Aventura pels Quatre Cims

No podia ser millor. Estudiar la ruta que tants dies contemplo i contemplo des de la meva finestra: els cims de Tres Partions, Puig de l'Àliga i el Montgròs, i que sempre em dic ''un dia hi aniré...''.

No és pas una ruta per a molts desconeguda, però quan no la saps, sempre t'entra aquell cuc de com pujar-hi. Com encara no he fet la cursa de la Talaia tampoc, un dels pensaments va ser arrencar des de Vilanova i començar pel primer cim, la Talaia, que com tots o la majoria saben, cremada la tarda del 12 de juny de 2012 per les guspires provinents de la banda del parc del Foix. Aquell dia contemplava la fumera des de casa amb molta, molta tristor, doncs Mas l'Artís es va cremar també una gran part.

Així que començo a cercar la documentació i fer-me la ruta. La meva atrevida amiga Laura ja ho diu: ''A ver Mònica por dónde nos vamos a perder hoy'', perquè la darrera vegada una ruta de 24 quilòmetres la vam convertir en una de 30 i amb ferides de guerra.

Aquest cop, la ruta no presenta molta dificultat pel que fa a cruïlles i girs, per tant sols vam patir dos cops un endavant i un cap enrera, per trobar els corriols i trialeres.

El podeu veure al meu espai de Wikiloc:

http://ca.wikiloc.com/wikiloc/view.do?id=6770352

Arrenquem mitja hora tard des del pàrquing de l'Hospital de Sant Antoni Abad i ens endinsem pel camí del torrent fins a arribar a un trencall i endinsar-nos per Mas Tapet i prendre el Pas del Bou. Un cop allí trobem el pont i la indicació per pujar a la Talaia. Ho fem per pista, però recomano fer-la pel corriol que hi ha a l'esquerra. 

Camí del Pas del Bou.

Quan torni a fer la ruta, modificaré aquest tram segur. Ja comencem a tindre calor a sols 14 graus de bon matí i les vistes ja començaven a ser molt clares. Arribem a la Talaia (269,1 metres), el paisatge cremat és desolador. Veiem a la perfecció Cubelles i el Puig de Tiula, Mas Trader, el mar immens de blaus... girant cap a la dreta la serralada del Montmell, lluny Prades. Cap a la dreta la inmensitat d'un Bages que veuríem més endavant despuntar amb un Montserrat. I al centre mirant avall, el Pantà de Foix, els pobles de l'Arboç, Clariana, Torrelletes... on pels seus Fons també es pot arribar en aquesta ruta que fem i veiem els cims que segueixen després i el puig final a pujar-hi. Llavors sorgí allò de: ''¿Hasta alllí tenemos que ir? ¿cuánto llevamos ya?''. Se m'escapa el somriure.

 La Talaia (269,1 metres).

Al pas de la cresta, les restes encara ben visibles de l'incendi.

Vista pujant cap a la Talaia del perfil de Garraf: des del Carxol fins Penya del Llamp.

Una de les vistes en que es veu tota la Serra del Montmell al fons, a peu, vegeu Clarina,
el Pantà de Foix, Castellet i la Gornal, i Torrelletes.

Seguim per la cresta en plena pista, tot creuant la Serra de Bonaire. Unes corredisses en BTT anaven passant, tret de les pujades que exhal·laven un bon dia com podien. Així fins a arribar dins del mateix GR 92-3 que et condueix a la cruïlla per agafar el Coll de Can Deus, però tot seguint la trialera del PR143-3, creuant la Serra del Teixidor amb els seus boscos. Un cop al coll prenem el corriol de pujada abandonant el PR que ens portaria a Canyelles i anem enfilant-nos per un camí pedregós bastant esglaonat fins a arribar a Tres Partions (435,4 metres). És el lloc on decidim fer el petit esmorzar per recuperar-se una mica de les fortes pujades que portem fets en els pocs ben 10 quilòmetres. Un cop arribades a Tres Partions sols portem un recorregut de 11,6 quilòmetres i amb uns pendents entre el 10 i el 25%.

Forta pendent de la trialera que ens porta per la Serra del Teixidor.

A la serra del Teixidor entrant per corriols boscosos.

Arribant al Coll de Can Deus on es veu l'enfiladís ascens.

Terreny molt tècnic i de forta pendent.

Des d'allí seguim per pista altra cop del GR eix Sitges-Olivella-Vilanova, fins a arribar al Puig de l'Àliga (464,2 metres), on ens fem les fotos de rigor amb uns somriures, i ja albirem els paisatges més propers com el Bages amb Montserrat a mode taloner i el proper cim que ja sembla molt més proper. A peu nostre en el Parc Comarcal d'Olèrdola, Canyelles, que l'anirem creuant a trams urbans fins reprendre el pas del GR i Sender del Montgròs. La calor ja era prou intensa i anem fent glops d'aigua bastant sovint. 

Montserrat ja es divisa en tot el seu pla.

La Creu del Puig de l'Àliga.

Anem baixant per la Penya de l'Escofet i la Serra de la Cogulla, on a la Cogullada anem prenent tot el tram urbà molt ben senyalitzat encara com a PR. Passem les Quintanes i agafem el sender molt ben senyalitzat, que ens farà creuar la carretera antiga que passa per Canyelles, pel pas de la rotonda, i un cop creuada, just enfront apareix el camí que ens porta paral·lels al Torrent de Pruví i que ens enfila pel Cal Domingo amb el Fondo de Pruví. 

El Castell de Sant Miquel d'Olèrdola, vist des de la Cogullada.

Som ja a una mica més de 5 quilòmetres per fer el puig del Montgròs i portem recorreguts més de 17 quilòmetres. Anem seguint tot dret les indicacions del mateix PR C-143 i anem pel Fondo d'en Barrinaire, un paisatge ple de pins i zona boscosa amb algun corriol. L'aire és ben càlid. 

PR que ens condueix fins a peu cruïlla de Vinyals per pujar al Montgròs. Molt boscós.

Fem parada per dinar abans de pujar al cim per raons més aviat tècniques, perquè anem com una mica desorientades per no saber calcular quan i com es puja al Montgròs. Així que per uns instants connecto el GPS del mòbil que ens indica que seguim fins a arribar a la cruïlla de la Urbanització de Can Vinyals. Ens resta sols 1 quilòmetre per arribar-hi a les famoses antenes que coronen el puig. 

La vista ja és més tèrbola, ja que els vents han canviat més en orientació sud-oest i estan més marinats, amb la conseqüència de l'augment dels núvols i una mena de calitja que va cobrint la zona més marítima. Som al Montgròs (357,4 metres) i hem fet un pendent bastant pronunciat en un terreny preparat com pista mig asfaltada pel seu pas dels forestals i les vies de servei a les antenes. Portem ja recorregut més de 22 quilòmetres i hem fet 5 de constant pujada amb pendents entre un 10 i 18%. 

Visitem el nostre cuidat pessebre que vam muntar al desembre amb uns amics, quan la ingrata sorpresa és que algú, molt malversament, ha desmuntat per dins el pessebre, obert la llibreta dels caminadors per deixar les seves signatures i fet entrar de manera estripada un missatge i papers diversos, dintre de l'engabiada Sagrada Família a qui el nen Jesús, algú ja li ha amputat una ma. No ho penso dos cops, i sense tindre eines, l'endreço com puc amb l'ajuda d'una branca. Arreglat i contemplades les vistes tan magnífiques de les crestes de Garraf des del Carxol a la Penya de Llamp, Sant Pere de Ribes, Sitges, els Colls de Miralpeix i a peu, Vilanova i la Geltrú, començarem el descens.

Vista des de Montgròs mirant cap als Colls de Miralpeix, on es veu Les Roquetes i Vilanova.

Des del Montgròs vista de Tres Partions i el Puig de l'Àliga.

Fem el descens ràpid i pedregós del puig fins a arribar a peu de les obagues. Allí, sota les torres d'alta tensió, hem de fer un canvi de recorregut, hi ha la filla de la meva amiga que no es troba bé i l'han de recollir. Per tant, tal com mostra el track, queda anul·lat el recorregut de Can Martí fins a Torre de Veguer i el modifico de la següent manera: baixem pel fondo de Torre de Veguer, creuant pel túnel sota la C-15 i paral·lel a la via, prenem un corriol que ens porta directes a Can Martí, allí baixem per l'antic Camí de Solers on arriba el cotxe que ve a buscar a les meves amigues.

Vista del Montgròs en els conreus darrera de Mas Solers.

Finca de Mas Solers.

El camí que restava fer era: Can Martí, Torre del Veguer, Santa Magdalena i baixar pel camí que porta el mateix nom, fins a deixar-nos a la Masia d'en Barreres, passant pel Pont de la Piera i que entraríem en nucli urbà per la Rambla dels Països Catalans, conduint-nos al lloc on hem deixat els cotxes.

Jo no em puc estar de seguir caminant, segueixo fins introduïr-me corrent pel bosc de Solers, baixo per l'antic torrent de la Masia Nova, pas sota carretera i arribo al polígon de Vilanoveta, on creuant la rotonda ja arribo a casa meva...i agh! la millor recompensa del dia de la Mare: una bona cervesa, una rosa de regal i esperar la meva filla per celebrar un dia com cal.