viernes, 13 de septiembre de 2013

Els dies passen...


... i de vegades no els sé aprofitar. O això penso. Després veig petites passes que he fet, però alguna cosa després me les ensorra i desil·lusiona. L’esperança no és per mai, però, i la il·lusió?
No m’adono i és alguna cosa que vaig com perdent. D’altres vegades la recupero i va i ve, com si es tractés d’una onada. Senyor! Penso que tinc i faig coses meravelloses que m’omplen, petites coses que es poden convertir en grans. Però sempre hi ha el contratemps, fet o paraula que em fa decaure. El pou de la desil·lusió. Tan difícil a recuperar-la que em fa ràbia quan arriba i se’n va.
Tinc coses molt grans com l’amor dels que m’estimen, però cadascú d’ells em fa patir i no sóc prou egoista per a anar a la meva. Un pare que espero acabi de passar el seu tràngol que per d’altra banda veig va superant. Una malaltia crònica que es solventa amb un trasplant d’òrgan d’alguna bon ànima que el dóna. Però egoistament dic que lent va tot.
Un home que m’estima, s’entrega i fa el possible per tornar a veure el meu somriure. La meva preuada filla, un cor tendre a qui ensenyar que la vida ens ensenya, a lluitar i creure en nosaltres mateixos.
Consells don que per a mi no vull, creure en mi mateixa. I cert si miro enrere que m’emociono i entenc qui sóc i faig ara. Perquè no em conformo, potser m’exigeixo molt, massa.
Deixar una feina no és fàcil, et llences a la piscina amb seguretat, i després, vas veient que no tot va tant depresa com voldries.
La meva salut ho paga mental i físicament. Ens perdem el moment de viure! I tot són interferències! Quan no les busques, te les trobes. Els resultats són clars: el sucre sota mínims, esporàdica febre que a mi m’ataca quan menys ho esperes en un esforç. I torna a començar com deia fa uns dies: activitat física a càmera lenta. I m’esforçaré com en tot m’hi esforço i he fet fins ara. Ho aconseguiré. És dur... Però arribarà el dia. Mentrestant, ploro la realitat i digues egoista, d’algú que no creua la linea de meta i està lligada a unes responsabilitats que ara per ara, no la permeten volar com fa un any o dos.
Desànim amb tot a no entrenar, no veure resultats en curses que no puc fer i marxes. Però ja arribarà el bon temps en què tot es retrobi, com els amics, que hi ha de nous fidels, els fidels de fa molt i els que de tant en tant, donen un respir i et cala el seu aire fresc. D’altres viuran en el recel de la vergonya del no saber què dir quan sovint els has ajudat o pres atenció. Fóra tot plegat! Són idees i pensaments que no han de ser-hi per la meva forma de ser, tot i doldre certs posicionaments. Davant d’ells deixem fluir i les aigües, ja es calmaran de nou perquè la calma és dins nostre.
Entrenament suau del cos i ànima que intenten retrobar-se i poguer donar aquesta seguretat benestant a qui ens estima. El metge em va dir que “superwoman” no existeix.
Ja, vaig pensar entre mi, però moltes vegades ho he estat i ho sóc.
No m’adono fins a reflexionar. Per això deu ser el de Valkyria.
Així que... a seguir! No pot sempre ser tot tan negatiu, el positiu està en l’esperança de la vida, que de vegades, surt el pensament d’escorçar-la.
Seguir... Ho faig. Ho intento.
Dono les gràcies a la poca família que ho entén, i la que no, feina seva tindrà. Als bons amics que han mostrat la seva tendresa, preocupació i clarificació de no perdre i veure perdre a una amiga; als que no apareixen, sols dir, seguiu el vostre camí i quan plagui, parlem, si el vostre gest és honest i sincer. A mi no em farà recança.
Als que estan al meu costat dia a dia, la família com pare, filla, parella i el pare de la meva filla malgrat tot.
A tots gràcies! Aniré seguint i anar fent. Si veieu que caic...potser és que tropesso. No us preocupeu que em torno a llevar.
Un petonàs!