Raquetes de neu a Andorra

Era la primera vegada que anava a l'alta muntanya a fer les raquetes de neu. Quin millor país que Andorra a Grau Roig, on els nostres coneguts de RocRoi tenen allà la seva estació blanca d'activitats a la neu i diferent de la nostra costa a Vilanova i la Geltrú amb RocRoi mar.
Tot vingut d'un bon regal de la mà de la meva filla i el seu pare, ens endinsem a l'aventura blanca.

Amb les nevades intenses patides a finals de gener, la demanda hotelera era tan alta, que no hi havia places per la nostra possibilitat, així que el nostre bon amic Francesc Sanchez i la seva família ens ofereix passar la nit a casa seva a Encamp.

Llevats després de la plàcida nit i esmorzats a peu del Funicamp, prenem el cotxe fins arribar a peu de pistes de Grau Roig i deixant el cotxe a la part de Cubil on està RocRoi. Allí ens posem les raquetes i els pals tot indicant-nos una ruta a seguir, la dels llacs, que ens porta a la Collada de Montmalús.
Havíem de seguir les pistes marcades i ens vam endinsar en una vermella on una monitora d'esquí ens va dir que seguíem el camí correcte. Però m'assembla que no ho tenia clar... doncs llacs d'haver-ne hi ha, però plens de neu i glaçats. Així que anem enfilant en un camí de forta pendent que a poc a poc va donant-nos més calor, fins que ens vàrem lliurar de les capes de roba que portàvem. La pendent cada cop era més intensa i pronunciada. Les sensacions eren molt bones, doncs la base de la pràctica del Nordic Walking, fa completament adaptable el caminar amb raquetes. La tècnica en pujada era completament de tresc i certament, sense forçar el cos a postures de lumbàlgies, un moviment eòlic amb cames i braços (típic de les màquines d'entrenament) i fent servir la part puntera de la raqueta com a grampó. La pujada era ràpida.




Neu en estat verge

 

Entre les sensacions en cap moment vaig notar la manca d'oxigen ni sensació d'ofec, al descens, tampoc. El miratge de la neu era esplèndid i la seva blancor enlluernadora no et permetia per instants desprendre's de la protecció ocular. El sol era la nota brillant, el que dominava la magnificència del paratge natural en què ens trobàvem.



Empremtes d'isard

Tot pujant arribem a l'inici de la pista vermella (Pista de Montmalús i final del tele-arrastre) allí ens trobem el rètol indicador cap on ens dirigíem. Havíem pujat uns 307 metres positius aproximadament. La pendent, insisteixo, constant i pronunciada. Comencem a caminar per la collada de Montmalús, la neu cada cop més verge i fóra de pistes salvatge tota ella. Per alguna banda ja trepitjada per l'agosarat esquiador Extream llançat des de la banda de Pessons, o bé d'altra raqueta. També la mare natura deixa la seva empremta, una petjada d'isard que havia creuat no gaires hores per allí com s'observa en ella. Anem pujant i calculem la tornada, així que millor dinar a peu de Circ de Colells a la nostra esquerra, front nostre i molt proper el pic de Montmalús, a la dreta el Pic baix de Cubil.




Tota una carena digne de contemplació i admiració. El sol cremava, la neu feia miratge, algun atrevit esquiador el trobàvem i cordial salutació dels perduts per fóra pista. Un cop dinats vàrem fer el retorn... la baixada semblava divertida, doncs quan t'enfonses a la neu i t'empenys amb els bastons, tens la sensació com d'anar lliscant. La tècnica de baixada anar clavant els pals en angle agut per darrera, com si es tractés d'anar fent barana, les cames amb sentadilla, doncs el genoll inepte sense exercicis començava a fer pessics. El descens va ser ràpid, bé pel dolor o bé per la pendent pronunciada. Donava ganes de baixar rodolant. El temps era molt bo. En arribar a peu de pistes la molèstia desapareix, la marxa de raquetes era nòrdica per a mi, caminàvem ràpid, a ulls d'alguns érem com esquimals perduts pel desert. Té la seva duresa si no estàs preparat una mica físicament. En pla tenia la sensació de volar... Tornem les raquetes i l'aventura blanca finalitza amb un repetirem. No havia gaudit mai d'una experiència a la neu com aquesta. Ara ganes de tastes de l'esquí de fons... què tal una Marxa Pirineus?