Entrenament al Montmell, pujar a la Talaia

La Serra del Montmell vista des de la carretera de la Juncosa. Cresta a fer fins la Talaia. 

Pujar a la Talaia del Montmell és tasca fàcil. Entre un mig grimpar o saltar, sabent els teus límits. L'entrenament d'avui és part de l'oda al meu estimat Trenkakames que es fa el primer cap de setmana d'octubre. Una perniciosa ruta que surt del Vendrell, segueix per Sant Vicenç de Calders, ressegueix la Serra Pedregosa i s'endinsa per la cresta de la Serra del Montmell. Si us agrada... primer cap de setmana d'octubre amb l'espectacularitat d'una dura marxa i un treball tècnic i humà molt gran dels veïns de les poblacions properes.

Terreny abrupte, roca saltada, pedreta perduda, equilibri... és el que et vas trobant.

El sol despuntat per la Serreta.

Matino molt aviat 5:30 i surto de casa passades les 6:15 arribant a la Juncosa del Montmell.  Jo he sortit des de l'àrea esportiva on està la piscina a les 7:30 de matí i vaig escalfant entre vinyes. Per a molts amics ja és ruta coneguda. Aquest cop tota sola l'emprenc: 13,5 km amb 1.800 metres de desnivell acumulat que acabaré en 2 h 35' amb trams errats i 25' de parades acumulades. Un desnivell del Trenkakames... Això sí, amb els meus bastons de nòrdic.

Corriol près del tram de rotonda a carretera que segueix cap a Aiguaviva i va entre vinyes. Fang... tolls d'aigua, humitat i boirines a l'aire, és el que hi ha com a sol naixent després d'un dies de gran pluja. Surto de cota 438 metres i a 19 graus de temperatura amb un vent lleuger.

Arribo a pista i m'equivoco... vaig uns metres avall, caram! el cafè encara no ha fet efecte... trobo una família i els pregunto. Segueixo avall, m'adono...i ràpid els torno a enganxar. Clar! Ara recordo! 

Passem l'àrea recreativa del Montmell i segueixo pista, no sense fer alguna drecera. Arribo a l'església de Sant Miquel que encara rehabiliten (punt del Trenkakames d'avituallament km 41, entenem edició 2012, quan la vaig fer) i m'enfilo pel lateral indicat de pujar cap a la Talaia i l'Esglèsia romànica del Montmell (km 42). En aquest punt prenem a la dreta un camí (pas en cadena) que ens puja a la cruïlla que indica el Coll dels Arcs i la Talaia del Montmell. Aquella bona família trobada em perd... '' buf!, allà fins a la creu has de pujar moooolt''. Res, tram que el bastó ajuda a pujar. Estem a la carena, ja es veu el vessant nord. El camí fa un tomb per prendre direcció llevant i arribar-se a un gran pal de ferro verd, que serví per les obres de restauració de l'Ermita. Aquí el camí s'estreny i per entre garric, argelagues, romaní, estepa i bruc, segueix enfilant-se, ara una mica més fort. Sort que porto les malles de tres quarts de cama... s'ha de tindre en compte la vegetació!

Esglèsia romànica del Montmell (1.151-1.181)

Entro a l'Ermita (660 metres) i em prenc el meu recolliment, avui és un dia especial. Ermita romànica, del segle XI, molt aèria i amb un sostre adaptat per recollir aigua. Fou reconstruïda l'any 1949. Tot seguit, marxo pujant peu roca en roca, fins a arribar a la Creu del Montmell pel petit Collet.  Deixem l'ermita per llevant i seguim primer planerament i després en forta pujada per entre blocs de pedres i a l'aguait amb el recorregut pintat de roca en roca de llarg recorregut en verd i blanc. Compte perquè el terreny es perd amb salts literals de banda a banda.

Coll del Montmell (690 metres). Entre el Castell del Montmell (725 metres) a la nostra esquerra i la gran Creu. Ara segueixo per la carena direcció llevant fins l'esmentada Creu en forta pujada, pujada ràpida esglaonada. Arribo a la creu del Mular (725 m). Seguint per carena en suau pujada pel llom del Mular on va descendint la cresta i torna a remuntar, vaig cap a la Talaia pel mateix Collet. 

Castell del Montmell (any 974).

Creu del Cap de la Serra.

M'afanyo a saltirons, els bastons de nòrdic m'ajuden. Arribo al cim de la Talaia del Montmell (861 m) pas estret on vaig corrent. Vèrtex geodèsic, plaques i el pessebre. L'estelada s'ha fos... ara, mitja senyera. Fantàstica vista. He arribat amb la mateixa joia de quan vaig fer el Trenkakames. Aquí m'aturo més de 10 minuts que formen part d'una pregària especial i em cauen les llàgrimes que amb alegria segueixo.

La Talaia (861 metres)

I ara sí... cap avall! Baixada ràpida, esglaonada de roca, entre algun pi i arribo a la cruïlla on em torno a equivocar... ondia! trobava a faltar obagues... què era allò? Caram... el camí de Coll dels Arcs, on les restes de l'incendi del 2008 encara hi són presents. Desnivell en baixada que torno a pujar, i amb la mateixa tònica, la tècnica que a Sant Miquel, doncs el terreny a causa de les pluges i l'erosió és més de pedra solta i tirant a tartera algun tram. Cal anar en compte que la lliscada hi és, per tant, ben presos els bastons i enfilem de nou.

Retrobo el camí... ara sí! Trams inoblidables de baixada com grans esglaons que et trenquen fins les malles a tocar de maluc... va! falta poc, l'emoció és constant que ja ve l'obaga! Olor de pinassa molla, molsa feréstec i fulla caiguda dels brucs.

Frescos corriols de l'Obaga de Cal Magí Vidal.

Arribo a la part més verda, la part de corriol desitjat quan ja va augmentant la calor. Tot de corriol enfosquit de troncs, entre ells el pi de tres branques i on deu metres més avall, em pregunten per a ell. Si és que no hi ha ningú en agost i dia de cada dia a la muntanya! Genial! Sols em trobo una família, un corredor i un matrimoni gran... 

Com una cursa! Vinga i tira... corre! Terra humit, pedra, molsa, bruc, falguera... colors verds i terra per arreu. Segueix la baixada i arribo al creuament de camí que indica el que resta fins a l'àrea recreativa. Som-hi! Correm i més... però ep! porto els bastons de nòrdic... master class va! com he gaudit les baixades flotant pels aires, sense impacte, equilibrant. No té preu! Crido, dic guau! Gaudint  a tope. Això és un entrenament! Et venen coses al cap, sensacions viscudes i les que ja penses podràs retar.

Camí de tornada contemplant la cresta feta.

Genolls bé! cames bé... qui coneix el Trenka, sap de què parlo... i això sols és un petit aperitiu.

Quina glòria de pràctica! Torno a passar per les vinyes cap a l'àrea esportiva on he deixat el cotxe, tasto un raïm i segueixo...

En arribat al cotxe, bons estiraments amb els meus bastons, recuperació líquida i sòlida, la temperatura ja és de 28 graus prop de les 11 del matí. 

Bones sensacions entre noves i les ja viscudes, en solitari i a sorpresa de curiosos pel meu matinar i una dona sola, però jo sóc així...

Hi tornaré... com? No ho sé. Dalt de la Talaia ha quedat uns quants secrets.