tasca per ells gratificant, fins a un punt.
Va passar més de l'hora i quart, plovia. I amb el descendís de l'organització vaig prendre la paraula al meu amic i ven anar a la cerca del voluntari deixat per descuit. El vehicle que suposadament l'estava buscant era aparcat encara al lloc on feia mitja hora que jo l'havia vist. Això em va indignar. Ja no savia a qui creure.

Si om coneix el Parc de la Desventura, el village estava situat al costat de l'entrada de l'aparcament i el gran auditori o centre de convencions. Arrancàvem el cotxe i ens ven arribar fins el Hotel el Paso on ens estava esperant indignadíssimament i amb la seva armilla reflectant el voluntari. Volia parlar amb el responsable de tot plegat, o un dels responsables i en aquell moment només en coneixíem un. Val més no dir-ne el nom. Intentant es calmés i en arribar a localitzar el personatge dins del recinte on degut a la pluja es va muntar a mode improvisat la cursa infantil, s'adreçà a ell i sense improperis però llençant-li l'armilla a la cara, va amonestar el seu sentiment d'abandó i indignació.
Els voluntaris som això... oferts per una causa, una cosa que ens ompla, esdeveniments en què ens sentim partícips ajudant, col·laborant, animant... però som persones. A títol personal tan és el que em puguin oferir, jo amb poc em conformo. Però em supera la condició que com a persones podem ser descuidades per una mala organització, despreocupació o valorant el factor sorpresa o el ja s'espavilaran. Estic en contra de descuidar al voluntari que lleva hores de la seva vida amb el fet de sentir-se bé amb sí mateix i a qui ajuda, deixant-lo al desempar segons època del fred, la calor, la distància i la impossibilitat sinó d'anar a peu en quilòmetres al punt d'origen.
Som persones i cuidem de les persones. I em fa ràbia com es vanaglorien dels seus encerts organitzatius i èxit de les proves anunciats a mitjans de comunicació. Caldria esmenar si més no, les gràcies als voluntaris, de tant en tant que no estaria pas malament i més per l'Associació a la que pertanyo, on hi seré fins que pugui, però sense fer més voluntariats a favor de Running Solutions, per a mi i els meus amics i companys un gran respecte.