miércoles, 26 de noviembre de 2014

Punk Trail Manresa: o corres o voles!!


Però què diiiiic?? Jo és la primera que hi vaig i anava en plan tranqui!! No home no!!! Que tranqui ni res!!

Anava contemplativa, a veure què... com porto el ritme... no sé, moltes coses a testejar. I si esteu en unes condicions com les meves que no pots optar a un dorsal, la Punk Trail és una molt bona opció.

Et testeges tu, el recorregut és pensat per corredors, els terrenys tècnics tenen diversa dificultat segons la zona, pel que vaig entendre. No competitiva, no dorsal, no assegurança i poques places per inscriure's. Aquesta la vaig seguir de molt a prop, perquè la inscripció online era molt minsa de places i es va exhaurir en hores. Els dies anteriors eren presencials a botigues d'esport a Manresa. A més, solidària amb la recaptació d'aliments.

Allí anava jo... decidida. Sola i amb ganes. No anava a patir, no anava a competir, era per gaudir!!


El bon ambient què sempre hi ha abans de la sortida.


Vaig dormir 4 hores. Uns brètols de la matinada em van despertar. Paro el despertador, ja no calia que sonés. Bon esmorzar i carretera.
Aparcament ben indicat, no guarda robes ni res... o sigui que agafa lo just i roba de recanvi per quan tornis. Jo, novata: apa! Motxilleta petita a l'esquena de running. Portava fins el botiquí.

Buenooooo... Agafo la dessuadora reservada, em donen la cinta per posar al canell per identificar-te com a corredor, em situo darrere l'arc i penso... Ostres!! Què faig jo aquí!!??
Miro al meu voltant. Imatge clàssica de trail runner en indumentària i penso "Nena..., poca dona, quan paio... Jo córrer? Eh! A gaudir!!

Vaig mentalitzar-me en què no tenia pressa. M'havia establert fer-la en 3h 30'. Ja estava bé per ser la llarga de 22 km. A veure...
Sortida molt ben feta... Apa!! Pujadeta cap al parc. Ens endinsem. M'he situat dels últims, no tinc pressa.




Carai! Què passa? Cua? Miro... I Déu ni do! La baixada en filera d'un bon nombrós grup. Terreny tècnic gens difícil sobre argila, sense pedra!! Deixar-se anar! Aquí a Garraf que tenim pedres a dojo...o al Vendrell!! Allò era...res!

I un cop feta... Ostres! Quin paratge! Córrer per anar cap a camí de bosc amb la seva caiguda de fulla, creuar la riera de Rajadell, pujada de corriol gens tècnic, sols enfilat i esglaonat per les Obagues de Montlleó. Res... Xopat!!


Baixada amb molt bon pendent, però gens complicada.


A peu de l'Obaga de l'Anneta.


Però m'entretinc i quedo al final. Jo que sóc molt xula, sols poso el crono. No tinc GPS ni res, no tinc podòmetre... ni cap APP del mòbil activa, doncs tinc una tarifa de megacrisisdelamuerte i no la poso. Ja preguntaré al final.

Contemplativa amb una zona que no coneixia en el Bages. Clar! Jo gaudint! Segueixo...pim pam. Aquells 40' primer avituallament que et llencen farina molt simpàticament. Un dels nois em diu que vaig de les últimes i m'afanyi que han de canviar betes del recorregut no em perdi. Aiiiii!! Què va dir!! Agraïda i ni aturada a picar res, apreto!

Culleres! M'atrapen els de la sortida de 15 km. Dios!! Que venen baixades tècniques i molt bones. Ahí me meto! Entre jovenalla de 20 anys i 30... Corrent com una posseïda un bon tram, creuant la Riera de Cornet, baixant corriols, traspassant conreus, més pujades... Aghhh!! Nenaaa! Què fas? Afluixa, em vaig dir. Quin ritme!




On vaig poder els deixo passar a tots. Que no he vingut a estressar-me! He vingut en córrer per córrer i gaudir. M'adono que les competicions ja no són el meu... Però carai, és Punk! Visca l'anarquia de la cursa.

Ben marcades les cruïlles dels dos recorreguts que teníem trams en comú. Més pujades... Paratges de trams de pista, bosc amb corriol altre cop i altra tanda de ritme en què vaig quedar atrapada. I no paris!! Que l'efecte dominó pot ser mortífer.

Avituallaments molt ben servits en beguda: cervesa, cola, llimona, aigua, isotònic i contingut sòlid al qual vaig trobar a faltar plàtan (o no el vaig veure) i fruits secs. I molt d'humor les persones que formaven part dels avituallaments i organització. Tot el que la compon és gràcies a les aportacions de comerços i col·laboradors, i el que es treu de la venda de samarretes i dessuadores.

Mireu en aquest enllaç quin ambient!

http://youtu.be/SAnBBuodQeY

Vinga!! Seguim... El paisatge m'agrada molt, Montserrat la veig de lluny i m'entra el moment místic on demano per a tots aquells que estimo i les amigues i amics que pateixen algun entrebanc.

Vaaaaa! Gooo! Torna a pujar, torna a baixar... al llarg de les serres que anem creuant. Allò baixa, després puja, altre cop baixa... M'estic esgotant! Precioses vistes de cingleres, rieres a peu... Altre cop ens ajuntem de tornada a l'obaga els dos recorreguts i penso que seguim pel camí. Doncs no!! La sorpresa de la Punk!! Pujadeta de rematada final per on havíem fet la baixada primera, uns 300 metres o 400 calculo. Senyor!! Que porto uns quilòmetres amb rampes!!

Res! No passa res! Una estona caminant i una altra corrent, un fartlek en tota regla que ja portava. Pujada... Va! Ben posat el peu, estirat el bessó en tècnica de pujada i ben feta la sentadeta. No els carrego, els descarrego. Arribo dalt de tot! S'ha passat volant. Tornem al camí de baixada, sento la música. Corro en baixada i ben flexionada evitant les rampes que tornaven. Asfalt. Em dic: Aguanta! Aguanta! Aguanta! Arriba el dolor! No hi ha dolor! Sóc sota l'arc!!! Gooooo!! He arribat! 2 h. 48' 35". Ni sé què he fet!! Potser no ho torno a fer mai un temps així... no ho sé!! De bojos gaudint!!


Les cares de patiment, els riures... tot era present!

Arribada! Feliç i contenta!


Estiro ben estirada. Cervesa i butifarra, música i bon humor!! Selfies, fotos a d'altres corredors i viceversa... Moment de wathsapp, moment de rebre grata trucada, moment de tornar a casa amb molt bones sensacions.



Paròdia i bon humor! 



Ambient a l'arribada amb un àpat calent i una bona cervesa.


Però la propera, provo amb els meus bastons de nòrdic on es pot volar!! Estic testant les diferències als impactes i les prestacions que ofereixen l'ús dels mateixos al fet de no utilitzar-los. He dit de nòrdic... no de trescar. Ep!

Una Punk Trail no és cap bestiesa, però tampoc és una broma. Ben pensada per les opcions primeres que he dit i assumint riscos. Jo estava bé, bé... una mica carregats els bessons, molèstia que ha passat ràpid i us confesso com li vaig dir a en Quim Granyent que el vaig saludar, no tinc compressors. Guaita! Tema a banda i per debatre amb altres corredors la seva funció.

Gràcies a uns companys corredors que em van dir el recorregut fet: gairebé els 23 km i +900 metres positius. O sigui que calculo haurem fet uns més de 1.800 metres acumulats.

Punk Trail és com la mateixa vida si vols... al teu aire, respectant-te a tu, al demès i l'entorn.

Una Punk Trail és lliure... com la teva vida, on tu decideixes viure un grau o no de patiment, un xic de competència o no, i sobretot, gaudir del moment com la vida. Go!


lunes, 17 de noviembre de 2014

7º Descenso Otoñal del Ebro en kayac y 2a Walkers ForEbre

La mañana es de duro madrugar habiendo dormido cuatro horas, pero sarna con gusto, no pica. A las 6 de la mañana en punto, estoy en la puerta de la casa de un dúo kayuqui todo terreno: Bianca y Flipper, o lo que más, Ana y Joan. Saliendo de Calafell hacia Garcia, donde llegamos sobre las 7:40 aproximadamente. Primer accidente... no me doy cuenta que se cae la llave de mi coche del bolsillo, al ponerme la chaqueta. Hacía frío. Los cinco grados de temperatura daban una imagen fantasmagórica al río que desprendía su niebla. Atrayente como siempre, hacia un día que despuntaba con un sol prometedor.



En Garcia, el Pas de la Barca.



Preparamos los kayacs desembarcados con sus enseres y ya con un vehículo bajamos hacia Benifallet, no sin dejarme a mi en la rotonda de Mora la Nova con Mora d'Ebre, donde sucede el segundo accidente. Tras manejar mi móvil con las últimas conexiones y aun manipulando el táctil de la pantalla, oigo un ruido seco y gemidos. Alzo la mirada y veo tendido en el suelo un motorista. En segundos, atónita, observo y reacciono. Me acerco, el vehículo que impacta con él llama al servicio de Urgencias, el motorista que le acompaña, bajo ruego de su compañero, va tomando fotos de todo ello. Me sitúo a su lado y le voy preguntando sobre su estado, no lleva protección dorsal en la cazadora y el impacto contra el suelo no le deja hablar y respirar sintiendo el pecho oprimido. Así que le digo que procedo a abrirle la chaqueta ya que la cremallera le oprime, pidiéndole no se moviera e intentara respirar lentamente. Veo que va moviéndose y no tiene nada roto. Aparecen los servicios sanitarios y de seguridad, dándole antes mi sentimiento de infortunio a los implicados, pues con la atención de mi móvil, no vi como testigo el modo y forma del accidente. He sido motorista y amante de motos, pero ni aún llevara la Harley Davidson de este buen hombre, hay que llevar protecciones y siempre puesta de largo, casco bien puesto y si es de yelmo, por favor, bien cerrado. Ha tenido suerte.

Recibo la llamada de mi compañera walker Susana que está en la rotonda anterior presenciando el movimiento de sirenas, a las que sigue, entra en la rotonda y me recoge. Nos dirigimos bajo el puente de Mora d'Ebre, aparcamos y mi cuerpo ha dejado de pedirme un café. Así que empezamos con un lento caminar a calentar, poniendo pie en la ya ruta GR99. Salgo con mis bastones para hacer el recorrido practicando marcha nórdica, mi gran pasión... que algunos ya bien conocen.

Nos adentramos en los campos frutales, las sénias que resiguen la zona pedaleable y de senderismo muy llana que va ladeando los meandros del río, de manera que nos aparece y desaparece en el zigzagueo de la ruta, sus vistas fluviales.






Los colores tiñen un otoño enrarecido de tonos.

Estamos siguiendo todo el Camí de Sirga, donde las recientes lluvias han dejado algún charco, pero una zona completamente transitable que el año anterior fue imposible hacerla por el cúmulo de barro y zonas inundables a su paso.

Vamos adentrándonos en las zonas donde podemos ver las islas que forman parte del recorrido del Ebro y ya nos acercamos a Benissanet, por el Camí de l'omplidor, siguiendo el mismo GR  que nos hace girar a la izquierda para coger el Camí de Pallisses, que llega hasta una zona inundable en el meandro de la Platja dels Quarts, donde se desvía adentrándose de nuevo en Benissanet en les Carmenes, degustamos mandarinas a su paso y llegamos a la cruz de término en la Plaça dels Canterers, siguiendo el GR marcado por carretera.



Illa de Magrinyà.



Bajadas a l'embarcador de Benissanet y enfrente la Isla de Benissanet.


Camí de l'Omplidor.



Meandro de la Platja dels Quarts.



Resto de una masía en les Carmenes con vistas a la Serra de Tivissa i la Serra del Cardó.



Creu de terme de Benissanet.



Seguimos unos 3,5 km aproximadamente por la carretera T-324, hasta pasado los viveros, a la izquierda cogemos un camino que nos lleva al Raval dels Canterers. Ja estamos en Miravet!! Son les 12:53 que llegamos a la Platja de Miravet, donde bajamos al embarcadero a la espera de la llegada de los kayaquistas mientras nos hacemos unas selfie. El primero, nuestro campeón Manel Martín que nos informa del ritmo de palada y las ráfagas del viento en contra. 

En el siguiente enlace podéis ver el vídeo de la llegada de los kayacs a Miravet:
http://youtu.be/LTe8ylDtroA 




Selfie con Susana.

Miravet con su castillo y la Nativitat de la Mare de Déu a pie del Cap de la Vila.

Ha llegado el momento de comer con nuestros compañeros de ruta fluvial. Así que dispuestos a comer la tradicional Fideuà en ca la Mariola, y como es de menester, ser agradecido por el gesto de dejar acompañar al grupo los que venían con su propio avituallamiento.


Ana, Bianca en kayac y la Capi de Womens Vikingas,
con un excelente cocido de la olla de la Abuela y su pringá.


El postre llegó intacto!!! Gracias a Ana y su destreza pudimos comer
mi Tarta de manzana con pasas y almendra.


Alrededor de las 3 del mediodía emprendemos la marcha. Para nuestros kayaquistas el recorrido hasta Benifallet es más rápido y para nosotras dos, aproximadamente 3 horas tranquilas de recorrido.

Empezamos cruzando el Cap de la Vila pasando por la templaria Nativitat de la Mare de Déu, un barrio completamente estratégico con sus pendientes calles que conducen al Castillo de Miravet. 




Nativitat de la Mare de Déu.



Bajando hacia el GR (Foto de Susana Hernández)



Vista de la Serra de Tivissa, la Serra de la Creu y detrás la Serra de la Talaia.


Empezamos el recorrido bajo abruptas rocas a pie de la Roca Folletera.


El terreno va serpenteándose junto al río muy cerca, de manera que vemos a los fluviales compañeros y los llamamos desde lo alto de un camino que equivocadamente nos adentra hacia un campo de cultivo de naranjos. Damos la vuelta de regreso al GR y vamos cruzando más sénias (cultivos) dónde el principal protagonista son los naranjos, mandarinas, limoneros... que desprenden de su segunda floración su olor a azahar. Los tramos van combinándose entre camino de tierra y de cemento para acceso de vehículos en las propiedades privadas que vamos cruzando.



Campos llenos de naranjos.







Llegamos al tramo más esperado que es el Pas de les Barrufemes. Para mí y para Susana el de más atractivo y disfrute, pues el contraste se encuentra en pasar por la zona más montañosa con sus senderos, que no muestran dificultad técnica, su bosque y ver el río por entre los claros de los árboles. Parecíamos ocultas... cuando se sirve la aventura de unos gritos que proceden del otro lado del río. ¿Será el mismo personaje de la vez anterior? Demasiada casualidad. 




Senderos frondosos.



Algun tramo en bajada de poca dificultad.


Podéis ver en este enlace un pequeño tramo filmado del recorrido:

http://youtu.be/0wK5lmzGHZ4



Una vez terminado el Pas de les Barrufemes, sigue el recorrido por el Camí de Llígem que nos hace cruzar su espectacular ancho de barranco entre los campos, enlazándonos con la parte de camino con unas pequeñas cuestas serpenteantes y dando lugar a la bajada que nos ofrece ya la vista lejana de Benifallet y las dos islas: la Illa del Nap y la Illa de Cateura, próximas al pueblo. Seguimos el camino lleno de naranjos y mandarinos, hasta llegar al puente que cruza la C-12, donde ya de lejos divisábamos una excelente puesta de sol.



Una puesta de sol oculta en un fondo donde despunta el Mont Caro.


Momento de sacar el móvil y llamar a los amigos y compañeros de espera para terminar de montar los kayac en los vehículos e ir todos de regreso a nuestro lugar de orígen. No sin antes hacernos la selfie en la entrada de Benifallet, a pie de la T-302, para nuestro espectacular y finalizado recorrido del dia. Un total de 29 km, con un desnivel positivo de 644 metros y 680 metros negativos. Walkers ForEbre Go!!!. Puedes visualizar la ruta en el siguiente enlace:

http://ca.wikiloc.com/wikiloc/view.do?id=8279113 


Ah! La llave de mi coche apareció! Moltes gràcies Curià, Blauet i Ana!! je je je aun me estoy riendooooo.

Moltes gràcies Susana per la teva companyia, xarla distesa i passar de l'aigua al terrestre!! Ens veiem a la propera. Go!



Finishers!!! (Foto de Susana Hernández).





lunes, 3 de noviembre de 2014

Addicció quilomètrica... controlada

Ja fa tres anys que vaig començar i potser d'una manera que sembla desordenada. Venia d'un treball al meu cos en un pla PAFES (Pla d'activitat física, esport i salut) en què en mans d'una unitat medico esportiva, l'UME de l'Hospital Sant Antoni Abat de Vilanova i la Geltrú, es controla la meva hipercolesterolèmia i el meu sobrepès amb un nivell d'obesitat 3. En més d'un any baixo 25 quilos de pes, emprenc sessions d'activitat en sala dinamitzada pel meu entrenador en què treballem: condició física, força, elasticitat, etc. i activitats en aigua. Tot plegat en dos dies a la setmana i on jo al novembre de 2010 ja incorporo tornar a córrer. Activitat que feia amb 16 i 18 anys...



1a Cursa Ciutat de Calafell (gener 2012).


En el Club Caminades del centre esportiu Parc del Garraf, practico el fet de caminar en salut i afegeixo el quart dia d'activitat a la setmana. Distàncies de 7-11 km. Llavors, descobreixo la Marxa Nòrdica a Calafell i el meu món canvia. Deixo el Club de Caminades i m'inicio els caps de setmana amb constància al Nòrdic. Incremento els quilòmetres en entrenament running i m'inscric a les primeres curses de 5 km.



1a Cursa del Nàstic en Marxa Nòrdica (març 2012).


Però un dia la vida canvia. Coneixes algú més que et convida a conèixer un altre món: l'ultra distància. L'admires, però no saps què és... Veus com entrena, s'esforça, quin és el seu repte. A l'esquena hi havia quilòmetres d'experiències i sensacions viscudes que et contagiaven. El destí de la vida va fer que en acabar al cap de dos dies el seu gran repte del Trenkakames, aquells 83 km van aturar el seu cor. Amb la frase de "De argo hay que morí, Cari...", primer no ho entenia, després quan m'hi vaig posar, ho vaig entendre i assumir. A ell i a tot aquell ultra fondista que ho practica, inclosa jo ara amb moderació, què suposa aquesta pràctica. El repte, el no aturar-se, seguir... potser addicció? Què ens empeny, perquè i com hi som. Vaig rebre moltes respostes i viure sensacions.

Aquesta història ens va portar a uns quants, ara ha fet 3 anys, a realitzar la Marxa del Garraf. Em vaig quedar sense inscripcions de 21 km i vaig optar per la de 45 km. Alguns amics i companys, sense dir-m'ho fins més tard, pensaven que no l'acabaria. La vaig acabar amb fang, pluja, fred... amb un gran triomf. Repte aconseguit i un gran somriure a meta seguit de llàgrimes.


Llavors, no t'adones, entres en la dinàmica de si puc amb aquesta, en vull més. Arriben els 53 km de Riudoms amb un apassionat equip d'amics a l'aventura i lesionats que es van plantejar l'objectiu d'acabar-la, i així segueixes... els 53 km dels Castells de la Segarra, 24 km dels Castells del Baix Gaià, curses de muntanya, curses urbanes... un no parar. 

Un altre repte: el Trenkakames, abandó al km 53, per què?, vaig entendre l'ultra fons, vaig entendre aquella persona estimada... el meu estat físic era ideal, però la ment em va bloquejar. Ara és un repte pendent. Vaig seguir, vull més! I acabo els 80 km dels Castells de la Segarra, una mica accidentat per culpa d'un brètol, història encara no publicada i que aviat faré, adonant-me que podia anar a més. Cos i ment van junts.



Trenkakames 2012.


Marxa Castells de la Segarra Plus, 80 km (març 2013).


Però arriba un moment que alguna cosa t'atura. Un altre canvi a la teva vida: la salut del pare que passa a una llista d'espera per trasplant renal, la feina que va mig bé, però els meus matinals de les 4am amb tren i bicicleta per entrar a les 6am a Barcelona ciutat, són el duatló de la meva vida. Demano que m'acomiadin fins i tot. Explico la situació i necessito un canvi. Valent canvi que no deixa de portar-te a l'extrem del desesper i la depressió. Estudiar de nou, canvi d'ofici, mancances i límits econòmics... 


Tot et porta a no competir i entra aquella fase de l'ego que has de controlar perquè demana quilòmetres, però no pots ni sortir a córrer amb un no puc, no puc, no puc i t'enfonses. La marxa nòrdica m'anava salvant, però tampoc arribava al nivell. La família, estudiar, no entrenar, la dedicació plena al meu Club...

Ara, un canvi en evolució positiu, en què vaig assolir les meves titulacions com a Monitora Esportiva, Monitora del Lleure, Instructora de Marxa Nòrdica de la INWA Spain... entre d'altres, torno a recuperar la meva autoestima traient la pols del meu gym de casa, tornant a fer quilòmetres, augmentant distàncies i fer entrenaments de dues hores i una mica més assolint ja els 21 km. Superació encara de temes personals però amb molta motivació sobretot on se m'incorpora com a monitora i monitora esportiva a Junts en Acció. Una nova etapa ha començat... encara no he acabat.




Cursa 1 de Maig Espai Runnig, amb els nois de Junts en Acció.




Més reptes vindran personals, tot i els que afronto, més reptes en els estudis, titulacions i més reptes quilomètrics. Valkyria Trail returns! Ja fa mesos. No tindré un dorsal, però sigui urbà o muntanya, l'espai no es mou per reprendre la distància. No cal més. Si cau un dorsal, serà per assequible o bé, per una bona causa.



Repte i superació novament.

Somnis que es faran realitat amb voluntat, constància, treball diari i sobretot... fent el que vols fer i amb qui ho vols fer. Apliqui's a feina, relacions interpersonals i esport.

Agraïda a la meva filla i al meu pare, als meus amics que m'empenyen i aquell que no m'abandona en el camí de l'ultra distància de la vida. Moltes gràcies!

Que res mai us esborri el somriure.