Pujada al Moixeró des del Refugi Vents del Cadí

Un altre cop enfilo la carretera de camí al Parc del Cadí Moixeró cap al refugi de Vents del Cadí d’en Fran Izquierdo a Gisclareny. Són les 6.35 del matí, només he dormit quatre hores que no m’importa. Vaig bé de son i sense fatiga. El sol va despuntant mentre vaig creuant les comarques i el terreny que com sempre va canviant. No ho dubto i m’aturo a la carretera, no ve ningú i faig una foto de la matinada amb les muntanyes de Montserrat de fons.

Segueixo i vaig molt bé de temps. Arribo a Bagà i em trobo la Lali amb les seves nenes que amb un ‘‘segueix-me’’ fem el camí restant. Arribem al refugi una mica passat el quart de nou del matí. És l’hora d’esmorzar per alguns i fem ja les salutacions. Feia fresca de bon matí al voltant dels 14 graus... el paravent molt aviat per treure’l.

Esperem l’arribada de la resta per la 3a trobada per la Pujada al Moixeró pel riu dels Empedrats. Van venint tots i la sortida s’endarrareix una mica, però mentre anem xerrant i saludant-nos. L’ambient, com sempre, molt distès i ja amb les primeres càrregues d’humor. Un cop arribats els últims, fem la fotografia grupal de la qual a algú li ha sortit més de 400 fotos que m’agradaria veure pel forat del pany, doncs les càmeres amb els seus multi dispars fan tot un seriat... molt divertit.

Foto grupal de l'Alberto García.

En Fran com sempre bon amfitrió, ens dóna la benvinguda i el seu petit discurs en què ens recorda el recorregut amb el seu quilòmetre i mig vertical. Són les 9.40 i ja sortim de l’Hostalet enfilant camí del PR pel seguit que ve de la Font Nostra. Altre cop m’hi torno a trobar amb aquell magnífic indret que tan captiva. És molt encisador. Anem pujant cap als Empedrats, de tornada ja aniré a veure el famós Bullidor de la Llet. La pujada cada cop es va intensificant. 

Pels corriols anem trobant les caigudes d’aigua que van corrent fins al riu. Han estat abundants dies de pluja i es nota molt en tot. Ho anem veient al llarg del camí.

La calor augmenta, és hora de suar i de mantenir l’equilibri. Ja apareixen els gorgs del riu que anirem creuant enfilant-nos per les pedres. Jo encara tinc al cap la meva caiguda a la primera sortida... tot un bany d’aigua fresca en caiguda ximple i intentant salvar el meu telèfon mòbil de la remullada en el 2012. Així que seriosa i divertida alhora, tot creuant el mai millor dit, empedrat.

La mainada que ens acompanya, la més divertida del moment en l’aventura, ja no dubten en xapotejar de la mateixa aigua. En Mag una de les dues mascotes... ja pren el seu refrescant bany no sense haver tastat abans el xoriç de la Daniela. En Joan Abril i en Mag també havien vingut a la raquetada de Porté, i la veritat, és un gos carinyós, encantador i tot terreny.

Les anècdotes van sorgint en el recorregut fent-lo molt distès. Em vaig endarrerint fins a ser l’última, per ajudar a passar el riu, per les nenes de la Lali i anant fent conversa amb la Carme, la Pili i la Mercè, on finalment se’ns ajunta l’Oscar i ja tenim la conversa a petar de divertida mentre seguim per la vall entre les singleres de la Boixassa i la Roca Tallada.

La Boixassa amb l'ombra de la Roca Tallada.

Falta molt poc per arribar al refugi de Sant Jordi, però no tothom pot resistir la pujada. Falta d’hàbit o costum al caminar, la manca d’activitat aeròbica i anaeròbica, el desnivell... cal recordar que sortim d’una cota 1.000 metres i arribem a 2.091. També recordem que fem part de la coneguda Cavalls de Vent, i això, encara que entrenis en les teves cotes assequibles, passa factura. Molt recomanat una estada d’entrenament almenys un cop es pugui, per a qui veritablement entreni un bon trail o una ultratrail. Per la resta d’iniciats el recomanable: un treball de força aeròbica, una adaptació al terreny gradual per una major habilitat corporal per moure-s’hi, preparar altres grups musculars que utilitzem més en muntanya com abdominals i braços... però, no m’enrotllo més en aquest aspecte, que em surt el meu altre jo...
I una cosa a combatre tot plegat també és la nostra ment i saber què hem vingut a fer... a gaudir de tot l’entorn i observar-lo. És quan les emocions transmeten sensacions i seguim amb el bon tarannà.

El Refugi de Sant Jordi

Arribem al refugi de Sant Jordi, al sud-est del Coll del Pendís. Després a la baixada passarem per la Font del Faig que està al costat mateix. El refugi està a una cota de 1.565 metres. D’aquí seguirem per arribar fins a la cresta pel GR1.501-1 que trobarem indicat més a munt amb el Coll de Pendís.

En el refugi s’hi queden finalment un grup de caminadors que no poden seguir amb el desnivell. Doncs encara queden les pujades més fortes i el famós quilòmetre i mig vertical. La calor va sent alta i millor portar les gorres mullades i aigua abundant. Aprofitem a fer un mos per seguir aquella pujada. A mi me n’havia anat el moment com molt benvingut, perquè en conversa amb la Carme Llongueras, ja dèiem que unes bèsties ferotges anaven rugint al nostre interior. El meu cos no portava res des de les 5:45 del matí, tret de glops de líquid.

La vista a peu del Refugi és espectacular.

Seguim el GR pujant pel solà, els corriols entre els boscos van donant aquella sensació de frescor i a la que torna a tocar el sol, ja notes la potència del Llorenç com crema. No parem de fer fotos i contemplar aquelles muntanyes que ja ens envolten a aquelles altures, si la Boixassa, la Roca Tallada... vistos ja des del Prat Agre.

A peu de la faldilla i el Collet del Moixeró.

Triguem una hora des de la cruïlla de Coll del Pendís, on fem reagrupament, fins a la faldilla del Moixeró. Aquí ja estàs amb la vista fixada a la cresta del collet i meravellat per la verdor de les prades, on vas sentint la musicalitat dels esquellots de les vaques. Aquí en Nil i el fill de la Cati van pujant com si res... guaita! La mainada tot ho supera amb aquella lleugeresa i facilitat. Som-hi! Els vaig perdent de vista.

Es nota aquella pujada, senyor!, si es nota... però mira anem fent a ritme que controlem la cadència. Cal fer alguna aturada, no per res, si no pel gaudi de la contemplació i veient com pugen tots. Per alguns és més costós, per altres, menys. Miro enrere i veig aquella baixada, les muntanyes, el prat... se t’omple el pit de joia. És indescriptible la sensació. Segueixo. En cap moment noto ni fatiga, ni falta d’oxigen, ni mal de cap ni res... Davant meu els germans Amorós i com un cucut en Nil tot segut i somrient, em diu que haig de tocar el rètol de fusta. Dit i fet!! Ja som al cim del Moixeró (2.091 metres) pujat en 13 minuts.

Arriba la contemplació en 360 graus, animant als que hi pugen... 13 minuts més i ja venen les dues mussetes: la Ximena i la Daniela, fan el cim!, rebudes amb aplaudiments.

La pronunciada pendent és visible.

Les més benjamines del grup, totes unes campiones.

Les vistes espectaculars... tot i la calitja que hi ha a les valls es veu de lluny fins i tot Montserrat. A la meva dreta la Serra de la Moixa, el majestuós Comabona i el mític Pedraforca. A vista quasi d’ocell... i d’ocells que volaven. Aus protegides del Parc, en aquest cas no era l’aufrany, sinó el trencalòs caracteritzat per la seva plomada de tonalitats marrons i a les puntes de les mateixes amb tonalitats més fosques. Ballava majestuosament per damunt nostre.

El majestuós Comabona i el mític Pedraforca.

Vista de la Vall del Pendís, amb Bagà i Catllaràs.

Era l’hora de seure i dinar!! No sols dinar... era el moment de les coques i pastís que amb fortuna i paciència han pujat a les espatlles d’uns quants, jo diria que fins feta a mida de motxilla! Benvingudes eren... ara sols restava a la tornada, la segona part de les mateixes i de més llepolies al refugi en acabada la travessa.

L'hora de les tradicionals coques d'arreu!

Ja és un quart de tres de la tarda, el sol empeny, el vent ens acompanya... però és moment de fer-se la foto grupal al cim. Càmeres de tota mena i amb anècdota... la d’en Fran i l’Alberto amb els seus multi dispars han fet meravelles de l’instant, la Rosa que no sap quin botó ha premut i si hi ha manual o no, la de la Lali...no vull esmenar el què encara, però fent les seves darreres fotos. Foto dels Vilatrailers amb la seva samarreta... ep!, i els fondistes de Vilassar que també la duien i hi eren. Un cop fetes... la baixada.

Preludi a la foto grupal... càmeres a punt! Fran Izquierdo posant la seva.

Foto del grup (Foto Alberto García)

Tots els Antonius saludant! (Foto Eduard de les Muntanyes)

La màgica càmara amb multi dispars, la delícia d'alguns... je je (Foto Alberto García)

Com he gaudit de la baixada... he pogut posar en pràctica tècnica en baixada amb els bastons de nòrdic en aquell fort pendent. La d’ancorar bastons, estocada enrere, deixar-se anar activament mantenint el centre de gravetat més baix. Treballar els genolls molt activament i sense impacte relativament, perquè els quàdriceps estan en ple rendiment flexor i amortint. La passa és curta i a mesura que la inclinació va a menys, tendeixo ja a córrer amb ells tot el tram final. Gaudeixo molt d’aquell moment... i acabo amb un somriure, em giro i observo els que van baixant.


Reprenem la tornada pel mateix camí, no sé què faig que em quedo sola... caram! No ve ningú en força estona. M’espero doncs abans de l’entrada a bosc a Prat Agre, apareix en Joan amb en Mag i l’Alberto. Baixem plegats fins al refugi Sant Jordi on ja somiem una petita recompensa que es diu: cervesa i Coca-Cola... el cos ho demanava de forma molt severa. Què fresca estava!

Allí ens reagrupem altre cop, no sé, tinc la sensació que ja som menys!, clar, també falta la família Amorós. La Núria, en Ventura, l’Oscar, en Fran... tota la resta, ja som de baixada. La mainada... com si res! Tira milles! Però no sense abans reomplir d’aigua a la Font del Faig que d’allà on brolla l’aigua surt ben gelada, tant que es glaça el dipòsit que hi portes al contacte amb l’ambient i sua.

Seguim cap als Empedrats. El meu genoll que portava el compressor fa la murga, punxades a dojo... bé, tema a banda que finalment visitarà al metge, doncs puc córrer 21 km sense molèstia i en canvi al caminar, la hi dóna. En vaig quedant a la cua de tot plegat i amb la Lali, les nenes, la Carme i en Salva. Arribem ja als gorgs que es senten els crits de tots plegats amb el bany fresquet d’aquelles aigües.

La freda aigua que brolla a la gorga dels Empedrats.

Moment molt divertit per a tots. Tant per qui anava més preparat per la mullena com pel que menys. L’Alberto es posa sencer de cap a peus! M’engresquen a posar-m’hi i sort que vaig fer cas. Va ser miraculós el refredament de les aigües que em va fer cridar i molt... va baixar la inflamació de tal manera que ja no venia d’un quilòmetre i era el que quedava per arribar al refugi.

L'Alberto gaudint com un nen!

Però, uns quants ens vam detenir al Bullidor de la Llet... passar el pontet de fusta i cap amunt altre cop. Parem a un balconet fet de fusta per fer-nos les fotos i en aquell moment, fatídic moment, la càmera de fer fotos de la Lali en mans del Salva va lliscar accidentalment i caure al riu. Aturats i sorpresos, no hi ha manera de recuperar-la per molt que en Salva ho intentés. Res. Atònits seguim fins al refugi.

El Bullidor de la Llet... fluint

Allà ens esperen tots, fins a la Marta Farré i la seva encantadora mare. Ens canviem de roba i gaudim de la resta de coques, pastissos, magdalenes i galetes com les Llunes de Vilanova que no en va quedar!!! I... un refresc que si mai aneu al refugi i en disposa, no dubteu en tastar el refresc de Flors de Saüc. No té preu! Un plaer al més exquisit paladar.

Llunes de Vilanova, trobareu la recepta al final.

Llàstima, ja era hora de marxar. Acomiadaments per a tots i salutacions quedaven per una propera volta que puguem compartir. La meva tornada en cotxe va ser un llinda de sensacions i moments que passaven pel cap tot somrient. Suportant una calor exterior a Berga de 33 graus i que va anar baixant fins a arribar al Penedès on érem a 26 graus. Quin canvi altre cop de paratges, quin canvi d’olors entrant per la finestra d’un cotxe sense aire condicionat, quina olor de vinya i olor de mar... ja era a casa meva, Vilanova i la Geltrú, en poc menys de dues hores i una posta de sol.

Moltes gràcies Fran Izquierdo per una trobada altra cop com aquesta. Sempre marxo amb emocions, sensacions i agraïment a tots plegats, per fer un dia més de la meva vida plena de felicitat. Fins la propera!!!


RECEPTA LLUNES DE VILANOVA:

250 grams de mantega
150 grams sucre glacé
200 grams avellanes torrades i mòltes (o pinyons torrats)
600 grams de farina
1 culleradeta de llevat
Raspadura de llimona
1 polset de sal
1 culleradeta de canyella en pols
1 ou batut.

Barregem la mantega pomada amb el sucre i la sal, a continuació, anem afegint tots els ingredients, menys l'ou i la farina. En fem una massa homogènia i hi afegim la farina. La treballem fins que esdevingui una pasta que puguem estirar amb el corró.

Un cop estirada fins a un gruix de 1/2 centímetre, l'anem tallant en forma de lluna amb l'ajut d'un motlle o d'un ganivet. Després les pintem amb ou batut i amb una mica de sucre normal per sobre.

Les posem al forn a 180 graus durant 7 o 8 minuts.