La nit d'una matinada agitada fa que no soni ni el despertador a dos quarts de cinc, em desperto i em llevo amb tot preparat i a punt. A les 5:20 hores ja sóc amb el cotxe en marxa. La carretera per a mi sola.
Creuar les comarques i observar mentre condueixes, és descobrir ja mitja Catalunya. La seva diversitat de territori i el seu entorn. Quan estic a l'altura de l'Anoia, la lluna plena és a la meva esquerra, a la dreta, el sol va sortint amb una cresta de les muntanyes de Montserrat que van eixint per damunt de la boira.
El meu somriure ja es desprèn a la cara, la música de fons en el cotxe, va acompanyant un tot seguit de sensacions. El paisatge va canviant, desapareixen vinyes i puigs, apareixen les muntanyes de més alçària i frondoses pinedes que formen obagues quan deixes enrere el Bages i ja entres en el Berguedà.
D'horari vaig més que sobrada, doncs la carretera en solitari, fa que arribi a peu de Gisclareny a les 7 en punt del matí. Vaig creuant ja pista a les 7:04 i arribo prop de les 7:15 al refugi de Fran Izquierdo, Vents del Cadí, on hi ha la trobada de la marxa organitzada per ell. M'adono que aquell entorn ja el coneixia... caram! De la sortida al Moixeró!
 |
| Tot venint de Gisclareny i entrant cap al camí que ens porta a Vents del Cadí. |
 |
| Quan vaig arribar estàven esmorzant i acabant de despertar (Foto: Rosa Amoròs) |
Un cop hi som tots, ens reunim al porxo i ens fem la foto de grup, d'altres com la Carme i la Loli, es queden al refugi per fer una sortideta més tard amb la mainada.
 |
| Foto abans de sortir (Foto de l'Eulàlia) |
Prenem la marxa que serà d'uns 26 km, amb un desnivell acumulat de 3.500 metres, per fer la pujada al Cim del Comabona (2.548 m) des de l'Hostalet, al costat del Molí de Cal Cerdanyola. Farem una petita part del recorregut de l'Ultra de Cavalls de Vent, que encara està senyalitzada amb les seves marques de color taronja.
Emprenem des de l'Hostalet pel Coll de la Bena, havent passat tot ja d'una, corriols amb les seves magnificències de la natura: obaga frondosa, mantes de molsa, grèvol, bolets a dojo, fruits silvestres com maduixes, líquens per escorça i branca solta... Tot escoltant a la Lali, que com a guarda forestal, anava reconeixent i nomenant des de flors campànules a plantes medicinals com la cua de cavall o bé la valeriana.
Fem una aturada tècnica per fer un petit mos i seguim per un tram de pista fins a un encreuament que ja ens indica que resten uns 9 km fins a pujar al Comabona. Ho fem per la Pleta de l'Olla des d'on veiem el Coll de la Bauma. Aquí es nota ja molt l'ascens abans d'arribar al Puig de Terrers. El camí de corriol és molt frondós, l'altura cada cop és més exigent, tant que ja algú ho va notant. Em decideixo anar quedant a tancament amb la Raquel i el seu marit l'Alberto. La pesadesa a les calmes, la falta d'aire, pressió al pit i al cap, eren els símptomes evidents per a la Raquel de l'altura. Per minvar el patiment i malgrat allargar el grup que de tant en tant ens reagrupàvem, li vaig donant quatre pautes per recuperar-se i regular la cadència, de tal manera que va anar assolint tot l'ascens fins el Puig de Terrers (2.465,7 m).
Arribem al Coll de Tancalaporta i es decideix fer un petit avituallament pel que resta abans l'ascens al Comabona. Algunes de les vistes ja són espectaculars com la del Pedraforca a mig tapar per la boira. No estem ni 10 minuts aturats per no refredar-nos, però tot i així fem una foto de grup. La inclinació del terreny és espectacular, la pujada cada cop més intensa i el terreny tècnicament el mateix. Es nota en el cos i les cames una lleugera pesadesa.
Havia decidit no fer un mos, no ingeria res des de la Bena. He anat bevent a glops de la meva bossa on porto 1,5 litres d'aigua amb unes pólvores que contenen L-Carnitina i Taurina, la meva aposta és què malgrat fer parades a dues fonts, ha de durar tot el recorregut...i això em porta a una sorpresa posterior. Prova per a la resistència la d'ingesta líquida i sòlida. Ajuda molt també la temperatura, no tinc cap sensació d'ofeg, però ja em cal ingerir sòlid que no ho faré fins dalt al Comabona. Vaig controlant respiració amb la cadència i sé que no queda res quan de cop... un salt i ja hi som!
Quines vistes, quin salt al pit! Em batega d'emoció que no puc contindre i deixo caure llàgrimes d'alegria. Em passa alguna cosa pel cap, però no em distrec, sols desitjo que la meva energia en aquell moment arribés lluny. La vista és contemplativa i poso els peus a tocar del precipici tot prenent consciència d'aquell moment. Veure muntanyes unes lligades amb les altres amb la vista, no sé els noms... sento en Fran de fons que les va tot dient, però l'emoció em garratiba i alhora em deixo anar. Em vaig adonar que el meu cos va responent a un canvi físic i a la meva recuperació que porto ja uns mesos treballant-hi. Això em causa molta alegria i més amb la companyia del moment.
Aquí ja acabem de fer l'àpat de migdia perquè ja són passats quarts de dues. Tampoc ens aturem gaire temps per no refredar-nos en cap aspecte. Em torno a treure el paravent amb el que m'havia cobert per menjar, ja que res pitjor que els canvis sobtats de temperatura al cos amb els cops de vents.
Es decideix variar l'itinerari de tornada. Aquesta és la meva sorpresa, la beguda ha de durar el mateix. Si veig que necessito, ja agafaré de les fonts. Anem baixant per la Serra de Cortils, al nostre pas ja trobem el bestiar fent la pastura.
La baixada és bastant ràpida. Quan arribem al Prat de Berló ens dóna per córrer. Comença en Fran i la Lali, ens adonem i la Rosa, l'Enric Torramilans i jo, darrere d'ells fins que els agafem. Ostres! Ens aturem i en una abraçada d'emoció la Lali i jo quasi ens salten les llàgrimes. Quina pujada adrenalínica, quines bones sensacions... recuperació ràpida. Caram! Sorpresa la meva i en un paratge com aquest, no tinc paraules, estàvem prenent altre cop traç de l'Ultra de Cavalls de Vent. M'adono de la seva duresa, no és senzilla, no és per prendre-la mai a broma, has d'estar ben preparat i recordar que la muntanya pot ser molt canviant.
Anem baixant fins a arribar a pistes, el genoll comença a donar senyals... carai! Sols faltava aquest ara! Res, no hi ha dolor, ja portava el compressiu sota ròtula, a la baixada es ressent caminant, corrent no li passa res. Estava una mica inflat. Ment freda: no hi ha dolor, no es pensa, distrec la ment en el paisatge. Vaig fent glops de líquit. Vaig bé. Però sembla que allarguem el recorregut fins a 6 km més. No importa. Seguim.
Tornem a reprendre el camí de tornada per la pista del Coll de la Bena tot trencant pels corriols, i reprenent altre cop pista, on ens aturem un moment i fem el recompte de quilòmetres... Senyor! Es notava la cara de fatiga en molts, perquè la falta de son i descans era palesa, les aturades molt curtes de temps i quan ja arribem a l'Hostalet de retorn al refugi Vents del Cadí, en Fran ens informa que el seu GPS marca una distància total de 36 km recorreguts amb 4.200 metres de desnivell acumulat. Em dirigeixo al cotxe i em canvio, veig que he acabat el líquit just. Passo a acomiadar-me de tots i saludar la gran sorpresa, en Bruno i a la Teresa.
Penso que hem fet una bona marxa de resistència per tots molt ben portada, gaudida i per repetir. Portada per un bon amant de la muntanya com és en Fran Izquierdo i on un bon dia, tal com vam parlar en una trobada, 2013 era un any de canvis i 2014 un any de somnis fets realitat. No ho dubteu, es pot. Cal perseguir-los i treballar-los, els resultats són molt sorprenents, però encara ho són més quan fas una tasca que t'estimes i en un entorn tan favorable, i més en el seu cas, el que porta dins seu, un Cor de Muntanya, un cor que es diu Vents del Cadí en el pulmó d'un parc natural com és el de Cadí-Moixeró.
Marxo cap a casa a cuita, amb temps canviant a pluja, veient altre cop com canvia el meu entorn i a mesura que passo les comarques canvia l'escenari. Ara a la inversa, el sol es pon. Una meravella contemplativa i donar gràcies a un dia com aquest tan gran i ple de sensacions que sols deixa una petita càrrega muscular a quàdriceps que desapareix en hores... per tornar a calçar-se i go!
Fem una aturada tècnica per fer un petit mos i seguim per un tram de pista fins a un encreuament que ja ens indica que resten uns 9 km fins a pujar al Comabona. Ho fem per la Pleta de l'Olla des d'on veiem el Coll de la Bauma. Aquí es nota ja molt l'ascens abans d'arribar al Puig de Terrers. El camí de corriol és molt frondós, l'altura cada cop és més exigent, tant que ja algú ho va notant. Em decideixo anar quedant a tancament amb la Raquel i el seu marit l'Alberto. La pesadesa a les calmes, la falta d'aire, pressió al pit i al cap, eren els símptomes evidents per a la Raquel de l'altura. Per minvar el patiment i malgrat allargar el grup que de tant en tant ens reagrupàvem, li vaig donant quatre pautes per recuperar-se i regular la cadència, de tal manera que va anar assolint tot l'ascens fins el Puig de Terrers (2.465,7 m).
 |
| Vista del Coll de la Bauma des de Puig de Terrers. |
 |
| Moment selfie! Somriure i alegria va ser una de les constants! (Foto de Rosa Amoròs) |
Ja estem acostant-nos al Coll de Tancalaporta tot pujant per les Arrugues dels Molnells i ens acompanya la boira, que malgrat no deixar-nos veure les vistes o el gran Pedraforca tapat, li donava el seu encant i la frescor agraïda a la costosa i suada pujada.
El terreny canvia, el sòl de pedres de tartera barrejades amb el verd de les pastures. Peu mal posat, peu que baixes. Els bastons ajuden molt, siguin de marxa nòrdica o de trescar, en un ascens i en un descens pel seu descans articular al nostre tren motor inferior, i la bona altura dels bastons, ajuden al tren superior si ben posicionats per després no tindre cap molèstia en trapezis o fins i tot bíceps.
 |
| Pujada cap al Coll de Tancalaporta (Foto de Rosa Amoròs) |
Arribem al Coll de Tancalaporta i es decideix fer un petit avituallament pel que resta abans l'ascens al Comabona. Algunes de les vistes ja són espectaculars com la del Pedraforca a mig tapar per la boira. No estem ni 10 minuts aturats per no refredar-nos, però tot i així fem una foto de grup. La inclinació del terreny és espectacular, la pujada cada cop més intensa i el terreny tècnicament el mateix. Es nota en el cos i les cames una lleugera pesadesa.
 |
| (Foto de l'Eulàlia) |
 |
| Pel Coll de Tancalaporta i ja enfilant cap al Comabona. |
Havia decidit no fer un mos, no ingeria res des de la Bena. He anat bevent a glops de la meva bossa on porto 1,5 litres d'aigua amb unes pólvores que contenen L-Carnitina i Taurina, la meva aposta és què malgrat fer parades a dues fonts, ha de durar tot el recorregut...i això em porta a una sorpresa posterior. Prova per a la resistència la d'ingesta líquida i sòlida. Ajuda molt també la temperatura, no tinc cap sensació d'ofeg, però ja em cal ingerir sòlid que no ho faré fins dalt al Comabona. Vaig controlant respiració amb la cadència i sé que no queda res quan de cop... un salt i ja hi som!
Quines vistes, quin salt al pit! Em batega d'emoció que no puc contindre i deixo caure llàgrimes d'alegria. Em passa alguna cosa pel cap, però no em distrec, sols desitjo que la meva energia en aquell moment arribés lluny. La vista és contemplativa i poso els peus a tocar del precipici tot prenent consciència d'aquell moment. Veure muntanyes unes lligades amb les altres amb la vista, no sé els noms... sento en Fran de fons que les va tot dient, però l'emoció em garratiba i alhora em deixo anar. Em vaig adonar que el meu cos va responent a un canvi físic i a la meva recuperació que porto ja uns mesos treballant-hi. Això em causa molta alegria i més amb la companyia del moment.
Aquí ja acabem de fer l'àpat de migdia perquè ja són passats quarts de dues. Tampoc ens aturem gaire temps per no refredar-nos en cap aspecte. Em torno a treure el paravent amb el que m'havia cobert per menjar, ja que res pitjor que els canvis sobtats de temperatura al cos amb els cops de vents.
 |
| Tot dinant a 2.548,2 metres d'altura (Foto de l'Eulàlia) |
Es decideix variar l'itinerari de tornada. Aquesta és la meva sorpresa, la beguda ha de durar el mateix. Si veig que necessito, ja agafaré de les fonts. Anem baixant per la Serra de Cortils, al nostre pas ja trobem el bestiar fent la pastura.
La baixada és bastant ràpida. Quan arribem al Prat de Berló ens dóna per córrer. Comença en Fran i la Lali, ens adonem i la Rosa, l'Enric Torramilans i jo, darrere d'ells fins que els agafem. Ostres! Ens aturem i en una abraçada d'emoció la Lali i jo quasi ens salten les llàgrimes. Quina pujada adrenalínica, quines bones sensacions... recuperació ràpida. Caram! Sorpresa la meva i en un paratge com aquest, no tinc paraules, estàvem prenent altre cop traç de l'Ultra de Cavalls de Vent. M'adono de la seva duresa, no és senzilla, no és per prendre-la mai a broma, has d'estar ben preparat i recordar que la muntanya pot ser molt canviant.
Anem baixant fins a arribar a pistes, el genoll comença a donar senyals... carai! Sols faltava aquest ara! Res, no hi ha dolor, ja portava el compressiu sota ròtula, a la baixada es ressent caminant, corrent no li passa res. Estava una mica inflat. Ment freda: no hi ha dolor, no es pensa, distrec la ment en el paisatge. Vaig fent glops de líquit. Vaig bé. Però sembla que allarguem el recorregut fins a 6 km més. No importa. Seguim.
Tornem a reprendre el camí de tornada per la pista del Coll de la Bena tot trencant pels corriols, i reprenent altre cop pista, on ens aturem un moment i fem el recompte de quilòmetres... Senyor! Es notava la cara de fatiga en molts, perquè la falta de son i descans era palesa, les aturades molt curtes de temps i quan ja arribem a l'Hostalet de retorn al refugi Vents del Cadí, en Fran ens informa que el seu GPS marca una distància total de 36 km recorreguts amb 4.200 metres de desnivell acumulat. Em dirigeixo al cotxe i em canvio, veig que he acabat el líquit just. Passo a acomiadar-me de tots i saludar la gran sorpresa, en Bruno i a la Teresa.
 |
| El Bastareny, creuant-se amb el pas del Torrent de la Font del Faig. |
Penso que hem fet una bona marxa de resistència per tots molt ben portada, gaudida i per repetir. Portada per un bon amant de la muntanya com és en Fran Izquierdo i on un bon dia, tal com vam parlar en una trobada, 2013 era un any de canvis i 2014 un any de somnis fets realitat. No ho dubteu, es pot. Cal perseguir-los i treballar-los, els resultats són molt sorprenents, però encara ho són més quan fas una tasca que t'estimes i en un entorn tan favorable, i més en el seu cas, el que porta dins seu, un Cor de Muntanya, un cor que es diu Vents del Cadí en el pulmó d'un parc natural com és el de Cadí-Moixeró.
Marxo cap a casa a cuita, amb temps canviant a pluja, veient altre cop com canvia el meu entorn i a mesura que passo les comarques canvia l'escenari. Ara a la inversa, el sol es pon. Una meravella contemplativa i donar gràcies a un dia com aquest tan gran i ple de sensacions que sols deixa una petita càrrega muscular a quàdriceps que desapareix en hores... per tornar a calçar-se i go!
