Ruta de les V Ermites per a Voluntaris

El matí era ben solejat i a costes del Garraf la temperatura a les 7:15 del matí ja era de 22 graus. Prometia el seu augment. Ja estàvem avisats per l'organització de portar força aigua i que podríem repondre les bosses que portem a l'esquena o bidons. Cal ser previsor i anar ben hidratat portant també aigua en abundància i com si veritablement de la marxa es tractés, un bon sopar i esmorzar adients. Quan es fan aquestes distàncies i més, important cuidar el nostre cos.

Així que ens trobem un bon grup portats per en Jesús Camacho, seguint tota ordre i trac de David Teixidó, i portats per la coordinadora dels voluntaris Núria Ciurana. Cap a les 8:15 aproximadament, emprenem la marxa sortint a la carretera i pas de rotonda per endinsar-nos ja en el marc de l'escenari.

El grup abans de sortir (Foto: Núria Ciurana)

El fet de pujar comença suau, arrecerats en pista a l'ombra dels pins meandrant, i algun saltiró ja comença fins que apareix un altre ferm als nostres peus en forma de pedra i tartera de pujada, passes d'un pendent del 9% al 15%, això, als 3 primers quilòmetres.

Comença la pujada a sols 3 km la més forta en tartera

Bon ritme es porta, sols començar, clar que el nostre no era més un tema de ritme, sinó de previsió d'arribada per la calor. Vam arribar a un mirador espectacular, un punt de vigilància del parc a la nostra esquena ''S-Sierra'' i la formosa vista d'una serralada del Parc de Collserola amb el seu skyline de Barcelona, resseguida per un Baix Llobregat amb el delta del riu ben visible, la serralada de Begues i a la dreta la seva veïna Garraf, un altre terreny de similars característiques.

Comença el descens tècnic entre roca i matolls fins a sortir a pista altra cop passada una bifurcació. El baixàvem a bon ritme, un de 6 km/h de mitjana. Pels més atrevits serà una baixada més de salt i tècnica d'''escales''. El descens continua amb un tram de pujada cap a l'Ermita de Sant Miquel. Fins prop de Bruguers tot és descens, acostant-nos a l'Ermita Mare de Déu de Bruguers on ja tot tornarà a ser de pujada i, on finalment, arribem a l'Ermita de Can Amat.

Fer-se la foto a la roca foradada, inevitable.

Hem passat també per la roca foradada on no és de menys pujar-nos i fer-nos alguna foto amb aquell espai i vista, així com la baixada intensa dels esglaons d'una roca vermella, estem en part dins del GR. 92 del Mediterrani.

Corriols que conviden!

L'ascens comença amb un tram de meandres intensos de pujada, on la calor es comença a notar en aquells 5 quilòmetres, no essent encara les 12 del migdia. Arribem al dipòsit i tombem cap a la dreta, fem una petita aturada per reposar els líquids al cos de les nostres reserves encara amb aigua congelada. Barreta, plàtan i beguda isotònica, la calor estava servida en un tram de poca ombra per la seva amplada de la pista.

Convidaven del tot! (Foto: Núria Ciurana)

Cal distingir que no hi ha avituallaments per la nostra marxa i reconeixement de la mateixa, així que, important l'aturada tècnica. Seguim amb suaus desnivells fins a arribar a peu de l'Ermita del Roser, havent pujades i baixades de petita i mitjana intensitat, on algú que d'altre se li escapa les cames i corre. Res ens queda per arribar a Sant Climent, un rés de baixada fins a arribar de pista a tram urbà per una rotonda situada al carrer de la Creu, baixant pels carrers i endinsant-nos al poble on fem un petit recés, ja són passades dos quarts de dotze del matí i prenem sòlid i líquid.

La Núria refrescada!

A la plaça hi ha una font on omplenem les reserves i remullem gorres o bé algú que d'altre quasi senser. Però calia fer-ho.
L'aturada ens treu un quart d'hora aproximadament i seguim sortint del poble per la seva banda nord seguint una pista i endinsant-nos en camí on ens espera 3 km intensos de pujada. La suada és forta i el cansament, segons com pels menys entrenats, comença a sorgir amb els seus efectes. Un quilòmetre en descens ens donarà un respir, però passat can Bruguera l'ascens novament i per trams amb l'ombra de l'arbrat. Anem paral·lels al camí de Begues a Torrelles, la pujada és dura a la roca del Barret, falta poc per acabar, o això sembla! Doncs sí, a escaig quilòmetre i uns metres més d'acabar, un fort pendent cap a una torre elèctrica, apareix com si es tractés d'unes grans escalinates. Jo personalment, desisteixo pujar-hi!! No feia una setmana que les meves forces defallien per la calor, acusades amb hipotensió i en febre. Però això és altra història i perduda pel meu món del bloc. Vaig prendre l'assistència motoritzada que ens havia aparegut prop de la roca del Barret de la mà de David Teixidó acompanyat per en Manuel Santacruz, que ens oferiren aigua fresca i isotònic, no em veia en força i sacrifici per fer-ho. Però, val a reconèixer que és un encantador circuit tècnic, ple de corriols, pistes, roca... una genialitat de la mitja muntanya amb un traçat excel·lent vist per uns amants de la mateixa, i això, es nota.
Per acabar amb salvetat i aquesta petita ''trampeta'', em torno a unir amb el grup, doncs després de la pujada, ve una baixada! Reprenent tot el corriol ple de silvestres móres que ens portarà a pista i a endinsar-nos fins a l'arribada de l'Ermita de Sant Cristòfol de Begues. Allí la nostra finish i foto de grup a la creu de terme.

(Foto: Núria Ciurana)

Hem acabat un recorregut en un temps de 6 hores. Un perfil exigent i tècnic, amb paratges espectaculars com pistes, corriols i unes excel·lents vistes. Felicitar a l'organització per aquesta experiència i que el seu èxit és assegurat! La seva ''germana gran'' les X Ermites, molt més exigent, promet el repte de molts que la facin per primer cop i el plaer dels qui la repeteixen.
Ens tornem a veure!

Els primers quilòmetres, pujada suau.

A peu de la torre de vigilància, parc de Collserola

Reagrupació per gaudir de les vistes (Foto: Núria Ciurana)

Una petita mostra de les vistes, per anar i veure-ho!