Potser no seria la paraula a emprar. Però moltes vegades és la sensació que tinc quan no sóc entesa. Empatitzo amb tot i tothom, però hi ha dies que voldries tothom empatitzés amb tu. I això no és així.
Un matí que ha estat molt radiant, amb un sol radiant que ja he compartit amb els més de 245 seguidors de Face a qui escric cada matí des de la pàgina del Club a qui pertanyo. La meva pàgina personal no mereix centre d'interès com abans...ni tan sols el meu blog. Per a què? Per satisfer què o qui?
Potser seré més llegida quan jo ja no estigui en aquest món. A hores d'ara em conformo si arribo als 70 anys i si no arribo... Millor i tot.
De vegades tinc la sensació que no dono la talla. Sembla que no faig prou del que faig i que cadascú ha de fer la seva. I això vol dir: soledat.
Potser estem millor fent les coses en solitari, potser perquè en algun moment de la nostra vida ho hem fet. Habituar-s'hi evoca que si mai compartim, el del costat es destorb, cal tornar doncs a la soledat.
Si bé ens trobàvem en ella...qui no descarta tornar-hi i amb totes les conseqüències.
Jo ja no sé on vaig. Potser vaig acompanyada pel camí, però per un camí que de vegades anyora aquells estats, aquella llibertat, el moviment, l'agitació i l'aventura de viure que les meves circumstàncies no li ho permeten. Potser necessita la soledat.
O potser jo...i no estic feta per conviure i sí per engrescar, animar, empatitzar...
El carril de córrer pot ser solitari, la resta...no ho sé. Són altres carrils.
Així que la mira oberta i frontal és solitària. Però em sento acompanyada quan he pogut satisfer, ajudar, escoltar...
La resta és igual. Omple i satisfà igualment quan el poc món pot estar per a tu. Va a la seva.
Jo també, caminant endavant sola o no. No ho sé, de vegades, no ho sé.
I m'haig d'alegrar que aquells moments no puguin ser o estar per a mi. Ja arribaran. Potser esperar té alguna recompensa encara...
I tinc moltes coses positives a explicar, però perquè sempre l'ofega l'ego dels qui escolto?...no ho sé. Potser m'escoltaré a mi mateixa, en soledat. M'oblido de mi...i si vull m'escoltin l'esforç és fer-me entendre però amb franquesa.
Complicat. Complicat, o no...
Dono gràcies per saber donar...rebre, ja no espero pas. Així em va ensenyar. Somriu! Ha sortit el sol!
