Addicció quilomètrica... controlada

Ja fa tres anys que vaig començar i potser d'una manera que sembla desordenada. Venia d'un treball al meu cos en un pla PAFES (Pla d'activitat física, esport i salut) en què en mans d'una unitat medico esportiva, l'UME de l'Hospital Sant Antoni Abat de Vilanova i la Geltrú, es controla la meva hipercolesterolèmia i el meu sobrepès amb un nivell d'obesitat 3. En més d'un any baixo 25 quilos de pes, emprenc sessions d'activitat en sala dinamitzada pel meu entrenador en què treballem: condició física, força, elasticitat, etc. i activitats en aigua. Tot plegat en dos dies a la setmana i on jo al novembre de 2010 ja incorporo tornar a córrer. Activitat que feia amb 16 i 18 anys...

1a Cursa Ciutat de Calafell (gener 2012).

En el Club Caminades del centre esportiu Parc del Garraf, practico el fet de caminar en salut i afegeixo el quart dia d'activitat a la setmana. Distàncies de 7-11 km. Llavors, descobreixo la Marxa Nòrdica a Calafell i el meu món canvia. Deixo el Club de Caminades i m'inicio els caps de setmana amb constància al Nòrdic. Incremento els quilòmetres en entrenament running i m'inscric a les primeres curses de 5 km.

1a Cursa del Nàstic en Marxa Nòrdica (març 2012).

Però un dia la vida canvia. Coneixes algú més que et convida a conèixer un altre món: l'ultra distància. L'admires, però no saps què és... Veus com entrena, s'esforça, quin és el seu repte. A l'esquena hi havia quilòmetres d'experiències i sensacions viscudes que et contagiaven. El destí de la vida va fer que en acabar al cap de dos dies el seu gran repte del Trenkakames, aquells 83 km van aturar el seu cor. Amb la frase de "De argo hay que morí, Cari...", primer no ho entenia, després quan m'hi vaig posar, ho vaig entendre i assumir. A ell i a tot aquell ultra fondista que ho practica, inclosa jo ara amb moderació, què suposa aquesta pràctica. El repte, el no aturar-se, seguir... potser addicció? Què ens empeny, perquè i com hi som. Vaig rebre moltes respostes i viure sensacions.

Aquesta història ens va portar a uns quants, ara ha fet 3 anys, a realitzar la Marxa del Garraf. Em vaig quedar sense inscripcions de 21 km i vaig optar per la de 45 km. Alguns amics i companys, sense dir-m'ho fins més tard, pensaven que no l'acabaria. La vaig acabar amb fang, pluja, fred... amb un gran triomf. Repte aconseguit i un gran somriure a meta seguit de llàgrimes.

Llavors, no t'adones, entres en la dinàmica de si puc amb aquesta, en vull més. Arriben els 53 km de Riudoms amb un apassionat equip d'amics a l'aventura i lesionats que es van plantejar l'objectiu d'acabar-la, i així segueixes... els 53 km dels Castells de la Segarra, 24 km dels Castells del Baix Gaià, curses de muntanya, curses urbanes... un no parar. 

Un altre repte: el Trenkakames, abandó al km 53, per què?, vaig entendre l'ultra fons, vaig entendre aquella persona estimada... el meu estat físic era ideal, però la ment em va bloquejar. Ara és un repte pendent. Vaig seguir, vull més! I acabo els 80 km dels Castells de la Segarra, una mica accidentat per culpa d'un brètol, història encara no publicada i que aviat faré, adonant-me que podia anar a més. Cos i ment van junts.

Trenkakames 2012.

Marxa Castells de la Segarra Plus, 80 km (març 2013).

Però arriba un moment que alguna cosa t'atura. Un altre canvi a la teva vida: la salut del pare que passa a una llista d'espera per trasplant renal, la feina que va mig bé, però els meus matinals de les 4am amb tren i bicicleta per entrar a les 6am a Barcelona ciutat, són el duatló de la meva vida. Demano que m'acomiadin fins i tot. Explico la situació i necessito un canvi. Valent canvi que no deixa de portar-te a l'extrem del desesper i la depressió. Estudiar de nou, canvi d'ofici, mancances i límits econòmics... 

Tot et porta a no competir i entra aquella fase de l'ego que has de controlar perquè demana quilòmetres, però no pots ni sortir a córrer amb un no puc, no puc, no puc i t'enfonses. La marxa nòrdica m'anava salvant, però tampoc arribava al nivell. La família, estudiar, no entrenar, la dedicació plena al meu Club...

Ara, un canvi en evolució positiu, en què vaig assolir les meves titulacions com a Monitora Esportiva, Monitora del Lleure, Instructora de Marxa Nòrdica de la INWA Spain... entre d'altres, torno a recuperar la meva autoestima traient la pols del meu gym de casa, tornant a fer quilòmetres, augmentant distàncies i fer entrenaments de dues hores i una mica més assolint ja els 21 km. Superació encara de temes personals però amb molta motivació sobretot on se m'incorpora com a monitora i monitora esportiva a Junts en Acció. Una nova etapa ha començat... encara no he acabat.

Cursa 1 de Maig Espai Runnig, amb els nois de Junts en Acció.

Més reptes vindran personals, tot i els que afronto, més reptes en els estudis, titulacions i més reptes quilomètrics. Valkyria Trail returns! Ja fa mesos. No tindré un dorsal, però sigui urbà o muntanya, l'espai no es mou per reprendre la distància. No cal més. Si cau un dorsal, serà per assequible o bé, per una bona causa.

Repte i superació novament.

Somnis que es faran realitat amb voluntat, constància, treball diari i sobretot... fent el que vols fer i amb qui ho vols fer. Apliqui's a feina, relacions interpersonals i esport.

Agraïda a la meva filla i al meu pare, als meus amics que m'empenyen i aquell que no m'abandona en el camí de l'ultra distància de la vida. Moltes gràcies!

Que res mai us esborri el somriure.