37a Cursa del Corte Inglés... retorn a la ciutat!

Versión en castellano.

No podia ser d'altra manera, ho havia de fer i aquest cop, com la primera vegada, acompanyada. Vaig participar per primer cop a la celebrada 20a edició de la Cursa del Corte Inglés. Tot un mèrit... Edat, sobreprès... temps? Més de dues hores!!! Caram! Qui ho havia de dir!

Han passat els anys, les circumstàncies i la darrera 22a edició en què vaig participar.

Aquest cop és diferent. Raons em porten en principi a fer-la i amb qui. Raons com que és la meva ciutat natal, veure els barris de la meva àvia, gaudir de l'ambient, fer un passeig pels carrers que no deixen de ser venes i nervis de la ciutat de Barcelona. Amb qui? No escollit a l'atzar i vingut des de Saragossa, el meu Anchel Subirás, la meva parella i home de la meva vida que estimo com mai. Tal mostra, va ser la sorpresa de "Dame tus datos...corre!", era evident... l'inscric a una cursa per a mi assequible, memorial i especial. És una festa a la ciutat.

Arriba el dia. Matinem, esmorzem i el pare ens porta a l'estació de Vilanova i la Geltrú. Prenem el tren de les 7:38 i veiem des del tren el bucolisme de les Costes de Garraf, el tèrbol matinar i l'arribada a Passeig de Gràcia ben ràpida. Ja hem trobat gent coneguda pel camí... però la trobada era important amb l'Eva Longas i el seu fill Ian. Quin desesper! Gent amunt i avall, tanques, control d'organització, donar volta fins per la Ronda Sant Pere cantonada amb Passeig de Gràcia. Quin plaer! Tota la ronda per nosaltres... quin gust trepitjar l'asfalt que abans hi passava el meu nostàlgic Vespino quan tornava de l'institut a la Barceloneta. Records que ja afloraven...

Trobada! Quins nervis! Com estem tots plegats! L'Eva molt emocionada perquè l'Ian, el seu fill, s'havia inscrit a darrera hora per acompanyar a la seva mare i amb la carregosa motxilla del que fos menester.

Anchel... envoltat de molts corredors! "Cariño, hoy no venimos a hacer tiempo, venimos a pasear." -li vaig dir-. Era conscient, molta gent per córrer i no es podia. Tot envoltat de persones de totes les edats i condicions. L'ambient era inminent. Megafonia i speaker, música, crits de la gent... alguns fins com si anéssin a córrer una Marató o fer un Garmin BCN amb "manguitos", compressors (per 10 km!!), malles compressives i pantaló curt!! Pero... qué me estás contando!! Ande vasssssssss! Hi ha de tot a la vinya del senyor!

Són passades les 9:35 i des d'aquella cantonada sembla que ens movem. GO! Riures amb Eva i l'Ian... a veure qui avançava a qui. Pugem l'ampli Passeig de Gràcia i en creuar la Gran Via crits, tapís de control, càmeres i fotògrafs damunt de grues, serveis sanitaris, mainada, gent gran, caminadors... tothom era allà. El saber que érem més de 81.000 corredors no tenia preu. Anirem fent, aquí no avança ni Déu!

Tombem al carrer Aragó, sembla que passem a bastants i a plaça Letamendi s'anuncia el quilòmetre 1. Un quilòmetre? I ara! Tothom aplaudint! Ambient distès de riures, aplaudiments, crits, anem!

S'estreny el carrer, anem drets cap a Avinguda Tarragona. Passem una entranyable parella de més de 70 anys, agafats de la ma, dorsal posat, vestits còmodes... em va emocionar més que el primer quilòmetre i vaig dir: "Mira, así contigo en unos años". Ho tenim clar... si no correm, caminarem junts.

Contemplo les cruïlles de l'Eixample, m'acosto al barri de la meva àvia... anem avançant. "No! Por la acera no!!!". Respectem el recorregut, tracem bé les corbes... vull gaudir de l'ample dels carrers, de l'asfalt especial de la ciutat que a divergència de la meva ciutat... pocs clots té.

Bombers de Barcelona ens esperen al final del carrer Aragó amb cotxes, enfilats al damunt i aplaudint-nos... els aplaudeixo, m'emociono... a la vorera tenen la seva clàssica mànega per mullar-nos amb difusor. "No! Por la acera no! Por el medio...el centro" -torno a cridar-. Passem per davant de l'escultura de Joan Miró La Dona i l'Ocell al Parc de l'Escorxador. 

Enfilem avinguda Tarragona, ja es veu la plaça de braus Las Arenas a  tocar de la Plaça Espanya.

Déu! Falta ben poc!! Poc per? La meva temuda pujada a l'Estadi Olímpic. Perdoneu... fa 15 anys la feia caminant.

Li vaig explicant a l'Anchel tots els edificis emblemàtics que anem trobant, escultures, arquitectures diverses, història de la ciutat que vaig ben aprendre a l'escola i de família.

Plaça Espanya i la seva font amb peveter a gas, l'Avinguda Maria Cristina lluïa amb les seves fonts que un cop passades les torres bessones d'estil venecià, t'encenia l'ambient a les venes... el cor em fugia. Veia el Palau Nacional al fons i al girar davant l'emblemàtic edifici del CosmoCaixa vaig dir "La marabunta!". Una desfilada de samarretes de colors que ja enfilaven cap al Poble Espanyol. "Atención! Ya llegamos a la Puerta de Ávila!".

Pugem l'avinguda Francesc Ferrer i Guàrdia trobant-me gent que ja no podia, jovenalla sense alè, un pare amb família empenyent-los, una mare i un pare amb samarreta d'una trail espitjant els seus fills i un home amb una bicicleta adaptada fent la pujada amb la força d'ànim i les seves mans movent el manillar... "Vingaaaa, que ja hi som!" - li vaig dir-. Empenta! Calia empenta! Avituallament a la Plaça Sant Jordi, a vessar de voluntaris. Recullo l'aigua: "Felicitats per la vostra tasca! Moltes gràcies!". M'emociono altre cop. He estat voluntària i coordinat voluntaris; són una gran estructura en un esdeveniment i a agraïr per sempre, cuidar com l'atleta i protegir com fan ells per als corredors.

Pujada... sembla que no puc. Anchel va més que sobrat i no em deixa enrere. Quasi no dic paraula, ell no para! Però me n'alegra molt que l'està gaudint i per les vistes ja del Tibidabo, Collserola, Horta... La gent va alentint, jo sembla que vaig pujant, no m'aturo. Ara veig la pujada suau però que em costa. No he entrenat en molts dies. L'aigua no me la bec tota, la mesuro a glops i em llenço pel clatell part d'ella.

Dies... dies en què m'han acompanyat la família, el meu Anchel, els amics... en una situació personal que cal passar, cal afrontar, valorar, sobrepassar i seguir endavant. Mira, anem endavant!

Carrer dels Jocs del 92: "Ahora vamos a recoger cadáveres!" -diu l'Anchel- i certament que molts no poden. Tropesso amb una dona i quasi perdo el ritme... ostres! Va! Amunt i no t'aturis! Pugem el Passeig Olímpic i entrem a l'Estadi Olímpic Lluís Companys. La gent no respecta espais i zones verdes, es passen el recorregut, retallen les cantonades... Culleres! Però es recondueixen a l'ample i estret de l'entrada on passem el tapet del control de xip i marquem el 5,9 km. Crits i brams de celebració, veus a megafonía que no eren el mític Constantino Romero "Atletes, benvinguts a l'Estadi". Era altra veu i amb indicacions ben actuals com el fet de "No us atureu a les pistes. Us podeu fer el Selfie, però procureu seguir..." (o una cosa semblant). 

Quina emoció... quasi ploro. Trepitjar les pistes de relleu perfeccionista del tartan. Ningú quasi sap córrer pels carrers. Vuit d'amplada que semblaven poc. Selfie que fem com podem, riem i ens adonem de la pantalla de l'Estadi que ens diu som 81.014 corredors. Passadís de sortida i cap a l'Avinguda de l'Estadi de pujada i baixem per Passeig de Santa Madrona on recordo el "Baixant de la Font del Gat" i el canto.

Es sentia un repicar de timbals, tambors... una Batukada! Ens esperaven per sota el Museu d'Etnologia a peu dels Jardins Labiral. Quin ritme! Senzill i pausat en el ritme dels corredors. Aplaudiments i crits a una Batukada que portava la samarreta de l'estrena del programa el mateix diumenge a la nit a TV3 de "El Mur" que tracta sobre uns escollits per finalitzar una marató, la Zurich de Barcelona.

Prenc bon ritme... i anem amb Anchel comentant les fabuloses vistes de la ciutat des de Montjuïc. Arribem al carrer Lleida. L'emblemàtic edifici dels Bombers on sempre esperàven amb les mànegues al juny quan es feia la cursa, el veig en restauració. Em va emocionar... i més un corredor que passa pel meu costat i em diu "Mònica, venga Mònica!!". No sé qui era i li ho comento a Anchel, però clar, la meva vella samarreta del Club porta el meu nom darrere. 

Em sento embalada, segur anàvem per sota de 5'. Quina llàstima per a mi amb poc entrenament... haguérem fet menys temps segur!. "Has cogido ritmo!" - em diu Anchel-. Sí... cert. Em sentia còmode des d'abans suposo km 7. Arribem al quilòmetre 9 al carrer Floridablanca. Aplaudeixo, ningú ho fa! Animo a una noia que acompanyava algú més adult en cadira de rodes i l'empenyia: "Ànim! Vinga! Això ja està fet!". L'aplaudiment era mutu. Voluntaris també aplaudits. Em concentro en la meva respiració.

L'Anchel i jo anem avançant a tot de gent en un moment... no m'ho creia ni jo. M'espantava i no sé per què. Culleres! Massa temps sense fer una cursa potser. Vaig minvar el ritme... i a Ronda Sant Antoni passem el tercer tapet del crono, carai! Ja em conformo si arribo abans d'una hora i mitja, és un passeig!

Carrer Pelai, l'arc al final. Ample com és el carrer una àvia el creua i quasi l'atropellem "Senyoraaaa però on va?" -li dic- i un noi darrere meu que riu. Correm tot el que dóna el cos... quasi em quedo sense aire. Vinga! Arc de Pelai que no és meta i anuncia que resten 300 metres, els més llargs del món!!! Ni en una marxa de 53 km m'havia passat aquesta magnitud! 

Ja arribem! 150... 100... 50 metres! Ens agafem de la mà tots dos... i creuem junts l'arribada. Recupero ràpid, ens abracem, i contemplem una plaça Catalunya on davant nostre sols han passat 7077 corredors. No està malament!!! 1 hora 14 minuts reals. Què més es pot demanar?

Anchel vingut de més de 300 km a una cursa especial i festiva, era el primer cop que anava amb tants corredors i representant el seu Club Corredores del Ebro. Jo... que no sé com definir aquesta cursa tan emotiva i la primera que corro amb ell. O entreno o em mata... Ens queda molt per fer i molt per viure. Un GO! en tota regla!