Desànim i llàstima provoca trobar-se d'aquesta manera. Els canvis d'humor, el malestar físic, l'angoixa i neguit. Veure's d'aquesta manera i en un estat continuo de plor i autodesqualificació, o fins i tot, d'autolesionar-me, són senyals que alguna cosa em passa. No vull pensar en el pitjor i és quan necessites ajuda. Ajuda de qui? Quan tens aquesta extranya idea d'allunyar-te del món sabent que hi ha gent al voltant que t'estima. Em faig mal jo mateixa i als demés. Però vull veure el llum de l'esperança, que sols tocant molt dins del meu fons, de ben segur podré veure. Haig de trobar-ho. No és grat i la salut no m'acompanya. Avui tres abraçades són les que m'acompanyen: el pare, qui pregunta al seu entorn mèdic què em passa i avui m'abraçava en el plor. La meva filla, tendre cor que m'abraça tot dient: t'he vist plorar mama. I en Richart, la meva parella, que mostra el seu amor i en un desesper d'ajudar i no saber com, pren cop de pedal per veure'm.
No vull deixar de banda el suport d'algun amic que ho mostra a la distància.
Ja sorgirà el llum. Ja vindrà.
Desprès de la foscor sempre torna la llum...i això passarà també amb l'estat depresiu que estàs vivint i que tant de prop veiem aquells que t'estimem. Tots nosaltres sabem que t'en surtiràs i que el teu preciós somriure tornará a il·luminar-nos amb el seu esclat. No estàs sola...ni mai ho estaràs.
ResponderEliminarNo Mònica no estàs sola. Pot ser estàs patint un canvi vital que no t'en adones amb tots els símptomes que expliques. Intenta treure profit de les petites pero grans coses que t'envolten, i sobre tot busca la companyía dels que més t'estimen, deixa't amar.
ResponderEliminarUn petó i res de desànim, la vida és un estat d'ànims.