lunes, 20 de octubre de 2014

Vents del Cadí, master class de marxa nòrdica a Fran Izquierdo




Dissabte al vespre cap a Gisclareny arribant passada la posta de sol. Quin romans de pau al Cadí Moixeró, quina tranquil·litat es viu al refugi de Vents del Cadí. Silenci, brullar les aigües del riu...







Carbassons farcits de verdures i formatge roquefort.

Com bon amfitrió i amic, en Fran en disposa l'habitació on passaré la nit. Confort és la definició en aquest espai on rau la senzillesa, caliu i on et sents molt còmode, tant si coneixes en Fran en persona... com si no. Una parella passa el cap de setmana al refugi, se'ls veu molt contents. Sopem tots plegats. Us haig de dir que si opteu amb opció amb restauració inclosa, és molt bon cuiner! Petem la xerrada i els hostes surten a fer un passeig on la fresca nit ja ratlla pels voltants dels 10 graus de temperatura.

L'endemà, llevats i preparats, esmorzem i esperem la vinguda de les persones que en principi assistirien a la sessió de tast de marxa nòrdica, organitzada com activitat pel cap de setmana i gratuïta. Comencem a les 10 com era menester amb puntualitat.

La sessió es converteix en una particular Master class sols per en Fran. Tot i ell haver fet dos tasts de marxa nòrdica, revisem els seus coneixements i posem en pràctica la seva tècnica. Amb tota una sèrie d'instruccions millorem un parell d'accions tècniques (dins de les 10 passes) per la millora de la mateixa. Perfecció no podem demanar que s'assoleixi el primer dia, perquè cal una pràctica habituada i correcta de la marxa seguint els seus patrons, el més continuada possible. Per això, els instructors reconeguts per INWA som els adients per assolir la perfecció i millora de la tècnica.

Un cop fet l'escalfament rigorós previ, vam posar en pràctica una sèrie d'exercicis d'instrucció on certament va comprovar de primera mà, la dificultat que té la marxa nòrdica en un estil i pràctica correcta. Com haver de treure el mal vici que genera els bastons de trescar i quins avantatges té l'ergonomia del bastó de nòrdic. Així com es pot arribar a ''volar'' i córrer amb ells.

Després d'aquesta senzilla i curosa instrucció, ja va vindre de la seva mà la sortida per posar en pràctica els coneixements previs adquirits. Val a dir que aquests paratges et roben el sentiment amb el qual la Mare Natura et va ensenyant. El recorregut espectacular fins al Dou de Bastareny on a banda de gaudir de paisatge, flora i la fauna, va servir per poder fer una baixada corrent amb bastons i comprovar fins i tot com saltar amb ells, reduint tota la càrrega en extremitats inferiors intervenint altres parts del cos a treballar. Com controlar la cadència en baixades pronunciades i aconseguir fer unes pujades més ràpides amb una tècnica que et permet un estat òptim de pulsacions, en què el treball anaeròbic s'estableix com esforç mitjà, és a dir, l'ús correcte dels bastons i la seva utilització fa que traiem un alt rendiment i resultat a l'esforç emprat, disminuint la fatiga i optimitzant les energies. Comprovat en primera mà com podíem fer totes aquelles tècniques va quedar ben sorprès.







Això sí, no ens va restar temps per la contemplació de tot aquell entorn amb les parades adients. Observar la natura amb detenció i aconseguir passar un dia plegats amb molta complicitat que ens va aportar moltes coses.

Repetirem Fran tot i sigui altre cop junts! Un petonàs!

Moltes gràcies per a tot!

I vull donar gràcies especials a Maria José Álvarez, coordinadora de la Marxa Nòrdica a Calafell i Instructora d'INWA Spain, ja que sense la seva també sinergia no hagués estat possible.

martes, 7 de octubre de 2014

Bagà-Tosa d'Alp... un Cor de Muntanya que batega

Penso que ja deu sonar bastant el nom de Bagà, un municipi que es troba a la comarca del Berguedà. Seu de sortida de la coneguda i feta de fa poc, la cursa Ultra Pirineu aquest 20 de setembre, on el nostre amic Fran Izquierdo la va viure de ben a prop en el seu refugi Vents del Cadí com a punt de control. I ara, un cop més com casa seva és, ens ha mostrat novament aquest magnífic entorn del Parc Natural del Cadí Moixeró, on el recorregut parteix de l'aparcament de la Font del Sofre i anem cap al Paller de Dalt, seguirem per la Canal Mala fins al refugi del Rebost,on arribarem finalment a la Tosa d'Alp. En principi són 28 km! Després s'engresca la colla i acaba fent 34 km!

En Rafa em recull amb el seu cotxe puntual a casa meva a Vilanova i la Geltrú. I carretera i manta des de les 5:45. Com sempre, ell és amant també d'arribar puntual i aviat. Així és un cop arribats a Bagà. La temperatura és fresca i sortim del cotxe a veure si trobem algú. Sols el silenci del poble, el forn obert i els quatre gats que miolen a la plaça.


Arribats de ben aviat i fresca temperatura.

Tornem cap a l'aparcament i sí! Els primers cotxes, primeres salutacions, abraçades i petons per gaudir del dia.


Sobra roba... no en sobra. Un dilema!

En Fran sostenent el paraigües màgic i tots preparats per inmortalitzar el moment
(Foto de Maria Josep).



No saps quina surt! Però del paraigües d'en Fran... surt màgia! je je je (Foto de Fran Izquierdo).


Els que hem vingut, malgrat les previsions del temps, ja som una colla habituada a certes inclemències i riscos controlats amb seny. Tots hem viscut curses agosarades i amb certs perills com un Cavalls de Vent amb fred, boira, pluja...; un Vilatrail amb pluja d'abril i fang de la Serra Marina; Marxa de Garraf amb 45 km de constant pluja fina i terreny fangós; UTBCN amb rieres plenes d'aigua... Una llarga llista, en fi! Que sí o sí que es puja avui al Cadí!



(Foto de Rosa Amoròs)

Així que enfilats pel Paller de Dalt anem deixant Bagà darrere nostre. Molesten les primeres peces de roba i comencem a treure capes i seguim.


Comencem el recorregut ja amb la seva pujada... res! Que aquí tot puja! I si ets un bon amant com a corredor o marxador de muntanya, per la seva duresa i admiració amb tot el que comporta, ja pots anar de dret. Si no estàs prepara't físicament i mentalment, patiràs.


Segueix la pujada i ja tinc la sensació de plenitud, gaudi i veure tot aquell entorn especial. Però maleïda de mi he desat el mòbil a la motxilla i no faig cap foto. Bé... ja compto amb les dels amics.

La part ampla de pista que prenem del GR vaig fent la meva marxa nòrdica en acció. Passo tot el grup fins a posar-me al davant del tot. Bé... estic molt a gust, em diverteixo posant en pràctica la tècnica i un tram de córrer i saltar amb els bastons. Carai! Com gaudeixo!



La Rosa ens diu de fer-nos una foto a la Dolors i a mi. L'escenari darrera és espectacular!
 (Foto Rosa Amoròs).

I una foto amb la Rosa! Com no! (Foto Rosa Amoròs)


El tram es fa més divertit quan tot d'una veus que hi ha entre nosaltres caçadors de bolets! La Dolors i en Salva, entre ells, collint delícies de pinetells. Aprofiteu! Que estem a la Collada Grossa!, encara vindrà un tram d'aquells més encisadors on més d'un ja comença a esbufagar.

Som al mig ja de la Canal Mala... s'entén el seu nom? Doncs és l'aventura de pujada, almenys fins als que vam arribar on vam arribar! Ja després, m'explico. Em donava moltes ganes de seguir observant aquell inevitable i captivador entorn, veure el Pedraforca, el Comabona, el Moixeró... amb aquells núvols que ens van deixar entreveure un sol càlid i atrevit ja abans als prats de Paller de Dalt. Però no ens podem aturar gaire, el recorregut i desnivell impera el factor temps.


Veure els paratges sigui amb sol o amb núvol, dóna una calma especial.


El Pedraforca es deixa entreveure amb els seus núvols. Jo encara no he anat,
però no sóc amant de massificacions.


Ja es deixa veure els colors de la tardor al Cadí, no al Corte Inglés.


Pel tros ja del Coll de Forn arribem al refugi del Rebost. Un magnífic paratge humit i feréstec t'hi fa arribar envoltat d'una mare natura molt especial i acompanyada pels ramats de vaques, bous i vedells. En el refugi fem a la part de fóra a la seva taula de fusta una parada per avituallament i reagrupament, on les fotografies ja no poden faltar i uns bons riures d'aquest Cor de Muntanya junt amb les vistes d'unes crestes i cims tan especials, ben coneguts per la majoria. Avui el repte és arribar a la Tosa d'Alp. Jo, ja hi he estat amb raquetes de neu i la veritat que vindre per un altre costat sempre et crida a la descoberta.



Suat com un pollastre en Rafa, l'Hugo un noi molt Kit Kat i la Raquel, la nostra dolça mel!


El Refugi del Rebost.


Fem la paradeta i avituallament que hem matinat!


Els moments com sempre... amb humor i germanor!

I com no! Les noies del Cor, sempre ben alegres! (Foto de Rafa Gómez).


Moments molt feliços (Foto de Rafa Gómez).

Amb la companyia... no hi ha patiments! (Foto de Rafa Gómez).

El meu amic Rafa ja va patint el seu. Arrossega una mala temporada de la qual es va sortint, però, la seva preparació física no està a l'altura. No l'havia vist mai patir d'aquella manera amb un degoteig constant de la suor a la cara. Ja vaig avisar que no el veia per finalitzar el recorregut. Encara ens esperava la pujada més dura.

Així que sortim del refugi i seguim enfilant-nos tot abans passar-hi per les fonts a reomplir fresca aigua natural que brolla d'aquestes muntanyes.







Ens dirigim cap al Pla de Bagà. En Rafa cada cop ho té més insuportable. Veiem de lluny la Tosa front nostre, l'entorn és magnífic. Rafa pateix en excés. Com sempre i acostumada a les nostres marxes i curses fetes plegats, no el deixo enrere. No puc. Em preocupa. Parlo amb ell molt seriosament, estem en un prat de pujada al Pla de Bagà i no ens podem entretenir més i menys enrederir el grup. Li indico encara la cresta que ens quedava pendent de fer... i certament em confirma que no ho aguantarà. Així que prenem la sàvia retirada a temps. Li sap greu per a mi, per no poder acabar jo la sortida amb tot el grup. Vaig respondre que no, que no veníem a patir, veníem a gaudir i si ja no es podia més en un moment donat, calia anar amb compte pel seu estat. Ens acomiadem dels amics que ens acompanyaven en tot aquell tram i seguissin tranquil·lament el recorregut. Nosaltres tornàvem enrere sense pressa, però sense pausa. Uns 9 km en baixada, tenint en compte el nom: baixada. Ja hem fet des de 793 fins a uns 1900 de positius en sols uns 9 km de pujada. 



Pujant al Pla de Bagà, en Salva inmortalitza aquest moment de Valyiria Trail!


No hi ha Valkyria sense unes bones amigues! La Carme i la Raquel. La foto ens la fa en Salva.

Ens acomiadem del perfil de cresta que no farem!

Comiat al Prat de Bagà. En Rafa i jo farem descens (Foto de Fran Izquierdo).


I així va ser. Gaudint del nostre descens que em va recordar les vegades que hem anat junts a marxes i curses. On la conversa i el silenci també es donen la mà en moments molt especials. Una comunió que sempre hem viscut especialment en molts aspectes: sensacions, experiència, companyerisme, etc. Em creuava al cap un Riudoms (53 km), Castells del Baix Gaià (24 km), Castells de la Segarra (53 i 80 km), el Trenkakames... quants quilòmetres! Amic i company de fatigues! Prepara't que tenim pendent un repte important i ho saps. Per nosaltres un somni: Ronda.



Embadalida per aquest Cadí-.Moixeró que embriaga.

Al fons el Pedraforca i mig tapat teniu el Comabona... això no té preu!



A la baixada contemplem bolets per nosaltres desconeguts.  Quasi a tamany de molsa!


Ni idea de bolets! Però és tan gran la contemplació!


La pujada altre cop des del refugi del Rebost pel GR, gaudi de corriols!


Si hi són... i les vaques no en mengen, alguna cosa serà!


Bevent estan de l'aigua que ja va caient.


Res! No queda gaire!


Segons la Maria Josep, aquí un comestible "Peu de rata".

Bé, fet aquest incís per l'estima al meu amic, dir-vos que a la baixada prop de 5 km els vam fer amb pluja. Una pluja que en principi fina va anar com creixent fins als nivells de les aigües que baixaven de muntanya. Volíem anar al refugi de Vents del Cadí, però allò no pintava gaire bé més avall d'on érem i vam decidir marxar un cop canviats i dinats, anar cap a Calafell. Per cert... vaig descobrir que la meva capellina després de 26 anys amb mi, ja és filtre de cafetera. Les noves Asics Enduro 9 van respondre d'allò més bé, i tal com les meves Adidas Kanadia 4 es van inaugurar un dia al Moixeró, us presento les meves "AsicsChás'' superant a "Adichás" per sempre més... més,a mesura que es pugui ostentar més qualitat si voleu.



Lloc ideal per a un estrena al Cadí-Moixeró: Asics Enduro 9, alias "Asicschás".



La pluja caient a Bagà. Cap impediment a muntanya, però ens espera la carretera.


Creuar el Berguedà per carretera va ser un torrencial ja a l'alçada de Berga. Vam patir pels que estaven allà dalt a la Tosa. I preníem ull del mòbil per veure si hi havia activitat en el grup. El Bages era una cortina d'aigua que no es veia ni Montserrat. Allò anava in crecendo fins a posar-nos en contacte amb les nostres famílies que ja estàvem de tornada. Quan arribem a l'Alt Penedès ja sembla que la cosa minora i just a Garraf, a Vilanova i la Geltrú, semblava que teníem una treva i començava a ploure altre cop. Almenys en Rafa va arribar en bona hora per recollir la seva família.



La visibilitat en carretera... doncs, en el seu terme: precaució.

Altre dia, ja hi tornarem Rafa! Almenys Cor de Muntanya va finalitzar amb una mullada i engrescada tornada amb els seus 34 km fets. Alegria vam tindre en rebre notícies d'en Fran, que tots estaven bé i més contents que uns gínjols. Ah! Fins a l'incansable Mag! Aquí podeu llegir el final com va anar...

http://viviendolavidapasar.blogspot.com.es/2014/10/baga-tosa-dalp-en-el-cor-de-la-muntanya.html


Esperem ja la propera trobada amb moltes ganes! Moltes gràcies a tots!